No fa gaire, vaig assistir al Romea al magnífic duel dialèctic entre Flotats/Voltaire i Planas/Rousseau de La disputa. El text de Jean-François Prévand em va evocar la meua primera lectura del Diccionari filosòfic de Voltaire i em vaig adonar que, després de quaranta anys, encara penso que pocs llibres m’han produït una impressió més profunda i duradora, especialment per la crítica de les tres religions abrahàmiques. Perquè, de sobte, algú em deia clarament allò que jo intuïa sobre un déu salvatge que reclama del seu fidel devot el sacrifici del fill i un pare que està disposat a fer-ho.
La irreverència és el segell de Voltaire, l’absolut menyspreu per les idees i creences que rebaixen la dignitat humana i atempten contra la llibertat i la raó, l’única facultat que ens diferencia de les bèsties i sense la qual retrocedim a la simple condició de mones nues, que deia Desmond Morris. La lectura del Diccionari és una incitació a la revolta ètica, psicològica i social contra el Poder i la seua expressió religiosa que, al llarg dels segles i encara a mitjans del segle XVIII, és l’Església, especialment la catòlica, com a puntal de l’Antic Règim, però també l’ortodoxa, totes les reformades i les religions en general.
El 1759, el Candide voltairià donava el tret de gràcia a la ingenuïtat religiosa, a la idea de la Providència que fonamentava el gruix de la cultura europea des de Sant Agustí. Després que el terratrèmol de Lisboa destruís la ciutat i els seus habitants, i entre ells, els devots que omplien les esglésies el matí de Tots Sants de 1755, la idea del cel protector entrava en crisi i les desventures de Càndid, Pangloss i Cunegunda eren la glossa tragicòmica d’aquell final d’era.
L’obra de Prèvand recrea la trobada dels dos philosophes a Ginebra, el 1765, amb Voltaire que era la racionalitat, en la mateixa mesura que Rousseau era la passió i, al mateix temps, un pensador més modern i més antic que Voltaire. D’una banda, decididament més modern, perquè el seu retrat era l’únic que trencava la blancor de l’habitació on escrivia Kant, és a dir, la modernitat, però aquell perfecte republicà també representava l’antigor de la irracionalitat, el retorn a la naturalesa anterior al temps humà, alhora que juntament amb Voltaire preparava el terreny de la revolució contra els Borbons i el clima intel·lectual dels següents dos cents anys a Occident.
És en aquest punt que copsem el drama d’Espanya. Les primeres traduccions de Voltaire i Rousseau al castellà són de l’andalús José Marchena, més conegut com l’Abate Marchena, i es van publicar clandestinament als primers anys del segle XIX; probablement van ser escrites a finals del XVIII, però mai van ser de domini públic, perquè el Regne d’Espanya va quedar al marge de la Il·lustració. El gruix de la nòmina d’il·lustrats hispànics, els Mayans, Sempere, Finestres, Feijóo, Jovellanos o Meléndez Valdés, van ser fidels servidors dels Borbons de torn i en cap moment van intentar subvertir l’Antic Règim. Hi ha les excepcions de Cadalso, mort prematurament al camp de batalla, o de Blanco White i Marchena, perseguits per la Inquisició i obligats a exiliar-se.
L’Abate Marchena (1768-1821) va viure una vida intensa, com una premonició de l’heroi romàntic. A França va formar part dels cenacles revolucionaris, primer prop de Marat i més tard amb els girondins, la qual cosa li va costar la persecució dels jacobins. Va formar part del govern de Josep Bonaparte i, com tots els afrancesats, es va veure abocat a un nou exili amb la derrota napoleònica. Encara tornaria a Madrid després del pronunciament de Riego, però va morir amb la vana il·lusió que aquest cop la llum de la raó triomfaria sobre les tenebres del fanatisme .
La seua traducció al castellà de De Rerum Natura de Lucreci (1791), amb qui comparteix el materialisme, es pot trobar encara a les llibreries. A finals del segle XIX, Menéndez y Pelayo la criticà severament, tant a la Historia de los heterodoxos españoles com a El Abate Marchena, la biografia que segueix present al catàleg de la col·lecció Austral d’Espasa Calpe. Explica que “difundió incansable las peores ideas” amb “un gusto literario siempre caprichoso e inseguro” i, entre “las peores ideas”, hi trobem la de “destruir los tiranos que, no trabajando, aspiran a hacer uso y disponer de las propiedades y del trabajo de los pobres a su fantasia”. Idees perilloses al seu temps i al primer quart del segle XXI, quan l’esquerra es troba captiva i desarmada per la internacional feixista i els seus mitjans.
És evident que les idees il·lustrades de Marchena no han penetrat a la cultura espanyola, que encara resulten excèntriques en un país marcat pel franquisme sociològic en permanent reproducció. Un altre Marchena caracteritza millor la crua realitat hispànica: el jutge Manuel Marchena, l’estrella mediàtica del judici del Procés, que tanta expectació i polèmica va despertar a Catalunya i arreu d’Europa. Perquè tothom creia que no es tractava de justícia, sinó d’establir qui mana i qui ha d’obeir quan ets català i formes part del Regne d’Espanya.
Als volts de Nadal, mentre el Romea omplia dia rere dia, Manuel Marchena deixava el càrrec de president de la sala segona del Suprem. En els deu anys del seu exercici, un fil invisible ha lligat els dos Marchena a través del temps, perquè l’èxit del primer hauria impossibilitat el del segon, un símptoma del fracàs d’aquell qui, dos segles abans, amb irreverència i ironia, s’autodenominava “Abate”, ell, l’enemic de tots els déus, l’apòstol de la tolerància, el traductor de Montesquieu, l’aristòcrata i maçó que explicava la influència determinant del clima i el paisatge en les persones, les creences, els costums, i la història de les nacions.
Potser sigui aquesta l’explicació de la incapacitat històrica que els espanyols tenen d’assumir la separació de poders que plantejava L’esprit des lois (1748). Potser sigui l’altiplà castellà, “la terrible estepa castellana” de Manuel Machado, amb el seus hiverns crus i els estius tòrrids, la causa d’una mentalitat autoritària i un apetit de poder sense límits, el mateix que té el pastor sobre l’ovella i el general sobre el soldat, sense lloc per al diàleg, la transacció i el pacte.
Xavier Vega Castellví