Gestió de desastres

Els episodis de desastres causats per les pluges torrencials i subsegüents avingudes d’aigua no són nous en les nostres zones costaneres, però la seua freqüència ha augmentat en els darrers anys, i també la severitat dels seus efectes. Molt probablement, això és conseqüència d’una varietat de factors: canvis derivats de l’escalfament del clima, pautes d’urbanització, augment de la sensibilitat social. Sigui com sigui la combinació, la recent catàstrofe a les comarques de l’Horta Sud, Ribera Alta  i Fira de Bunyol, al País Valencià, han marcat un rècord de gravetat. Probablement, perquè al desastre natural s’hi va afegir una gestió desastrosa del govern valencià, que ha mostrat una incompetència difícil d’igualar.

Això fa que sempre que es produeix una situació de catàstrofe en surti el tic centralista

A Espanya, la cultura institucional unitària, centralitzadora, té una influència molt àmplia; molt arrelada en anys de sublimació del poder central i de menyspreu dels governs subcentrals, regionals o locals. Més enllà del tribut retòric que s’ha pagat durant dècades al concepte d’autonomia, que durant una època es va veure com un concepte que s’apropava al federalisme, i d’un temps ençà es veu ja com una variant flexible del model unitari. Això fa que sempre que es produeix una situació de catàstrofe en surti el tic centralista.

Generalment, els nivells superiors de govern acostumen a tenir mitjans més potents per fer front a crisis, i també poden exercir tasques de coordinació quan la crisi abasta diverses jurisdiccions. Tanmateix, és molt comú entre els experts en gestió de catàstrofes la idea que cal aprofitar la proximitat i flexibilitat que permet l’autonomia local en el nivell operatiu de la gestió de mesures concretes. Que el govern valencià ho hagi fet molt malament és un problema d’incompetència, no de disseny institucional. També ho va fer molt malament el govern central quan va centralitzar la gestió de la crisi de la COVID, afrontada a base de lluir generals de totes les armes en les rodes de premsa (cosa insòlita en el conjunt d’Europa) i introduir una dinàmica caòtica en l’aprovisionament de mascareta, equips de protecció i altres equipaments sanitaris dels que no coneixia els canals ni pràctiques de compra.

Que el govern valencià ho hagi fet molt malament és un problema d’incompetència, no de disseny institucional. També ho va fer molt malament el govern central quan va centralitzar la gestió de la crisi de la COVID

En les nostres terres, Alcanar és el municipi de l’Ebre que ha tingut més freqüència d’afectacions per aiguats en els darrers anys. Això ha generat un aprenentatge que s’està expressant en iniciatives interessants de l’ajuntament per establir la coordinació amb administracions d’àmbit superior, inclosa l’autonòmica. Perquè, al cap, són els agents locals qui han d’actuar immediatament quan hi ha una crisi, per raons de proximitat i coneixement de l’espai i les seues característiques socials. I les administracions d’àmbit superior han de coordinar l’aportació de mitjans humans i materials externs, que són imprescindibles quan la dimensió sobrepassa les capacitats disponibles en l’entorn. Caldrà seguir amb interès aquestes iniciatives, que poden també generar aprenentatges importants i útils per altres municipis i administracions.