A la pel·lícula ‘Coco’, les ànimes no desapareixen fins que mor la persona que en té lo darrer record. Potser per això et sento tan present. Me resulta fàcil imaginar-te entrant ara mateix per la porta del restaurant exclamant “Tiooo, feu un dinar en honor meu i no hau tingut collons d’avisar-me!”.
Diuen que de il·lusión también se vive i jo crec que de records també. Si no que li pregunten a ma mare, que ha perdut la memòria i te té més present a tu, Paco, que al seu nét de quatre anys que ha vist 100 vegades i encara demana a vore quan li portarem perquè el conega.
Te’n vas anar prompte, Paco, de cos, perquè d’ànima encara m’acompanyes: quan la vida em fot una hòstia i em dic allò de “Avant sempre avant!”, quan ma filla me demana chuches després de foter-se un gelat i tu, al meu costat, exclames “Va home que avui és domenge, deixa que es done el gust”, quan patixo per un retard de regla de la dona i te sento dient “Pos això està pensat pa que funcione!” o quan hi ha un conflicte al grup i penso com hauries actuat tu per abaixar els ànims, per trobar la concòrdia entre la disparitat d’opinions, per a treure fusta, perquè al final de què servix enfadar-se?
T’imagino. Vens i t’asseus amb natros. Parles clar com sempre, alegre, sincer i murri, sense pèls a la llengua. Arribes i la fem petar com si mos haguéssem vist ahir. De música, ja saps, som uns pesats, però també de la família, del grup, de la vida. Sempre t’he vist com un germà gran, de fet ets més gran que natros i sempre has tingut aquell puntet més d’experiència, de visió, de raó.
Tant de bo també te pogués vore i tocar, tant de bo no em faltés la teua amistat ni el teu somriure, tant de bo també poguesses viure.
