Ara fa un mes que va entrar en vigor la Llei orgànica 1/2025, de 2 de gener, de mesures en matèria d’eficiència del servei públic de justícia i també d’impuls dels mitjans adequats de solució de controvèrsies. Una norma que, entre altres canvis, ha incorporat una figura clau que hauria de marcar un abans i un després en la manera com gestionem els conflictes totes les advocades i tots els advocats: el requisit de procedibilitat.
Aquest requisit estableix que, abans de presentar determinades demandes davant dels jutjats civils o mercantils, les parts han d’acreditar que han intentat prèviament un MASC (Mètode adequat de solució de controvèrsies) com la mediació, la conciliació, la negociació, el dret col·laboratiu, la justícia restaurativa, una oferta vinculant, l’opinió d’un expert o l’arbitratge. És a dir, no es pot accedir directament a la via judicial sense haver explorat primer la possibilitat d’un acord dialogat.
La Llei ens convida (ens obliga, de fet) a mirar el conflicte d’una altra manera. Ens diu: “abans de litigar, parleu”. I això no és debilitat. És responsabilitat. És justícia madura. És posar les persones i les seves vides al centre.
Darrere de cada conflicte hi ha una història humana. Una relació trencada, una emoció no gestionada, una necessitat no escoltada. Quan enfoquem el conflicte amb eines adequades, les persones poden recuperar el protagonisme de les seves vides i construir acords que sostenen el futur, no que perpetuen la confrontació.
Però, per fer aquest pas ens cal formació, sí, però sobretot, ens calen valors i voluntat.
Com a advocada que creu en una justícia humana, celebro aquest canvi i ho considero imprescindible, però no entès com un requisit més: no és un formulari, ni tampoc simple casella a marcar.
Com a professional compromesa amb la mediació i el dret col·laboratiu, he vist com una conversa sincera pot transformar una demanda en un pacte; com una disculpa pot curar una ferida i com dues persones enfrontades poden retrobar-se, no per estimar-se, però sí per entendre’s.
És preocupant perdre una oportunitat de dignificar la professió i la justícia
No obstant, he observat amb perplexitat com, només un mes després d’entrar en vigor la Llei, alguns professionals ja interpreten aquest requisit com un tràmit a superar. Una sessió informativa feta de pressa, un paper a presentar, una derivació sense ànima. I em pregunto: és que no entenem res?
És preocupant perdre una oportunitat de dignificar la professió i la justícia.
El requisit de procedibilitat no és només un filtre per descongestionar els jutjats (encara que també ho pugui ser). És un instrument de transformació social i jurídica. És la porta d’entrada a una nova manera d’entendre els conflictes: com a possibilitats de diàleg i enteniment. I això pot incomodar perquè implica canviar d’un model adversarial a un de cooperatiu. Implica deixar de parlar en termes de “guanyar o perdre” i començar a parlar de responsabilitats compartides, reconeixement mutu i acords sostenibles.
No podem parlar de cultura de pau i alhora negar-nos a obrir espais de diàleg. No podem dir que defensem l’interès dels nostres clients i clientes si no els oferim, abans que res, la possibilitat de reconstruir ponts.
Necessitem ser professionals formades (advocades, jutges, lletrades de la justícia…) no només en les tècniques, sinó també en valors. És important fer un canvi de mirada. Cal entendre que aquest requisit no és un tràmit (estorb), sinó una oportunitat. No és una pèrdua de temps, sinó una inversió en convivència.
Ens cal valentia per sortir del confort del model adversarial i apostar per una justícia relacional, que posi al centre les persones, que parli d’entesa, de respecte i de responsabilitat compartida. Que reconegui que, moltes vegades, el millor resultat judicial és el que no arriba mai a judici.
No vull col·laborar amb un sistema que redueixi aquesta oportunitat a burocràcia
El requisit de procedibilitat té un potencial transformador immens. No el banalitzem. Ni el matem amb burocràcia.
No vull col·laborar amb un sistema que redueixi aquesta oportunitat a burocràcia. Vull formar part d’un moviment que dignifiqui el diàleg, que faci de la justícia una eina de construcció social i no només de resolució formal.
Per això, des d’aquí, alço la veu per recordar-nos que aquesta Llei és una porta. Obrim-la. Treballem-la. Fem-la servir. I, sobretot, no la deixem morir entre tràmits sense sentit.
Perquè una altra justícia és possible, i comença, com sempre, per nosaltres mateixes.
