Amb aquest article renovo el meu compromís amb Ebredigital durant l’any 2025. Hi continuaré tractant temes relacionats amb la llengua (o les llengües) i la societat. La mirada sociolingüística continuarà centrant les meues digressions. I és que el tema de la llengua catalana, avui més que mai, requereix una atenció ponderada i compromesa. Ben entrat el segle xxi, el català, la llengua pròpia d’una comunitat lingüística interestatal i interautonòmica, amb deu milions de persones que declaren saber-lo parlar, es troba en un moment crucial a l’hora d’assegurar la seua pervivència en un món que privilegia les llengües hegemòniques. Efectivament, les grans llengües de comunicació internacional, de la mà d’una globalització depredadora, no ho posaran gens fàcil a les llengües minoritàries i/o minoritzades. Garantir un futur per a la nostra llengua ha de ser una comesa prioritària. Mirem, doncs, de reflexionar sobre quin paper podem tenir, individualment i col·lectivament, en aquest procés de revitalització lingüística.
Les grans llengües de comunicació internacional, de la mà d’una globalització depredadora, no ho posaran gens fàcil a les llengües minoritàries i/o minoritzades. Garantir un futur per a la nostra llengua ha de ser una comesa prioritària
I com que el canvi d’any sempre implica l’establiment de reptes, us en proposo un. Als qui teniu el català com a llengua d’identificació, utilitzeu-lo sistemàticament amb propis i estranys, de manera empàtica i sempre que la comunicació amb l’interlocutor siga efectiva. Als qui sigueu dipositaris d’altres llengües, us proposo que ho poseu fàcil, primer facilitant les converses bilingües amb els interlocutors catalanoparlants i, després, incorporant la nostra estimada llengua en el vostre repertori lingüístic. Aprendre una llengua no significa desaprendre’n una altra. I l’oferiment que us fem és una penyora de paisanatge, un salconduit per incorporar-vos de ple dret a la nostra societat. És fonamental, doncs, que reflexionem plegats, autòctons i al·lòctons, sobre la centralitat que mereix tindre la llengua històrica en el seu ecosistema territorial.
Als qui sigueu dipositaris d’altres llengües, us proposo que ho poseu fàcil, primer facilitant les converses bilingües amb els interlocutors catalanoparlants i, després, incorporant la nostra estimada llengua en el vostre repertori lingüístic
El gran anhel d’una comunitat lingüística històrica és fer de la seua llengua, la llengua de cohesió social. S’assumeix, doncs, que més enllà de la constel·lació de llengües que hi tenen cabuda, n’hi ha d’haver una que faça la funció de llengua de comunicació intergrupal, la llengua que s’activa quan en el dia a dia interactuen persones de llengües diferents. A Catalunya, des dels inicis de la transició democràtica aquest paper s’ha reservat, si més no doctrinàriament, a la llengua catalana. I tanmateix, els resultats d’aquest desideràtum, majoritari en l’espectre polític, no han aconseguit modificar de manera substancial una situació de subordinació, avui ben visible en una crisi d’usos socials molt preocupant.
El gran anhel d’una comunitat lingüística històrica és fer de la seua llengua, la llengua de cohesió social
Si fem una repassada sumària de les grans etapes de la política i la planificació lingüística a Catalunya, s’hi pot destacar l’establiment d’alguns objectius prioritaris en cada període. El primer -dècada dels vuitanta del segle passat- va incidir, sobretot, en la comesa de bilingüitzar la població, essencialment la castellanoparlant atès que la catalanoparlant havia incorporat plenament el castellà en el seu repertori lingüístic. La dècada dels noranta ja posa damunt de la taula la necessitat d’incrementar l’ús social de la llengua catalana. Es partia de la base que l’increment de la competència lingüística en català ja permetia centrar l’atenció en la millora dels usos. El model institucional seguit descansava en una proposta del sociolingüista canadenc J.C. Corbeil (1980) per a la revitalització del francès a la regió canadenca esmentada. Essencialment, la proposta plantejava dos tipus de situacions comunicatives, les institucionalitzades i les individualitzades. Mentre que les primeres regulaven interaccions planificades d’agents públics (i no tant privats), com l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació, les segones, absents de regulació, responien a la tria dels individus en la interacció privada. La hipòtesi de partida era que la intervenció en les comunicacions institucionalitzades retroalimentaria una millora en les individualitzades, cosa que al Quebec va propiciar una revitalització considerable del francès.
L’entrada del nou mil·lenni va aportar un nou centre d’atenció en la política lingüística a Catalunya. Si en l’etapa anterior, l’acció es va concentrar en els agents institucionals al·ludits, la nova etapa posaria el centre de gravetat en els usos interpersonals col·loquials, vinculats a la privacitat. Es va assumir que el futur de la llengua es debatia en la interacció col·loquial, no tant en els usos institucionals com en els privats. És en aquest precís moment quan l’anhel de fer del català la llengua de cohesió grupal pren rellevància. Més tard, l’extraordinària alteració demolingüística que produeixen les migracions internacionals, referma la necessitat d’incidir en els usos socials. Tanmateix, les polítiques portades a terme les dues darreres dècades no van saber interpretar la magnitud del canvi sociocomunicatiu que s’estava produint. Així, la globalització ha anat fent forat en tot de comportaments socials, amb una forta incidència lingüística. La complexitat comunicativa que ha generat el multilingüisme extrem en què vivim -al voltant de tres-centes llengües a Catalunya, segons el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades-, l’emergència d’unes noves ecologies digitals, on les llengües minoritzades encara no han trobat l’encaix necessari, el desacomplexament d’ideologies lingüístiques supremacistes, etc., tot plegat ha tensionat l’habitabilitat de la llengua catalana en el seu propi espai.
Es va assumir que el futur de la llengua es debatia en la interacció col·loquial, no tant en els usos institucionals com en els privats. És en aquest precís moment quan l’anhel de fer del català la llengua de cohesió grupal pren rellevància
Aquesta síntesi ràpida -i poc matisada- dels diferents avatars de la política i la planificació lingüística domèstica em servirà de marc a partir del qual, en propers lliuraments, aniré reflexionant sobre possibles accions a fer per tal de millorar la vitalitat de la llengua catalana. He començat tot fent una proposta, a autòctons i a forans, als qui tenen el català com a llengua d’identificació i als que en tenen d’altres. En el proper article m’ocuparé d’exposar les raons per les quals els catalanoparlants no podem deixar de participar individualment en aquest procés de revitalització lingüística. Un procés que ha d’establir un diàleg franc i destensionat amb la resta de col·lectius lingüístics, agents igualment importants en l’arribada a bon port de la proposta plantejada de fer del català el centre de gravetat de la comunicació intergrupal.
Les polítiques portades a terme les dues darreres dècades no van saber interpretar la magnitud del canvi sociocomunicatiu que s’estava produint
Per activar el repte que us he proposat, no cal que espereu a l’argumentari del proper article. De moment, us demano que em feu confiança i enceteu l’any consolidant (noves) rutines comunicatives favorables a la presència social del català. Som-hi.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV
Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC