Potser no guanyarà mai un Oscar, però, pel seu comportament provocador i estrafolari, Donald Trump és un personatge amb regust cinematogràfic. Ha actuat per la vida fent de xèrif fanfarró, d’empresari sense escrúpols i, inclús, de parella sexual d’actrius porno.
Divendres passat, quan Volodímir Zelenski el va visitar a la Casa Blanca per demanar-li garanties davant els abusos dels russos, el controvertit president nord-americà va fer un pas més per aspirar al premi especial de la crítica a les sortides de to, versionant un dels papers més memorables de la història del cinema: el de Vito Corleone a El Padrí. Concretament, va emular aquella mítica escena en què al Don li van a demanar un favor a casa seua i el capo respon: “Parlem clar: mai has volgut la meua amistat. Tot anava bé i no em necessitaves. Però ara vens a dir ‘Don Corleone, demano justícia’ i ho demanes sense cap respecte, no com un amic. Ni tan sols em dius ‘padrí’”.
A la trobada en el Despatx Oval, no participava el consigliere Elon Musk -devia estar ocupat celebrant d’incògnit el naixement del seu catorzè fill-, però sí que hi era JD Vance interpretant a Sonny Corleone. L’ambient va ser molt crispat, tractant-se d’una trobada de mandataris d’alt nivell i amb les càmeres gravant. Només faltava Van Gaal sortint de baix de la taula Resolute cridant-li al president ucraïnès: “¡Tú, siempre negativo, nunca positivo!”.
Trump és capaç de maltractar a Ucraïna com a Mèxic i canviar el nom del Mar Negre per “Mar Afroamericà”
Per a Trump, el valor dels recursos naturals d’Ucraïna és morralla comparat amb els grans negocis que pot fer amb Putin explotant els hidrocarburs de Rússia. Per això li fa bulling a Zelenski com un pinxo d’institut que aspira a prendre-li alguna cosa més que un sandvitx de mantega de cacauet. Ha començat humiliant-lo en públic i, si la colla dels xuclapàgines de la UE no li para els peus, és capaç de maltractar a Ucraïna com a Mèxic i canviar el nom del Mar Negre per “Mar Afroamericà”.
Mentre les velles glories del PP senten nostàlgia remirant la històrica foto del Trio de las Açores, Pedro Sánchez s’ha afanyat a retratar-se abraçat a Zelenski, postulant-se així com el cosí de Zumosol. A l’altre costat del ring, Trump -aka “El Terrible Morell Cap-roig”- va assajant una d’aquelles mirades intimidadores dels dolents de la lluita lliure. Al cap i a la fi, conservador i conversador no és el mateix.
La col·lecció de santets de la política actual és llarga i caldria un àlbum amb moltes pàgines per enganxar-los a tots
Estem vivint una època en la que la realitat supera a la ficció per golejada en quant a herois i malvats de pel·lícula que manen o aspiren a governar països pretesament seriosos. La col·lecció de santets de la política actual és llarga i caldria un àlbum amb moltes pàgines per enganxar-los a tots: Javier Milei, Matteo Salvini, Viktor Orbán, Nicolás Maduro, Kim-Jong-un, Teodoro Obiang Nguema… Marvel i DC Comics tenen inspiració per a un bon grapat de guions.
De totes maneres, els líders polítics “pel·liculers” no són un invent d’aquest temps. Sense anar més lluny, a finals dels anys 80 a Espanya teníem personatges que feien riure i plorar alhora, com Jesús Gil o José María Ruiz-Mateos. I, més a prop encara, vam ser testimonis dels deliris de Primitivo Forastero, el carismàtic excombatent de la División Azul que va ser alcalde de Camarles durant més de vint anys, accedint al poder amb la camisa de José Antonio i arrimant-se després a l’ombra de l’arbre de Convergència. Un home amb nom de narcocorrido que mereixia un biopic dirigit per Berlanga, amb la recreació de moments surrealistes, com quan va aprovar un decret per matar al gall d’un militant socialista que molestava a un veí. No va fer falta trucar al padrí.
Víctor Porres
Periodista