Abans de res, i en relació amb el meu darrer escrit sobre l’amor, Tortosa i les seues dinàmiques polítiques, voldria felicitar amb tota sinceritat els regidors de l’Ajuntament de Tortosa. Han demostrat, amb un gest de maduresa institucional poc freqüent en els temps que corren, la seua capacitat per sobreposar-se als colors polítics i treballar amb una veu única en una qüestió tan transcendental com la ubicació del nou hospital. Posar per damunt els interessos col·lectius de la ciutat en lloc de les legítimes, però sovint dissonants línies partidistes és, sens dubte, un exercici de responsabilitat que mereix ser reconegut.
Ara bé, el que avui em porta a escriure no és una qüestió de consens, sinó d’estupefacció i tristesa. M’urgeix compartir una experiència que, si més no, em va semblar estranya, desconcertant i fins i tot dolorosa.
L’altre dia, mogut per un sentiment profund de record i devoció, vaig decidir anar a la catedral de Tortosa per retre homenatge a la memòria de la meua mare, una dona de fe indestructible i profundament devota de la Mare de Déu de la Cinta. Aquell temple, símbol i testimoni de segles d’història i espiritualitat, havia estat per a ella un refugi de pau i pregària. Quina va ser la meua sorpresa quan, en arribar a les seues portes, em vaig trobar amb una barrera inesperada: fora de l’horari de missa, l’accés estava restringit… a aquells que no abonaren una entrada per visitar la catedral i el museu.
Amb la millor de les intencions, vaig explicar a la persona que m’impedia el pas que la meua intenció no era pas visitar el museu ni deambular per la nau principal com un turista encuriosit. Només desitjava accedir un breu instant a la capella de la Cinta, romandre en silenci i dedicar un pensament a la meua mare. Li vaig mostrar el meu DNI, fent èmfasi en el meu naixement i empadronament a Tortosa, com si això hagués de ser prou motiu per a obrir-me les portes d’un temple que, en la meua innocència, creia patrimoni espiritual de tots els tortosins.
Però no hi va haver clemència ni consideració. La negativa fou rotunda, inflexible i, per a acabar-ho d’adobar, expressada amb una certa displicència. Davant la meua perplexitat, no vaig poder evitar fer-me una pregunta tan amarga com inevitable: qui m’ha robat la catedral?
Crec fermament que des del bisbat s’hauria de fer una reflexió sobre aquest tema. A mi em sembla bé que cada institució es finance com crega convenient amb els seus actius, però també crec que hi ha actius de l’església que d’alguna manera també són patrimoni dels ciutadans. Seria molt fàcil deixar l’entrada lliure a la catedral tots aquells que al seu DNI posa Tortosa, com passa amb certs actius turístics de la ciutat de Barcelona, per exemple. Vaja, és una idea…
No vull que ningú se senti ofés, aquest escrit NO és un atac a ningú ni a cap institució, simplement és una reflexió en veu alta per tal de posar de manifest el que em sembla una incorrecció.