Pot parèixer una combinació pròpia d’una pel·lícula dolenta de diumenge per la tarde, però és la temàtica d’un museu. Està a Nova Orleans, al sud-est dels Estats Units, banyada pel riu Mississipí i només separada de les aigües del Golf de Mèxic per uns aiguamolls que s’han format de forma molt similar al nostre Delta. La primera planta del museu parla de la història de Nova Orleans i de les inclemències naturals, principalment inundacions, que ha viscut al llarg dels últims dos-cents i escaig anys, des de que els francesos van posar-hi el peu. També va passar per mans espanyoles, després franceses altra vegada, i finalment comprada pels Estats Units.
Nova Orleans ha estat exposada a grans riuades del Mississipí, lo riu més caudalós i llarg dels Estats Units, i lo seu creixement s’ha anat encaixant en dics de contenció per prevenir les inundacions per pujades del riu. La construcció de preses també va ajudar a controlar estes riuades, però a canvi de mermar los aiguamolls que se formaven a la desembocadura. Potser vos sona la història. Estos aiguamolls havien estat històricament una barrera natural molt eficaç per protegir la ciutat d’altres inundacions, les provocades pels huracans que venien de la zona del carib. Cap a principis dels 2000 la ciutat se troba en una infrastructura de contenció d’inundacions antiga i deficient, una barrera natural d’aiguamolls que ja no ho era, i gran part de la ciutat construïda per baix del nivell del mar.
I al 2005 arriba lo Katrina i dixa quasi 1.400 morts i més del 80% de la ciutat completament destruïda. És fàcil anunciar una notícia quan ja ha passat, però en este cas, només tres mesos abans de la desgràcia, lo director del centre nacional d’huracans se va expressar així: “No puc exagerar com de preocupat estic amb el sud-est de Louisiana […] el potencial de pèrdues humanes i materials en esta zona és més gran que en qualsevol altre lloc”. Lo 2005 va tancar un capítol de la història de l’evolució de Nova Orleans, que en termes econòmics, ecològics i socials és molt interessant i que va trobar-se en un desenllaç extremadament desafortunat.
Nova Orleans mos recorda què pot passar quan no tenim unes infrastructures i resposta d’emergències adequades
I a la segona planta del museu se canvia completament de registre i parla dels seus Carnavals (o mardi gras), que s’estima que atrauen 1,4 milions de visitants cada any. Infinities combinacions de verd, groc i morat, los colors de la ciutat, inunden tota l’exposició. Disfresses llampants, instruments musicals, fotografies de riuades de gent pels carrers, cercaviles… fins i tot una carrossa on s’hi pot pujar per intentar imaginar com se sent l’ambient des d’aquella perspectiva.
Lo nom del museu és La Resiliència de Nova Orleans, i fa, ben de llarg, honor al seu nom. La classe treballadora va patir les conseqüències d’una planificació nefasta en quant a disseny d’infrastructures i planificació d’emergències, i a la vegada, és la que li manté la sal a les venes de la ciutat. Vint anys més tard la ciutat dona un exemple de com superar una situació tan complicada i, a la vegada, mos recorda què pot passar quan no tenim unes infrastructures i resposta d’emergències adequades.