L’antic camp de la Unió Esportiva Sant Jaume fa anys que es va convertir en el que, en el fons, havia sigut sempre: un tros de terra. Ara és un descampat que té de veí un aparcament d’autocaravanes, però, quan passo per davant, jo segueixo veient el camp de futbol tal com era, amb Guanet de la Poleta i el seu etern caliquenyo a la boca posant la xarxa en aquelles porteries rovellades.
Estic convençut que els sentits no m’enganyen perquè observo nítidament les desafiants tanques de maons a un metre de la línia de banda, oloro les cames impregnades de Reflex dels jugadors, escolto la cantarella de les rifes de pernils, assaboreixo les pipes salades que després es convertiran en munts de closques escampades pel terra i sento com la graveta del terreny de joc em raspa el genoll com si fos paper de vidre.
A principis dels anys 80, quan encara es jugava amb pilotes blanques i botes negres, tots els xiquets sortíem a aquell camp emulant als nostres ídols -Cruyff, Migueli, Maradona…-, però només uns pocs estaven beneïts per la gràcia del toc. Feien fàcil el que semblava difícil i, per això, eren els primers en ser escollits en el moment de formar equips a l’hora del pati.
A la nostra quinta, la figura era Josep Marqués. Ell tenia un do natural i, com un Romario precoç, no li hagués calgut entrenar per fer unes filigranes que, en la majoria dels casos, culminaven amb un gol espectacular. Tot i així, es passava el dia amb la pilota als peus, assajant regats i afinant xuts a porteria. Allò de Josep amb el baló, més que amor, era frenesí.
Una cosa era jugar amb el berenar a la mà a la plaça de l’església i una altra federar-se per competir en una lliga
Però una cosa era jugar amb el berenar a la mà a la plaça de l’església i una altra molt diferent federar-se per competir en una lliga. Participar en una competició oficial implicava tota una responsabilitat que començava en el moment que portaves la teua foto a la llibreria Magriñá perquè et fessin la fitxa i seguia amb el compromís dels entrenaments.
La sort per a Josep i per a la resta de companys és que a natros ens va tocar com a entrenador Ramon Navarro aka Ramon de Xavo. Aquell bon home era contractista de professió i, quan plegava de l’obra, es posava el xandall i es dedicava a edificar a uns xiquets que no acabàvem d’entendre perquè calia entrenar si el que volíem era, simplement, jugar.
Ell no era només el nostre preparador físic, també ens feia de conductor portant-nos als partits amb la seva furgoneta del treball reconvertida en un minibús amb més criatures viatjant que seients disponibles. No sempre li donava temps a treure del vehicle les pales i els sacs de ciment, però per a natros allò formava part de l’aventura.
Abans del partit, Ramon ens encoratjava a sortir al camp donant-ho tot i, el que era més important, a xalar jugant
Abans del partit, Ramon no ens posava vídeos motivadors com Guardiola, però sí que ens encoratjava a sortir al camp donant-ho tot i, el que era més important, a xalar jugant. I menys mal, perquè no recordo com anàvem a la lliga, però sí que alguns equips com el Jesús Catalònia o la Cava ens fotien unes bones pallisses. A vegades, també rebíem fora del terreny de joc increpats per hooligans disfressats de pares.
Si hagués de posar un himne a aquell equip, no seria l’estereotipat You’ll never walk alone, sinó el suggestiu Heroes de David Bowie. De fet, jo mateix vaig poder ser “heroi només per un dia” al marcar el meu primer i únic gol en dues temporades. Llàstima que era miop i, com no em deixaven portar ulleres per jugar, no vaig veure com el marcava. Me’l van haver d’explicar. Però, amb el temps, l’he reconstruït mentalment i li he afegit l’èpica dels gols a càmera lenta d’Oliver i Benji. I amb gespa inclosa!
Víctor Porres
Periodista
