No havia tornat a l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta –aka Residència- des que van operar a ma mare farà un parell d’anys. Me’n recordo que l’havien citat a les set del matí per a la intervenció i ella a les cinc ja estava llesta i patint per no fer tard. Crec que hauria sigut més feliç dormint al pàrquing de la clínica per assegurar que arribava a l’hora. Potser, com alternativa a sortir de Sant Jaume matinant com si anéssim a buscar rovellons al Port del Cantó, hauríem d’haver passat la nit en una de les tendes de campanya que tan amablement ofereix el Decathlon als seus clients a l’exterior de l’establiment. Segons Google Maps, des d’allí estàs a set minuts clavats de l’hospital en cotxe.
Estos dies, que he hagut de tornar a passar hores a la Residència, me n’he recordat d’aquella última experiència i també de l’important que és que les persones que tracten al públic en llocs poc agradables als que no vas per plaer, com són els hospitals, siguin empàtiques amb els pacients, inclús si estos es mostren impacients.
I és que els malalts tenen per costum queixar-se, primer perquè no es troben bé i segon perquè necessiten sentir-se atesos, tot i que alguns confonen el fet de demanar ajuda amb cridar l’atenció, sobretot si no tenen familiars o amics que els facin companyia. De fet, la soledat i la desesperança són, possiblement, les dolències més amargues dels pacients ingressats; un malestar que no es detecta ni amb el termòmetre ni amb les proves més sofisticades, però que es pot percebre fàcilment en els ulls que delaten una mirada trista, encara que la boca pretengui contradir-ho.
Els malalts tenen per costum queixar-se, primer perquè no es troben bé i segon perquè necessiten sentir-se atesos
També he de dir que no m’estranya que hi hagi pacients que passin la nit sols perquè, a no ser que siguis un faquir, la incomoditat de la butaca no és precisament un al·licient per als acompanyants que han de dormir en aquell model de seient sense dubte inspirat en algun aparell de tortura medieval rescatat de la Festa del Renaixement, en el qual no agafes la son ni amb José María Aznar explicant-te la conjectura de Poincaré.
Sort del fantàstic personal sanitari que no només cura als malalts, sinó que també té cura dels acompanyants, i els ofereixen mantes i escalfor emocional. És veritat que, igual que a vegades et toca el pebrot de Padrón picant, també pots tenir la mala sort de trobar-te amb una infermera amb afabilitat de baixa intensitat, però cal reconèixer que la gran majoria són una meravella i fan que l’obligada estada a l’hospital sigui molt més digerible. Són persones amb vocació i passió que mereixen tot el respecte i admiració per la gran feina efectiva i afectiva que fan.
No m’estranya que hi hagi pacients que passin la nit sols perquè la incomoditat de la butaca no és precisament un al·licient per als acompanyants
I com les penes amb pa fan de bon passar, cal agrair també l’espai d’esbarjo que brinda la cafeteria de la clínica, on pots destensar-te un moment deixant volar els pensaments a través d’un paisatge espectacular. I és que este hospital és, segurament, un dels centres mèdics amb millors vistes del país. Situat a dalt d’un turó, es veu tota la ciutat de Tortosa: el Parador en primer terme; una mica més enllà, part de la catedral i del pont de Ferreries; i, al fons, les muntanyes dels Ports. El monument franquista potser també deu estar, però jo no el puc veure. Mai l’he pogut veure.
Víctor Porres
Periodista
