Em trobo al Jordi durant el meu passeig vespertí. Com que vaig ser el professor de filosofia d’unes quantes generacions riberenques, sovint em fan preguntes pel carrer que a algú de fora vila li podrien semblar estranyes. La qüestió que hem planteja és: com és possible que els grans filòsofs estoics (Sèneca, Epíctet, Marc Aurel·li) apareguin a les col·leccions dels llibres d’autoajuda, al costat de Com fer que et passin coses bones, No facis muntanyes d’un gra de sorra, No siguis un loser o Cómo dejar de ser un desgraciado?. Com és possible que es venguin al costat del menjar sense gluten i sense lactosa, entre les llets vegetals i les absurdes carns veganes, entre les proteïnes i els suplements dietètics, en els comerços autodenominats healthy? Què ha fet la filosofia per a caure tan baix?
No és fàcil trobar una resposta ràpida per a Jordi. És un home llegit i fins i tot escrit, autor d’un llibre sobre son reiaio, el director de l’escola de Flix en temps de la República, militant d’Esquerra Republicana i empresonat i depurat pel franquisme. A més, comença a treballar en un llibre sobre una filla del mestre que s’exilià a Mèxic, una noia d’aquella generació de dones meravelloses, l’avantguarda europea, que el feixisme va destruir, una militant del PSUC que va fer amistat amb el doctor Wenceslau Dutren, el metge català que va intentar salvar la vida de Trotsky, assassinat per un altre català, Ramon Mercader. Per tant, no hi ha una resposta senzilla.
Quedem per fer un cafè més endavant, però li avanço que fa temps que he detectat la connexió entre estoïcisme i literatura d’autoajuda, ja fa quatre o cinc anys. Al principi creia que era un fenomen català, una derivada del fracàs del Procés, perquè els dissortats independentistes buscaven consol per a la seua frustració política, ètica i, sobretot, estètica, ja que va ser un final lleig, llord, com diuen al meu poble, cutre, amb un estat en descomposició controlat pel vell franquisme, que va reaccionar brutalment a les demandes pacífiques d’un poble colonitzat.
A través de certs pensadorets francesos, vaig trobar l’origen de tot plegat en un escriptor americà, naturalment, el més llest de la classe, un paio que va decidir deixar el seu treball de màrqueting per fer caixa. El seu nom és una declaració de principis: Ryan Holiday, es diu, senyor Vacances o senyor Festa per als amics, autor d’un best seller, The obstacle is the way, que va remoure les sepultures dels vells filòsofs de la Stoa. Publicat el 2014 i amb uns quants centenars de milers d’exemplars venuts arreu del món, i amb una vintena de traduccions, és un producte típicament ianqui que recorda un clàssic de Benjamin Franklin, més enllà del seu títol: The way to wealth, de 1758. El camí cap a la riquesa i L’obstacle és el camí, són dues versions del somni americà separats per dos segles i mig. Franklin obria el camí ètic, polític i econòmic quan tot semblava possible; Holiday intenta reobrir-lo quan tot està perdut, després de la crisi econòmica del 2008-2012, la gran estafa americana que encara arrosseguem i ens ha dut a les calamitats del trumpisme.
Després d’estudiar el pensament estoic, Holiday el va monetaritzar, perquè com diem a casa nostra, la pela és la pela. Naturalment, va deixar de banda les grans aportacions de Zenó de Cítion, el filòsof greco-fenici que, als volts del 300 aC, va crear l’escola estoica a Atenes, influenciat pel pensament de Sòcrates i de Diògenes el Cínic. És una filosofia per sobre-viure en temps de crisi, com els actuals; apareix en el període hel·lenístic, després que Alexandre destruís la vella política centrada en la polis, la ciutat-estat, i el vell ciutadà grec se sentís perdut en un imperi tan gran com el cosmos, d’on vindria l’afirmació de Diògenes: que ell era Kosmopolités, ciutadà del món. El creador de la paraula “cosmopolita” i els seus deixebles estoics es plantejarien la necessitat d’una ètica global, que no distingeix entre grecs i bàrbars, una ètica ecumènica, paraula que es deriva d’un nou concepte revolucionari que més tard recolliria el cristianisme: oikoumene, la comunitat de les persones, la humanitat.
Es tracta de canviar la nostra vida per fer-la millor, diuen els estoics i diu també el jove llop americà. Significa canviar la percepció de nosaltres mateixos i del món, de passar de la contemplació a l’acció, d’ afirmar la nostra voluntat de ser, de perseverar. Zenó de Cítion, Ciceró, Sèneca, Epíctet i Marc Aureli assolien l’apatheia, la tranquil·litat de l’ànim, i la virtut, perquè sabien que el destí és implacable i només podem acceptar-lo. Abstine, substine, deia Epíctet, l’esclau llibert: Abstén-te d’esperar res de bo i, quan t’arribi la desgràcia, aguanta el cop. Però Ryan Holiday va més enllà.
Parteix d’una sentència de Marc Aureli: “Allò que s’interposa en el teu camí esdevé el camí”, escrivia, mentre defensava les fronteres de l’Imperi i aspirava a la virtut de la justícia, l’autocontrol, la prudència, el seny i l’honestedat. I després de citar desenes de personatges exemplars que han superat les seues limitacions, Holiday va de cara a barraca. S’adreça a entrenadors de bàsquet i de futbol americà, a tennistes professionals i atletes, i s’adreça als venedors, els emprenedors i els banquers. A tots ells, els recomana una visita virtual a la botiga estoica (stoic store), on podran adquirir tota mena de marxandatge a preus molt ajustats.
Xavier Vega, filòsof
