Cada any, el tercer cap de setmana de novembre, s’organitza la Romeria de la Terra Alta a Montserrat. Una comissió parroquial distribueix les cel·les i organitza els actes, que consisteixen en misses, confessió, viacrucis, vetlla de pregària, rosari, excursió, activitat lúdica per a infants i joves.
La comunitat de la Terra Alta, un grup de vida, un equip de companys, grup de referència en què ens reunim setmanal o quinzenalment i fem revisió, oració… però em refereixo també a aquesta comunitat parroquial, que jo no trio, però hi és i que a més és molt plural, i que fins i tot si em poso a triar no triaria asseure’m amb qui m’assec.
La parròquia és una comunitat plural, diversa en si mateixa, en què, malgrat de les diferències, som germans perquè el que ens uneix és la fe… No ets tu, és el teu marc teòric. Simple i planer. Tan diferents i tan iguals. És que ser una unitat entre infinites unitats implica ser coherents, criteris i elàstics. Que l’altre sigui un germà és una qüestió de principi bàsic per a alguns i ignorada per a altres. Que marqui opinió, respectuosa, és part de fer present el marc teòric. El marc teòric són els fonaments conceptuals, on hi ha les bases del que es vol construir. És una cosmovisió del món.
El món contemporani és assistit per múltiples manifestacions que diuen anomenar-se espiritualitat. En la seva essència, l’ésser humà és espiritual, encara que aquesta realitat s’hagi diluït al mig de les pràctiques religioses.
L’espiritualitat ve des de dins, és una mena de força interna que dinamitza les dimensions de l’ésser humà.
La religió busca externalitzar aquestes manifestacions, principis i creences.
Ser espiritual és avivar les possibilitats d’estar permeat pel món de Déu; independent de la creença que es tingui en ell, l’espiritualitat és sempre estar disposat a rebre de la seva essència la llum, força i bondat amb què pot omplir l’ésser humà.
És molt important sentir-te un més d’una comunitat i quin goig ser de la Terra Alta, quin goig la germanor que tots tenim quan junts fem alguna cosa!
Aquest cap de setmana vàrem anar a Montserrat, cinquanta-un anys de romeria. No puc expresar el sentiment viscut aquets dies, tot un cap de setmana convivint amb gent de diferents pobles, diferents opinions i diferents edats.
Tots tenim un fi comú: caminar junts als peus de la Mare de Dèu de Montserrat!
Organitzar actes per aquests dies és voluntat i hores, però la recompensa es increïble!
Aquest any, com a novetat, vàrem organitzar una gimcana que preteníem que els petits i familiars s’introduïssin amb aquesta part mística que tenim els catòlics i la juguesca que fa que sigui més agradable i enriquidor. Anàvem buscant pistes com autèntics inspectors, cada pista ens portava a un versicle de la Bíblia, que ens feia reflexionar sobre el nostre dia a dia. De la plaça a la Santa Cova pista rere pista fins arribar al tresor; parlant i explicant com si fossim els primers cristians que busquen la salvació del món. A una de les parades, els més petits varen preguntar per què està tan trist Jesús, per què aquesta creu…
– Recordeu la pandèmia?
– Siiiii.
– Veritat que si la sang d’algú hagués servit com a vacuna per salvar-nos a tots hagués sigut un miracle i un salvador? doncs Jesus va donar la seva sang per salvar-nos, per que ell era l’únic que ho podia fer…
Al final de la gimcana varen trobar tres tresors i a cada un havia un espill, en obrir van veure que ells eren el tresor.
Actes com l’oració i el retrobament amb un mateix són uns dels actes principals.
Però, per damunt de tot, és la germanor. Compartir taula i aliments, postres de tota mena, com si fos el darrer sopar… però converses, enyorança dels que són els nostres antecesors, i records…
Gent de Bot, portant casquetes i mistela, recordant com xalaven a festes i el punt de trobada al bar Pinya, on la sépia era el plat fort…
“Coreano, bola i calmant”… un record que generacions com la meva ni coneixem i això que ja tinc una edat… Les Corveranes són les que porten la batuta de la romeria, elles son tradició, tarannà, costums i les principals a tot arreu, no oblidar els seus cocs…
Gent de Vilalba, ens hem de treure el barret per com esteu divulgant la fe als xiquets, com us impliqueu amb els actes…
Arnes, on la mel ées el punt fort, igual que la mel, dolços i preuats per l’organització dels actes, sempre equilibrant.
Batea, aquest any ens heu omplit de joia de vindre tants a gaudir del diumenge, el vostre vi a les ofrenes no pot fallar mai.
Pinell de Brai, piadosos i cantaires, sempre els primers, sempre amb la rialla i amb aquella cara tant de bona gent!
Caseres, el vi de missa i els carquinyolis us fan impresindibles igual com la vostra pregària.
La Pobla de Massaluca, sempre presents.
La Fatarella, tenim una gent autèntica, fidel, sempre amb la rialla i arremangats a ajudar i, com no, no pot fallar la seva típica coca d’avellanes.
Horta de Sant Joan, Prat de Comte, la vostra alegria impregna la romeria i el vostre aiguardent el rega amb rialles.
Gandesa, un pilar fort on es recolzen tots els altres pobles, però sense els altres només seria un pilar.
La nostra diòcesi de Tortosa sempre implicats amb les nostres tradicions, van de bòlit! Falten vocacions sacerdotals, i els que hi són fan mans i mànigues per arribar a totes les parròquies, però no es queixen; al contrari…
El nostre bisbe Sergi, una persona humana, sàvia, amorós, espiritual i molt empàtic amb els ebrencs. No tracta de colonitzar la gent, hi ha arguments que ens fan tenir una visió més àmplia del seu treball i del seu caminar per unir a tots en un sol poble.
La comunitat religiosa de Montserrat, ens dispensen un tracte especial, ens reben i ens guien a cada un amb el nostre dia a dia; ells, amb una visió més amplia del que fins ara estàvem acostumats, mirant cap al futur i sempre caminant amb l’esperança d’un món millor. Esperant que la nostra terra catalana no deixi de ser cristiana.
L’experiència demostra que uns dies de romeria fan molt de bé a la nostra vida espiritual; perquè, tal com recordem cada any, la romeria no són uns dies de vacances, són uns dies de germanor, de compartir, de fer pinya dels dotze pobles i uns dies a la muntanya de Montserrat per escoltar quina és la voluntat del Senyor davant el nou any que prompte començarà i posar la nostra persona a la seva disposició, comptant amb la intercessió de la Mare de Déu.
Som relats vius. És el teu marc teòric o la seva absència, el que escullo o descarto.
I l’any que vindrà, més i millor!
