Acabades les vacances, tornen els clàssics. Si és dimarts, doncs, és dia de concentració davant de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa per reclamar tant l’ampliació del centre com la construcció d’un de nou propi del segle XXI. Les reivindicacions s’han centrat avui en la lectura d’un manifest molt personal centrat en les experiències d’un anestesiòleg de 30 anys que treballa a l’àrea quirúrgica d’un hospital que «ens ha quedat petit i vell. 30 i tants eren els metres quadrats que feia cada un dels cinc quiròfans que hi havia el 1995 quan vaig començar a treballar aquí. 30 i escaig són els metres quadrats que tenen cinc dels set quiròfans que hi tenim actualment. Dos dels set són més petits», relatava a tall de pròleg.
I a partir d’aquí el cos d’una història que reflecteix la necessitat de no quedar-se a casa esperant que la política ho solucioni per si sola. «Potser direu allò del ‘tamany no importa’. Però 40 i tants són els metres quadrats que ara tindran (si els veiem) els quiròfans de l’ampliació projectada aquí darrere. I un de 60 mestres quadrats per si mai ens arriba la famosa cirurgia robòtica, que potser quan arribi aquí ja serà perquè s’ha inventat alguna altra cosa millor i més innovadora i altres hospitals de l’ICS fan ‘plan renove’…».
«Abans -continuava-, dins dels quiròfans hi havia espai, les cirurgies majoritàriament obertes no precisaven tanta maquinària. Ara és millor, tot és laparoscòpic, amb infinitat de pantalles, torres, làsers, microscòpics òptics (que no tenen res de ‘micro’), ordinadors, i un llarg etcètera d’aparells auxiliars. Me passo el matí procurant no ensopegar, trepitjar o embolicar-me amb cap cable dels que van per terra, o esquivant cops de cap contra làmpades i pantalles», reconeixia.
La història d’una realitat amagada i poc explicada admetia també que «he viscut un munt d’ampliacions in situ i d’obres de millora. Totes han quedat en un no res al cap de pocs anys. Obsoletes, insuficients, mal planificades o executades. Miro amb molta desconfiança aquesta suposada ampliació, que ha començat amb el peu tort, i de la que només tenim un enorme forat que no creix un pam des de fa massa temps».
És per això que «només hi ha un bon remei, un nou Hospital Universitari. Amb espais adients, des de pàrquing a plantes d’hospitalització, passant per totes les àrees específiques (quiròfans, UMI, urgències, digestiu, oncologia, etc)… Amb aparells adients a les tasques diagnòstiques i de tractament comprats per concurs i no provinents de segona mà, cedits d’altres centres. I sobretot amb capacitat formativa per estudiants, d’infermeria i de medicina, i per MIR, LLIR, EIR … Per tal de tenir professionals suficients que vulguin quedar-se a exercir i viure a les Terres de l’Ebre. És per tot això que avui i ara cridem ben fort: menys promeses, més acció, hospital nou i ampliació», tancava un anestesiòleg molt despert.
