Som ja tancant el primer quart del segle XXI, el temps transcorre sense aturador. De ben segur que ens plantegem nous reptes vitals, millores personals i, en certa manera, ens agradaria poder viure a tots en un món millor. Però, com ho aconseguim?
Tot gran canvi comença en modificar petits detalls de la quotidianitat
Soc dels que pensa que hem de focalitzar esforços amb allò que depèn d’un mateix, així com exigir ben poc a la resta que ens envolta, si no ens volem emportar decepcions majúscules.
Ens sabem de memòria què hauríem de fer aquells afortunats que tenim les necessitats bàsiques cobertes al món occidental: menjar sa, practicar esport de forma recurrent, pau interior, altruisme, descansar adequadament, control sanitari, viatjar si es pot… jo, per aquest nou quart de segle que tenim al davant, he afegit a la llista de tòpics de millora: cultivar l’escolta activa del meu entorn humà, menys temps a les temptacions digitals que m’envolten, cultivar la cultura i reduir el nombre i sobretot ritme, de les activitats diàries.
De totes maneres els reptes són ben personals i cadascú té les «seves» circumstàncies, els seus moments vitals, les singulars experiències i fites pròpies intransferibles.
Tracto, sobretot per raons de feina, amb diferents perfils de la piràmide social i de totes les edats, així com de poblacions diverses i és un aprenentatge continu per avaluar sovint els desitjos humans. Hi percebo en les persones de més edat, que necessiten ser escoltades, que se les miri als ulls, per exemple. A una altra banda, la gent jove, que valora la immediatesa de resposta i eficiència, sense necessitat d’interlocutors humans, així com el valor ecològic en les transaccions; els adults, que intenten –no sempre amb èxit– arribar a tot arreu i complaure amb escreix els fills, els pares i ser professionals valorats; tot i alhora.
Jutgem menys, perquè cadascú té la seva perspectiva i camina amb les seves pròpies sabates
Prenem consciència de què fem cada dia, i valorem si realment és el que volem continuar fent demà. Què podem canviar? Què ens podem exigir realment i, sobretot…
… si podem ser amables amb la resta, exercim-ho generosament avui mateix, i en serem els més beneficiats
Jutgem menys, perquè cadascú té la seva perspectiva i camina amb les seves pròpies sabates. Siguem coherents amb allò que exigim a l’altre i la humilitat ha de ser la nostra millor carta de presentació.
Els humans som molt fràgils i efímers. Millorem el ser bons observadors, amb un somriure sempre a punt, i no cal obrir la boca peremptòriament; el silenci hauria d’estar molt més valorat, n’estic segur que a més a més, és sa. Intentem-ho almenys.
A Europa, al món, hi ha una evidència: a les urnes estan augmentant en vots, com fa cent anys enrera, les tendències polítiques més extremes: Estats Units, Alemanya, França… o la mateixa Xina o Veneçuela a l’altre costat. En cap cas soc ningú per valorar-ho, de ben segur que els analistes professionals en sabran els perquès, l’únic que demano és seny, prudència i molta generositat per poder continuar vivint en pau i llibertat, perquè l’alternativa de les baralles, la imposició de les armes, la destrucció, la censura, la guerra que només comporta misèria i fam per a res m’atrau.
Cal, per tant, un esforç pedagògic i real, uns esforços amb resultats positius ben tangibles per no deixar enrere grups socials que es van engrandint en nombre, que pateixen en excés, i quan un ja ho té tot perdut, quan res pot anar-li a pitjor, buscarà altres vies, per radicals que siguin. És llei de vida.
Ernesto Cid
professional financer/mestre