Es diuen Raquel i Ana Belén i són dues noies meravelloses. Les vaig conèixer fa una setmana als Premis ACRA i em van enamorar per la seva humanitat i la senzillesa de les seves paraules. Totes dues treballen a la residència Novaedat al municipi de Sedaví, i s’han donat a conèixer per haver salvat la vida a més d’un centenar de persones grans durant les inundacions provocades per la DANA. Juntament amb les seves companyes, van traslladar a collibè les persones usuàries d’un centre de gent gran a les plantes superiors quan l’aigua ja havia entrat a la residència. “Quan ens vam endur els tres últims avis, ja teníem l’aigua pels genolls, i les cadires de rodes estaven flotant”, expliquen. No sé què en penseu, però em costa trobar les paraules per expressar l’agraïment que sento.
No hi ha suficients diners al món ni reconeixements prou importants per agrair-los el que han fet
Van posar la seva vida en joc per salvar les persones que cuidaven. Els ho podrem agrair mai? Ja us dic ara que no, que no hi ha suficients diners al món ni reconeixements prou importants per agrair-los el que han fet. Des d’ACRA, la patronal de la qual soc presidenta, vam decidir retre’ls un homenatge a la gala dels premis anuals que donem a les millors empreses i entitats del nostre àmbit. Va ser un guardó especial, molt emocionant, i davant un auditori que es va posar dempeus per aplaudir-les amb tota l’ànima.
Quan passen desgràcies com la que ha viscut la comunitat valenciana, amb 216 morts i desapareguts encara pendents d’identificar, reconforta veure que hi hagi tantes bones persones disposades a ajudar sense esperar res a canvi. La solidaritat, que és la tendresa dels pobles, s’ha fet més evident que mai en unes setmanes de gran patiment. Hem vist a persones perdre-ho tot: la casa, el cotxe, els mobles, àlbums familiars, els records de tota una vida… Però també hem vist aquesta tendresa, aquesta solidaritat encarnada en onades de voluntàries i voluntaris que han pres els carrers per ajudar ni que fos una mica, per alleugerir la situació dels que més patien.
Més de la meitat dels morts per la DANA tenia més de 70 anys, una dada que no s’explica sense tenir en compte la vulnerabilitat associada a la dependència
I un dels col·lectius que més ha patit ha estat el de les persones amb dependència. Segons el Consell General del Poder Judicial, més de la meitat dels morts per la DANA tenia més de 70 anys, una dada que no s’explica sense tenir en compte la vulnerabilitat associada a la dependència, persones que vivien a peu de carrer en habitatges que van quedar completament inundats.
No és aquest un article que busqui causes o responsables sinó un article per reivindicar els herois i les heroïnes anònimes, encarnades en aquest cas per la Raquel, l’Ana Belén i la resta de companyes i companys que van jugar-se la vida a la residència. No són una anècdota, no us ho penséssiu. Conec aquest sector i està ple de persones com elles, gent meravellosa, professionals implicades que s’estimen les persones que cuiden. Són l’amplíssima majoria, però per algun motiu s’ha estigmatitzat la seva professió. En el millor dels casos, se les invisibilitza. Me’n recordo encara de la COVID-19 i dels aplaudiments als professionals sanitaris i del silenci cap a totes i tots els que estàvem a les residències fent tot el possible per contenir la pandèmia. Va ser una gran injustícia que s’ha d’anar reparant, no per un tema d’imatge sinó perquè no es correspon amb la realitat. Administracions, mitjans de comunicació i ciutadania haurien de mirar-nos amb uns altres ulls. Tu, que m’estàs llegint, també hauries de fer-ho. Perquè la Raquel i l’Ana Belén podrien haver salvat el teu pare o la teva mare, a tu mateix. Són meravelloses, uns àngels.
Cinta Pascual
Directora General de L’Onada