És la pregunta més repetida en l’àmbit de la comunicació política a les xarxes socials, en els darrers sis mesos. I és que tot el que posseeix i hi participa Elon Musk, cada cop més és motiu de polarització, de debat ideològic i de confrontació, arribant fins i tot als vehicles elèctrics Tesla, fins ara amb una imatge i prestigi fora de tot debat polític o reputacional.
A Catalunya hi ha 5,2 milions d’usuaris d’Instagram majors d’edat, enfront dels 3,1 milions de Twitter / X, i 2,5 milions de Facebok. Són xifres orientatives, ja que no s’extreuen mitjançant metodologia d’enquesta (la més habitual i estable), sinó de les eines publicitàries de cada plataforma i, per tant, estan subjectes a canvis en la privadesa, permisos, normativa legal, etc. De fet, si utilitzem la metodologia de l’estudi anual més prestigiós del sector (IAB 2024, mitjançant enquestes), ens mostra un rànquing a l’Estat espanyol on la primera xarxa social amb més audiència és WhatsApp, seguida de Youtube, Instagram, Facebook, TikTok, i només si baixem a la sexta posició, hi trobem Twitter / X. I una dada no menys rellevant: cada espanyol de més de setze anys que afirma tenir xarxes socials, té compte a una mitjana de 4,9 xarxes socials per usuari.
En l’àmbit de la comunicació política, Twitter té 3 condicionants tècnics que cal tenir en compte: eEn primer lloc, es tracta d’una comunitat molt més polititzada i ideologitzada que la que trobarem a la resta de xarxes socials, i això ens dificultarà portar-hi a terme estratègies de persuasió (o de seducció electoral) per al canvi del sentit del vot dels electors concrets. Un biaix que no farà més que incrementar-se en la mesura que el “tancament” de comptes vingui marcat bàsicament per un cantó de la taula.
En segon lloc, a l’hora de fer-hi publicitat microsegmentada per tal d’arribar a la gent de pobles i ciutats, o de perfils sociodemogràfics concrets, no ens ofereix tantes opcions precises com d’altres xarxes socials. No podem, per exemple, fer-hi publicitat a 1km a la rodona (o menys) de qualsevol carrer i número, de qualsevol nucli urbà del món, com sí que ens ho permet la plataforma de META (Facebook i Instagram, principalment).
I, en tercer lloc, la mateixa configuració i filosofia de la xarxa social la deixa parcialment de banda de la tendència de la majoria de xarxes socials, que reflecteixen dos factors: la priorització del vídeo respecte a la foto (i no diguem ja, del text), sobretot en vertical, i el concepte de “superapp”, en el sentit d’utilitzar una plataforma no només com a una xarxa social, sinó com també un sistema de missatgeria o xat, per fer-hi compres, i per veure o emetre-hi en directe amb una forta viralització. És a dir, un “tot en un” per tal de fer que “no haguem de sortir” d’aquell espai.
La decisió de marxar de Twitter es tracta d’una decisió més política que no pas tècnica i, en tot cas, abans de dur-la a terme, caldria analitzar si aquella institució, partit, o candidat, està preparat per a tancar el compte en aquella xarxa social
La decisió de marxar de Twitter, per tant, es tracta d’una decisió més política que no pas tècnica i, en tot cas, abans de dur-la a terme, caldria analitzar si aquella institució, partit, o candidat, està preparat per a tancar el compte en aquella xarxa social. Una anàlisi complexa, però que podem resumir en forma de caricatura, en dos exemples.
I és que, quin sentit té el debat sobre si s’ha de marxar o no de Twitter (la 6a xarxa social en audiència a Espanya), en casos en els quals no es disposa encara de compte a TikTok (la 5a xarxa social)? O també, quin sentit té tancar el compte a la xarxa social d’Elon Musk si, per exemple, no s’aprofita cada dia de la setmana el moment “punta” de les xarxes socials (en termes d’audiència orgànica), situat entre les 19 i 21 hores del vespre?
Marxar de Twitter no farà “per se” que la teva estratègia a xarxes socials sigui millor, ni pitjor, perquè la prioritat no és tenir compte o no, una xarxa o l’altra, sinó, quins continguts, priorització, recursos i llenguatges i formats hi utilitzes. Ho explicaré en un exemple que parcialment ens pot il·lustrar.
Fa un parell d’anys, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), va decidir “tancar” tots els comptes a totes les xarxes socials de tots els programes de totes les emissores (TV, ràdio i digital), per tal d’agrupar-ho tot sota un únic compte, “3Cat”, a totes les xarxes socials. Una decisió que, més enllà que amb el temps s’ha anat matisant, només tenia sentit si, a canvi, els únics comptes de 3Cat eren capaços d’oferir molt més contingut, sobretot en vídeo, publicitat, i fer-ho al llarg de moltes més hores al dia, com així ha sigut. El contrari hauria sigut una decisió clarament negativa, i molt més contestada encara, tan interna com externament.