Me’l trobo pel carrer i li pregunto pel seu recent viatge als Estats Units, un país que sempre l’ha fascinat en la seua desmesura, que ara ha demostrat amb la catàstrofe del trumpisme. Li dic que ignorava que, a més de Nova York i Los Angeles, hagués visitat Las Vegas, i que aquesta és l’última ciutat on jo aniria si em deixés caure per allà, perquè entenc que Nova York encara és la capital del món i que Los Angeles té el seu què, però que això d’anar a aquell monstre urbanístic al mig del desert no ho faria mai . Em diu amb un somrís irònic que estic carregat de prejudicis de progre del segle passat, perquè Las Vegas és la més alta expressió del somni americà, el lloc on tot és possible, on per exemple, tot just entrar a la ciutat, va veure que al costat d’un casino havia dos tancs a disposició de qui volgués anar al desert a disparar els seus canons o les seues metralladores, o de qui volgués passar per damunt de tres o quatre cotxes fins a convertir-los en ferralla, i em repeteix que és un lloc on tot és possible, si tens diners per pagar-ho.
M’explica que va jugar una estona a les màquines del mític Flamingo, l’hotel-casino fundat a principis del quaranta per Bugsi Sieggel, el mafiós que esdevindria tota una figura de la cultura popular, amic de Luciano, Al Capone i Mussolini, personatge de films com la primera part d’El Padrí o Bugsy, amb Warren Beatty, i que allí és una figura amb un variat merchandising de cartells, tassons, gorres, samarretes i clauers, i llavors és quan em ve a la memòria el nom de Murray Rothbard, l’economista de la Universitat de Las Vegas teòric de l’anarcocapitalisme, la doctrina econòmica inspirada en la ciutat del pecat i que Milei ha fet mundialment coneguda.
La idea matriu és que els termes “Estat” i “Societat” són paraules buides sense referència real. Només hi ha individus concrets, i l’Estat només és una associació d’aquests individus que s’autoproclamen tal cosa, una immensa organització criminal al costat de la qual els Bugsy, Luciano i Capone semblen les germanetes de la caritat. Amb el monopoli del poder, la violència i la riquesa, és un monstre que s’ alimenta de les individualitats, amb el poder tirànic d’una minoria acceptada per les masses.
La tensió entre allò públic i allò privat ens du a la tragèdia del DANA, a Carlos Mazón i la seua primera mesura com a president del País Valencià, la de suprimir l’ens públic de la Unitat Valenciana d’Emergències creada per Ximo Puig i reconvertir-la en un bunyol dirigit per un torero
Hi ha una afirmació de Rothbard que ens interessa particularment: que “qualsevol servei que pugui prestar el govern podria ser subministrat en forma més eficient per l’empresa privada”. La tensió entre allò públic i allò privat ens du a la tragèdia del DANA, a Carlos Mazón i la seua primera mesura com a president del País Valencià, la de suprimir l’ens públic de la Unitat Valenciana d’Emergències creada per Ximo Puig i reconvertir-la en un bunyol dirigit per un torero. I, tot seguit, arribem al fet que, un cop suprimida l’UVE, i després de desatendre les alertes meteorològiques, i quan al mal d’Almansa s’afegeixen els aiguats que sembren la mort i la destrucció a les comarques valencianes, Mazón perpetra el suprem acte de cinisme de posar-se l’armilla roja dels serveis d’emergències i exhibir-se pels carrers enfangats i per les televisions amigues com un milhòmens.
Si Rothbard apel·lava a l’eficiència de la iniciativa privada, Mazón i els seus sequaços només conceben el Take the Money and run de Woody Allen després d’haver assaltat les administracions públiques, perquè el seu peculiar ultraliberalisme necessita l’Estat considerat com la gran mamella a munyir. Tant i tant n’ha usat i abusat el Partit Popular que ha estat definit judicialment com una organització criminal i una associació il·lícita, amb delictes de falsedat comptable, activitats contra la hisenda pública, tràfic d’influències i blanqueig de capital. En qualsevol país mitjanament civilitzat hauria estat il·legalitzat, després que en els darrers vint anys hagi acumulat més de quatre-cents càrrecs imputats. Tothom pot recordar el misteriós senyor Emepunto Rajoy, el “Luís sé fuerte”, els casos Gürtel, Lezo, Púnica, Erial, Kitchen, Taula o Tandem, els morts incalculats de la COVID i les cervesetes de la senyora Ayuso o el patètic “Relaxing cup of cafè con Leche in Plaza Mayor” de la Botella. I tot plegat, sense que cap dels seus principals dirigents hagi estat imputat.
Com és possible que la gent de València, de Madrid i d’arreu de les Espanyes encara els voti massivament, després de tot plegat
Hi ha dos preguntes inevitables. La primera, si tindrà alguna mena de conseqüència política i penal la seua mala praxi, aquesta mescla d’incompetència, supèrbia i mala fe que ha tingut tan tràgics resultats al País Valencià; i la segona, que com és possible que la gent de València, de Madrid i d’arreu de les Espanyes encara els voti massivament, després de tot plegat. Són preguntes merament retòriques amb respostes conegudes per tothom amb dits de front.
Xavier Vega, filòsof