A la meua neta li encanta que la porti a collibè, i a mi m’encanta portar-la, sentir els seus deu quilets mal comptats sobre les espatlles i les seues manetes que m’agafen les orelles, com els guerrers d’Hanníbal quan travessaven l’Ebre a lloms dels elefants. Ma filla em renya i em diu que la xiqueta ha de caminar, que ja és prou grandeta, i jo penso que quin mal hi ha si som les dues persones més felices sobre la faç de la terra.
Abans de ser iaio, em mirava els iaios com si fossin una colla de cretins mel·liflus i figaflors que només feien que contribuir a la decadència definitiva d’Occident, perquè permeten que pares i mares (o pares i pares, o mares i mares), sense temps per tenir fills, en tinguin, quan la naturalesa és sàvia i ha determinat que només procreïn els qui s’ho mereixen, els supervivents, els qui estan més adaptats a la crueltat d’aquest món crepuscular, aquells qui han travessat deserts i mars i han arribat a Europa a ocupar el lloc que els pertoca, perquè els europeus els hem devastat la seua terra, l’hem explotat i l’hem emmetzinat al llarg dels darrers cinc-cents anys.
He de confessar que em reconec com l’esclau més miserable al servei de la meua ama, un simple instrument de la seua voluntat sobirana. Estar al seu costat és un no parar, perquè si et descuides t’agafa el mòbil i no sé com s’ho fa per trobar vídeos del Mic, del Titó o de Mickey Mouse: Disney manté el seu atractiu després de quatre generacions de criatures embadalides. Per això cal fer-la jugar a la pilota amb les dues manetes i després amb el peuet dret, xuts en un equilibri precari que m’obliga a marcar-la de prop; després toca el trencaclosques de Frozen i els colors, i vinga a fer punta perquè li encanten els encenalls caragoladets que fan les maquinetes, i tot just llavors és quan toca la lluita de monstres que sempre guanya ella, un dinosaure minúscul però d’una ferocitat esgarrifosa.
Li encanta cantar i ballar. És molt entonada i caça les cançons al vol. L’esquirol, El gegant del pi, Les oques van al camp o Titó, només són una mostra del seu repertori selecte. També té un gran sentit del ritme i de vegades muntem coreografies força interessants. El ball de la gorra és un dels més reeixits: la gorra al cap, quatre passos endavant, la gorra a la mà, mitja volta, els quatre passos, la gorra al cap i salutació al públic. Un veritable hit de la dansa contemporània que ha triomfat a casa nostra i a la d’algun veí.
La meua dedicació entusiasta a les funcions de iaio no difereix gaire de la de molts boomers. Reconec que potser soc una mica exagerat, però pertanyo a una generació que encara té incorporats els valors del tenir-cura-de. Des de la nit dels temps, els pares -sobretot les mares- han tingut cura dels fills, els fills dels pares i els iaios dels nets, i així pels segles dels segles, però ara sembla que la cadena s’esberla. La nostra és la darrera generació que, en molts casos, ha hagut de cuidar pares, fills i nets i, en general, se n’ha sortit prou bé. No s’ha de considerar cap mèrit: senzillament ho hem pogut fer. Nascuts als anys 50 i 60, en plena nit franquista, vam formar part de les primeres classes mitjanes, perquè el règim va poder sortir de la boina i el pitxell gràcies a l’amic americà, el turisme i la inevitable activació econòmica després de la misèria. Per primer cop a la història, els fills dels treballadors podien accedir als estudis superiors i als sous raonables.
Però com diuen els vells, l’alegria dura poc a casa del pobre, i els millennials s’han hagut d’autoexplotar per tirar endavant, perquè el neocapitalisme salvatge sembla enyorar els temps de Dickens. I és quan els iaios entren en joc per cuidar les criatures i malcriar-les una mica, perquè sospiten que els espera un món difícil i potser algun dia els recordaran com el seu paradís perdut. Arcades ambo, potser es diran entre ells, com Virgili.
Xavier Vega, filòsof