Al (mal) anomenat Primer Món, analitzant la piràmide poblacional per trams d’edat, observem que l’increment de persones “grans” és exponencialment rellevant i que s’agreujarà les dècades vinents, davant la minsa natalitat.
La nostra mirada més sensible, haurà d’analitzar com caldrà viure “la solitud” humana, emergent. Situació a gestionar per les persones al seu darrer tram vital. La socialització ha de ser un objectiu sempre ben present a la nostra quotidianitat a mesura que passen els anys. En quin grau? Cadascú ha de saber mesurar la dosi que li fa bé.
La solitud humana és una situació cada cop més freqüent entre les persones
Sense caure en el parany de generalitzar, perquè seria motiu d’error a la casuística personal, sí que es pot valorar, al meu entendre, que en molts pobles del nostre entorn ens trobem amb un paisatge urbanístic de cases grans, i no tan grans, al centre del nucli urbà majoritàriament, que es van abandonant i/o regenerant-se per persones d’altres arrels. Les generacions que continuen als que hi van viure marxen per guanyar-se la vida a un altre indret o ,senzillament, decideixen, i per múltiples raonaments ben lícits, viure a un altre lloc. No hi ha, per tant, una continuïtat de vida a les llars, als edificis immobles que ens van veure néixer i créixer de les nissagues de fa un segle enrera.
Els veïnats a pobles i barris canvien, es transformen amb els relleus generacionals, com mai havia succeït fins ara.
També és curiós d’analitzar l’increment notori de persones que viuen soles a la nostra societat. Estadísticament, la majoria són dones. Vídues sovint. Persones que han hagut d’aprendre a viure amb el dolor o tristor que suposa la recurrència diària de caminar per un passadís íntim, amb massa habitacions desocupades avui en dia a les seves llars. S’escolta, emetent des de les parets, un eixordidor silenci que sovint les envolta vestit tímidament, però ben present, d’una nostàlgia intensa de records d’uns temps que no tornaran, on el soroll i so familiar ja no hi és present.
Qui viu sol, en el millor dels casos, rep visites de metge de familiars, víctimes socials, aquests darrers, d’anar de bòlit, segrestats pels valors i obligacions que condicionen com són la disposició de “temps” i uns horaris de “feina”, intentant arribar a tot arreu de la millor manera possible, però que en la immensa majoria de vegades, sembla (?) que per la persona “gran”, des de la seva individual perspectiva, és insuficient la dedicació humana rebuda i que insatisfà la seva necessitat.
Dediquem prou temps d’escolta activa a la gent gran, a qui viu sol/a?
No pretenc generar mala consciència. No estic autoritzat, ni mai és intenció meva jutjar res, i menys a ningú. Senzillament, crec, retrato una realitat a reflexionar i que hauríem de treballar per mirar de no caure en el repte/parany de la gestió emocional que haurem d’aprendre davant la que sembla irremeiable “solitud” que ens tocarà conèixer, si volem tenir “qualitat emocional” als anys que han de venir, si tenim salut, les dècades vinents als humans caminant per la darrera etapa vital.
Sabrem gestionar amb èxit la nostra solitud?
Ernesto Cid
Professional Financer/Mestre