L’asteroide Tanatos, de 250 km. de diàmetre, impactaria contra la Terra el 19 de juny del 2057. Aquest meteorit era 25 vegades més gran que el que Chicxulub (10 km. de diàmetre), el que va causar l’extinció dels dinosaures i va acabar amb el 75% de la vida al planeta, fa 66 milions d’anys. No hi havia res a fer, ni es podia desviar ni es podia destruir. Allò era la fi de la vida, la fi del món, l’extermini total. De moment hi havia 10 anys de marge per davant, per a preparar-se. Era molt poc temps, però gracies als avenços de la intel·ligència artificial, el motor positrònic de curvatura de l’espai-temps, estava pràcticament enllestit. També s’havia desenvolupat tecnologia d’hivernació biològica. Així es va iniciar el macro projecte Humanitat, de construcció de naus espacials, per a salvar un nombre d’humans supervivents.
Es construirien 2000 naus, amb 100 passatgers cadascuna. En total embarcarien dues-centes-mil persones de tot el planeta. Per cada milió d’habitants només se’n salvarien 25. S’enlairarien trenta dies abans de l’impacte, i es situarien properes a la Plataforma de la ONU, una zona segura de l’espai.
Al macro projecte hi participaven tots els Estats del món sense excepció, invertint tot el que tenien. De seguida que van estar enllestits els prototips es va distribuir la construcció per tot el món. Naus amb equipaments de supervivència i tecnologia, amb equips per iniciar la vida a qualsevol lloc de l’espai en condicions mínimes d’atmosfera, terra, aigua, etc… La humanitat sencera s’hi va abocar amb tots els recursos y esforços. Cada Estat del món tindria un determinat nombre de naus, en funció de la població. No hi havia preferències ni discriminacions de cap mena. Cada país va iniciar la tria de supervivents, els programes de selecció.
A España, amb 52 milions d’habitants, segons els càlculs, li corresponia salvar a 1300 persones. El govern espanyol, que en aquell moment estava en mans de l’extrema dreta i la dreta conservadora en coalició, havia de gestionar 13 naus i pretenia fer una selecció sense tenir en compte les comunitats autònomes. “España Una Grande Libre” era el lema, rescatat d’èpoques fosques de la dictadura franquista. De les 13 naus hispàniques, pel nombre d’habitants, a Catalunya li corresponien dos. La Generalitat Catalana les va reclamar i també les competències per fer la tria d’un total de cent catalanes i cent catalans. El País Basc va fer el mateix reclamant una nau i les competències. Però l’Estat espanyol es va negar en rodó. Va argumentar que la Unitat d’Espanya era indivisible. La qüestió va aixecar molta polseguera mediàtica per què l’Estat espanyol, va ser el primer del mon en tenir la tria del supervivents enllestida en sis mesos. I encara faltaven 9 anys per a l’enlairament.
Al poc temps es va destapar l’escàndol quan es va saber que de Catalunya, que li corresponia salvar a 200 persones, el govern espanyol només n’havia seleccionat 20 , i cap d’elles eren catalanes, encara que vivien totes a Barcelona. La indignació dels catalans va esclatar i es van organitzar manifestacions massives. El País Basc i Navarra, per la seva banda, estaven negociant per arribar a un acord.
No hi va haver manera, l’Estat Espanyol no va fer cas de les queixes, denúncies, fins i tot d’una delegació internacional de la ONU que vetllava per que la selecció dels supervivents fos la més justa possible a tot el mon. De fet ja no hi havia temps per solucionar aquell afer intern als tribunals internacionals. Determinada premsa sensacionalista i patriotera espanyolista feia ironia i deia que d’aquesta forma desapareixeria per sempre “El problema Catalán”. El que no havia aconseguit el dictador Franco en el passat, ni el democràtic Tribunal Suprem Espanyol, el meteor Tanatos ho aconseguiria en un segon.
A mesura que passaven els mesos es van començar a destapar tota mena de casos de corrupteles i escàndols. Així dels 1300 supervivents espanyols que havia de salvar l’Estat amb les 13 naus, més de la meitat eren de la comunitat de Madrid i gairebé tots pertanyien a famílies de la “Casta”, molt lligada a l’equip de futbol del Real Madrid, que estava molt implicat en la construcció de les naus i la tria dels supervivents. Fins i tot els multimilionaris directius de l’equip blanc van ficar tota la seva fortuna al servei del projecte. Per una filtració es va saber que 11 de les naus espanyoles estaven batejades amb noms de famosos futbolistes merengues: Di Estefano, Gento, Cristiano Ronaldo, Buitragueño, Zidanne, Redondo, Amancio, Roberto Carlos, Hierro, Chendo, porteria Casillas. Totes les naus portarien l’escut del Real Madrid. Aquesta tupinada va indignar a tot el país, fins i tot els del Real Club Espanyol de Barcelona es van queixar. Era un menyspreu a la resta de l’estat i especialment a Catalunya, mentre el País Basc continuava negociant i semblava que havien arribat a un acord i una de les naus portaria el nom de la Real Societat.
Malgrat les denúncies i les pressions internacionals no hi va haver res a fer. L’Estat espanyol va ser el pioner, el primer del món en abolir els parlaments, senats, eleccions, autonomies, institucions pròpies, i va prohibir que es parlés en català, eusquera o gallec. Va escollir un tribunal més Suprem que el Suprem, anomenat SS, únic per tot l’estat, que era el que decidia els conflictes sobre aquesta delicada qüestió. Un mitjà de comunicació independent va destapar que tots els membres d’aquest tribunal SS espanyol, tos assidus a la llotja del Bernabeu, havien ficat a familiars directes a les llistes de supervivents. La corruptela era tan escandalosa, que ben aviat va servir d’exemple a tot el món, d’allò que no s’havia de fer mai, ni que el món s’acabés.
Al poc temps es va saber que hi havia algunes empreses privades que construïen naus de similars característiques, però de diferents mides, entre 30 i 70 passatger, finançades per les empreses, fundacions o per rics multimilionaris. La comunitat internacional, després d’una tensa reunió a la ONU, no va posar cap tipus d’inconvenient a aquesta iniciativa privada que en res afectava al projecte global Humanitat de construcció de 2000 naus.
Dins de l’Estat espanyol la polèmica continuava, y més quan es van abolir les institucions autonòmiques. Però ben aviat es va filtrar a les xarxes d’Internet que determinades empreses catalanes, grups financers i persones, individuals, havien apostat per construir naus privades. Darrera del projecte estava el govern d’Andorra i el Futbol Club Barcelona. Andorra, un país amb 115.000 habitants, com que no arriba al milió d’habitants, no tenia dret a cap nau, però podia salvar a 3 persones. La policia espanyola, per ordre del tribunal SS (més Suprem que el Suprem), va confiscar bens, propietats, i va retirar diners de comptes bancaris i es va apropiar d’empreses catalanes i va detenir directius del Barça, polítics, ciutadans etc. Fins i tot instà al govern d’Andorra a retirar el suport al projecte, oferint-los espai a les naus espanyoles per salvar 10 andorranes riques. Allò era una mostra de generositat del govern espanyol. El Tribunal SS especial, que ja no s’amagava i lluïa la samarreta i l’escut del Real Madrid, prohibí a tots els ciutadans de l’Estat dedicar cap recurs econòmic a naus privades, sota l’amenaça de presó. Va prohibir també la recaptació de fons que, en aquell moment es feia a Catalunya a través de les xarxes socials amb rifes i recol·lectes com la Marató de TV3.
En aquell moment de màxima tensió, va sorgir la iniciativa per recollir fons a través del Futbol Club Barcelona a l’exili. La campanya va agafar molta embranzida, volada, i ressò popular. Molts exjugadors o fills d’exjugadors del Barça, multimilionaris van aportar quantitats molts importants. I amb poc temps es va poder engegar el projecte. En total s’estaven construint tres naus catalanes. La Ramon Llull finançada per Andorra amb 30 passatgers. La Gaudí, amb 70 supervivents, finançada per les rifes, concursos y aportacions d’empreses y per últim la del Futbol Club Barcelona, amb 90 supervivents, finançada per exjugadors del Barça. Dels 90 passatgers, 11 havien de ser jugadors. Sis de l’equip femení, que en aquell moment, era el que tenia mes copes d’Europa. I cinc de l’equip masculí amb les seves respectives famílies.
L’Estat Espanyol, a través del tribunal SS, no va parar en cap moment, intentà per tots els mitjans que fracassés el projecte català, i més quan es va fer públic que una de les naus era del Barça. Va posar el crit al cel, va reaccionar amb enorme virulència. Va dictar ordres internacionals de detenció i d’empresonament contra els responsables. Tallà relacions amb el govern d’Andorra. Va suspendre els partits de futbol del Futbol Club Barcelona i va expropiar el club de les instal·lacions, el Camp Nou, etc. I durant aquells últims anys, el Camp Nou i les instal·lacions van estar clausurades. I no es va quedar aquí. El president del tribunal, descendent d’un famós empresari i directiu del Real Madrid, volia requisar les naus de la manera com fos i va implicar al seu pla de sabotatge a la policia patriòtica i el CNI. Però en construir-se fora del territori espanyol no podien fer res. A més, aquest projecte català, va rebre el suport i una part de finançament de Bèlgica, Suïssa, Letònia, Israel, Canada i en ultima instancia Rússia, també va aportar part de tecnologia. Això encara va encendre més els ànim a la premsa franquista que treia titulars amb notícies falses:
“Una de las Tres Naves Rojas Separatistas, llevarà el nombre de Puigdemón”.
A les illes Pitcard, al Pacífic, on es construïen les naus catalanes, es van detenir a tres grups “terroristes” . Un de suïcida, un altre informàtic, i el tercer de falsa bandera, que pretenien sabotejar les naus, es va descobrir que aquest darrer grup de sabotatge eren tots ex-legionarios. Aquests van ser els únics cassos de sabotatge de naus de salvament a tot el món. El Tribunal merengue SS, tot i els reiterats fracassos, no va abaixar la guàrdia en cap moment i continuà dictant ordres internacionals de detenció empresonament contra els futbolistes del Barça que havien donat la seva fortuna en el projecte de salvament català.
***
A una distancia prudencial, allunyada de la Terra i la Lluna, la ONU tenia la gran plataforma espacial, anomenada Noe. Fins allí van arribar les ordres judicials espanyoles, assegurant que a la plataforma hi havia catalans del Barça, que havien contribuït en la recaptació de fons de manera il·legal i amb malversació.
Durant aquest 10 anys de marge, a part de la construcció de les 2000 naus, més les privades, s’intensificà també la recerca de llocs habitables a l’espai. La descoberta de nous planetes amb possibilitats de vida. Es van posar en òrbita dos naus d’exploració tripulades per robots, que podien anar molt més ràpides i es van dirigir als sistemes amb planetes amb mes possibilitats, amb atmosferes amb nivells d’oxigen respirable similar a la terra, o també planetes o llunes adients per a una ràpida terrificació. I van cartografiar una amplia zona de l’espai.
Ben aviat es van celebrar les primeres reunions mundials per a parlar del repartiment de l’espai, on assitien delegacions de tots els països i les empreses privades. De seguida es va veure que aquest seria un tema força difícil de solucionar. Un entrebanc seriós. Totes les reunions per solucionar problemes tècnics, falta de subministres, etc, van ser una bassa d’oli. Ara bé, les sessions pel repartiment de l’espai, van ser un caos, amb baralles, desconfiances, recels, entre països i estats enfrontats a mort i empreses privades que compraven planetes i mons. Espanya va tenir intervencions destacades assegurant que estava disposada a renunciar al seu dret d’escollir un planeta, si la ONU els permetia detenir la construcció de les naus catalanes, i especialment la del Barça, on asseguraven, sense proves, que era un niu de terroristes.
I van anar passant els anys.
Al mes de gener de 1957, sis mesos abans de l’enlairament general, gairebé totes les naus ja estaven ultimant els preparatius i es van començar a escalfar els motors positronics. Però del repartiment de l’espai encara no hi havia cap principi d’acord. Tots els Estats volien els millors planetes, amb mes possibilitat de vida, els més propers, etc. Aquest tema era molt delicat de tractar. A cada país hi havia un debat intern, les pressions eren enormes.
Un mes abans del dia de la fi del món, les 2000 naus, distribuïdes per tot el planeta es van enlairar. En poques hores de diferència van fer el mateix les 230 naus privades. La Llull, la Gaudi i la Barça, les tres naus catalanes van assolir l’estratosfera terrestre sense cap problema. Havien de situar-se prop de la plataforma Noe, que era a una distància prudencial, quan es produís la catàstrofe.
L’acomiadament dels supervivents a tot el món va ser emotiu i espectacular. Una gran festa de Salvació. A cada país van celebrar-ho de forma diferent, segons les seues costums, tradicions, religions, etc. Van haver llocs que van anunciar que la festa duraria un mes, seria una orgia bacanal continuada, grups musicals, espectacles, fins a morir farts de tot. Altres països celebraven dinars de germanor, fins el dia de l’Apocalipsi. A alguns llocs el caos el descontrol va ser immens. Van haver-hi aeroports on es van reunir milers de ciutadans, per a enlairar-se amb tots els avions i naus al moment just de l’impacte, i resistir volant al cel, amb subministraments de carburant a l’aire, fins que es pogués. A Espanya es van celebrar corrides de toros gratuïtes, i desfiles de la Legion, amb festivals folklòrics, sobretot del popular chotís. La cervesa era gratis i el vi, i una legió de talladors de pernil feien torns perquè ningú es quedés amb gana. Totes les festes estaven patrocinades pel Real Madrid. I l’himne de l’equip juntament amb el “Cara Al Sol” eren corejats per les masses, fins i tot amb versions rock, rapejades…
A les illes Pitcaird, els catalans van celebrar xerinoles de pa amb tomata, pernil, brasa de rovellons, botifarres, llonganisses, cap i pota, canalons de Sant Esteve, coques de Sant Joan, panellets, torrons, pastissets, capsetes, etc…, i cava a dojo, amb revetlles, coets, petards, castellers, sardanes, diables. Mentre a Catalunya, exclosa de les festes patrioteres espanyoles i de les corrides de toros, les cassolades eren continades.
Els governs d’alguns països havien iniciat projectes d’habilitació de subterranis, ciutats senceres davall terra. Algunes de molt ben equipades a una profunditat calculada per a resistir l’impacte, amb grans magatzems de menjar, amb immenses galeries pel conreu i la ramaderia, amb fonts natural, o plantes d’aigua, energia i oxigen…
Una vegada la flota va situar-se a l’òrbita fora de perill, es va convocar una reunió general a la plataforma espacial de l’ONU. S’havia de solucionar el difícil tema del repartiment de l’espai, que havia quedat penjat, sense arribar a cap pre-acord… Cada nació, fins i tot les que no tenien Estat, així com les 230 naus privades, de totes les mides, van manifestar les seves preferències, criteris, fins i tot es va proposar fer una rifa, publica… Sota mà, però, alguns Estats, i empreses amb multimilionaris, van començar a negociar entre ells la compra i venda d’opcions de tria en el mapa estel·lar. Les grans potencies, EUA, Xina, Rússia, Índia, van imposar el dret per poder vetar les iniciatives que no els agradés. I se sabia que entre les quatre potències estaven negociant a banda quedar-se les millors zones de l’espai.
No es va arribar a cap solució definitiva. Al cap de 12 hores es va celebrar una altra reunió de caràcter urgent per a tancar el tema. El caos, la tensió va augmentar. El repartiment de planetes, llunes i asteroides, va ser una vergonyosa subhasta on es van sacrificar aliments, tecnologia. La reunió, celebrada a un dels hangars més grans de la plataforma Noe, es va tancar, amb crits, baralles i sense cap acord. El govern espanyol, va intervenir, va demanar a l’assemblea general que es prohibís concedir a les tres naus catalanes, un planeta, una lluna, o encara que fos un miserable asteroide, perquè tenien proves que eren tres naus terroristes, especialment la del Barça. El president del Tribunal SS i president del Real Madrid va demanar a tota l’assemblea que es prohibís els colors blaus grana i tot el que fes referencia al Barça, acusant al Futbol Club Barcelona d’una nova modalitat de terrorisme espacial. I va instar a la ONU, per que requises les tres naus catalanes. El discurs d’aquest membre del Tribunal espanyol SS no el va escoltar ningú, ni va ser tingut en compte. El president de l’Assemblea de la ONU va amonestar públicament al Tribunal SS i a l’Estat espanyol per aquella obsessió malaltissa contra Catalunya i el Barça.
El repartiment de l’espai, dels planetes i astres habitables no es solucionava. Va ser un gran desconcert, com el primer dia. Una baralla entre nacions i potències que va estar a punt de produir una tercera guerra mundial i en òrbita. Al final, tothom, tant Estats petits i grans com privats, van acatar una sola Llei vigent a tot l’univers. Una única llei que van votar totes els estats del mon, menys l’espanyol que va anunciar que només donaria el vot si podia requisar les naus catalanes. La Llei votada per tots, menys per Espanya deia:
LLEI UNIVERSAL DE REPARTIMENT DE L’ESPAI
1) El primer que arribava a un planeta, satèl·lit o astre de l’espai, planta la bandera i se’n fa l’amo.
Totes les naus portarien una sonda, segellada i autònoma, una mena de caixa negra, amb un control d’Intel·ligència Artificial, que verificaria que la nau es desmuntava i començaven els preparatius per quedar-se definitivament i colonitzar el planeta, asteroide, lluna, on havien aterrat. La senyal, que era única i codificada, i el missatge, arribaria a totes les naus de la humanitat. D’aquesta forma tothom s’assabentaria que aquell lloc estava ocupat i qui era el seu propietari.
A l’hora prevista arribà Tanatos a les proximitats de la lluna. Des de la Terra ja feia uns quants dies que era ben visible al cel nocturn i diürn. Des de la plataforma i les naus, tothom estava en silenci contemplant, amb filtres especials, aquell maleit asteroide que en breus segons impactaria sobre l’oceà pacífic i acabaria amb la vida al planeta. A les tres naus catalanes estaven tots escoltant una emissió des de la muntanya de Montserrat, on van acudir centenars de milers de persones.
El resplandor va ser enorme, però això no era res. En pocs minuts l’onada de foc, turbulències de vapor, calor que s’enlairava a l’atmosfera, va embolcallar tot el planeta blau. L’onada expansiva va arrasar tota la superfície, quedant ben visible des de l’espai un cràter de proporcions gegantines. Segons algunes previsions més catastrofistes, si el xoc afectava el nucli de la terra, l’explosió podria fer desaparèixer el planeta, desintegrat. Els ulls de milers d’humans empegats als vidres de seguretat de les naus es van omplir de llàgrimes silents. En aquell moment morien sense remei, parents, amics, germans, pares… Milions d’éssers humans. Tot un mon convertit en cendres. El darrer resplendor apocalíptic es va fondre amb la foscor de l’espai. Un núvol va cobrir el planeta i va deixar els passatger de la plataforma i les naus amb la incògnita de la desaparició definitiva de la mare Terra. Va ser aquest fred irracional el que va niar dins del pit dels passatgers que entonaven cants fúnebres i homenatges a un món que no tornaria a ser. Des de la Ramon Llull, la Gaudi i la nau del Barça van cantar el segadors amb la ma dreta al pit.
Les 2230 naus, amb intervals de minuts, van sortir en totes direccions de l’espai, cadascuna guardant amb absolut secret el destí escollit per a colonitzar un nou mon. “Alfa Centauri”, “Tau Ceti”, o exoplanetes com “Pròxima b” “Ross 128b “ o sistemes com “Trappis-1” amb 100 cent anys de viatge estel·lar. La plataforma de la ONU, es va quedar al sistema solar, estacionada per sempre més a una òrbita estable al voltant del sol. Més endavant avaluarien els danys a la Terra i les possibilitats de vida intentarien la terrificació de Mart o llunes de altres planetes com Tità (lluna de Saturn).
***
La nau Ramon Llull amb els andorrans va sofrir una avaria i es va desintegrar a l’espai profund just quan portaven 50 anys de viatge. La sospita de sabotatge va rondar pel cap dels tripulants de les altres dues naus catalanes. La Gaudi, i la del Barça van continuar en direcció l’exoplaneta “Spok 1714”, que era l’escollit. Era un món amb aigua líquida, situat a un sistema format per cinc planetes y una estrella com el sol al centre.
Quan portaven 100 anys de viatge, i només en faltaven 10 per arribar al nou món, es van disparar totes les alarmes a la nau del Barça. Un dels tripulants que havia d’entrar en hivernació, segons un rigorós torn, va sentir un soroll estrany. Va investigar i va descobrir que algú havia ficat un sensor. Era un sabotatge. Els deu tripulants, degut a aquesta descoberta, van endarrerir la hivernació, van començar a investigar. Al final van descobrir que el sensor corresponia a un sabotatge del Real Madrid. Els estava seguint el rumb des que van sortir de la plataforma de la ONU, feia cent anys. En aquell moment, estava accelerant al màxim en direcció al planeta Spok 1714. Les intencions eren clares. Els merengues volien guanyar aquest partit contra el Barça, volien arribar primer al planeta Spok 1714, plantar la bandera blanca, colonitzar-lo, i apropiar-se del món, abans que arribessin les naus catalanes. Una derrota per golejada.
Els càlculs que van fer a la nau del Barça no donaven gaires esperances. En poques hores, la Blanca, com que havia començat a accelerar molt abans, superaria a la del Barça i la Gaudi i arribaria al planeta Spok 1714 uns mesos abans.
La desmoralització, el desànim va deixar els 10 tripulants de la Gaudi i els 10 de la nau del Barça, fora de joc, impotents. Què podien fer? En aquell moment, a la nau del Barça hi havia desperta, per tasques de manteniment, la Remei Guiu Torres de 29 anys, de les Terres de l’Ebre. La Remei era una de les sis jugadores destacades del futbol femení del Barça. El perfil de la Remei, com a jugadora, era conegut per tots els seguidors i seguidores, es fonamentava en la seva força física, el seu xut era un dels més potents de la lliga. De fet el seu potencial es basava en això. Era ella l’encarregada de penals, faltes, etc…, a pilota parada, quan xutava la pilota assolia una velocitat increïble, era un veritable projectil, infalible.
Va ser la Remei a la nau Barça la que va comunicar a tots els tripulants la seva idea. Hi havia molt poc temps, és cert, però dins de les dos naus tenien tecnologia suficient, tenien recursos, laboratoris. Es van fer els càlcul, i es van ficar mans a l’obra en aquell projecte, ideat per la Remei, que ella mateixa va tenir l’honor de batejar com:
Projecte Pilota d’or.
Tal com estava previst van veure passar un resplendor, com un cometa, a tota velocitat. Van comprovar que era la nau del Real Madrid, la Blanca, fins i tot pels intercomunicadors, en el moment de passar, van poder escoltar l’himne del Real… Hala Madrid! Hala Madrid!. Però, els tripulants de la nau Gaudi i la nau del Barça estaven enfeinades, i no en van fer cas, van continuar el “projecte pilota d’or”, ideat per la Remei, aquella extraordinària jugadora que, a pilota parada, no fallava mai.
En pocs mesos de treballs intensos, van haver de despertar algun científic per acabar el projecte, ja tenien enllestida l’obra. El Projecte Pilota d’Or. Només calia pitjar el botó. Aquest honor va recaure, com no podia ser d’un altra manera, en la jugadora del Barça, de les Terres de l’Ebre, Remei Guiu Torres. Va ser pel dia de Sant Jordi, i es van fer coques, es va obrir cava i van fer una sonada revetlla i després tots a dormir a la hivernació, encara faltaven nou anys per arribar al planeta Spok 1714.
Les anàlisis de Spock 1714 donaven moltes esperances. El planeta estava gairebé tot cobert, en un 90 % d’aigua, un mar immens. Hi havia però un cordó d’Illes volcàniques, de totes dimensions, a l’altura de l’Equador que circumdaven tot el planeta, com un cinturó. Eren illes amb vegetació segons les anàlisis d’alguna sonda.
Les naus catalanes van viatjar els 10 anys que faltaven sense cap entrebanc. En apropar-se al planeta es van despertar tots els hivernats amb una sardana. “La Santa Espina”. Al cap d’uns dies quan ja es van situar a una òrbita a l’entorn del planeta Spok 1714, van escoltar una estranya emissió que provenia d’una de les illes més grans. Semblava que repetia sempre el mateix missatge, en bucle, però era tot confús, no s’entenia res.
No tenien cap comunicació advertint-los que aquell planeta estava colonitzat i era d’algun país. A les dos naus, la Gaudi i la del Barça estaven tots desperts i per tant, tots els tripulants van escoltar aquell missatge que els obria seriosos interrogants. Tothom sabia que una nau del Real Madrid havia fet sabotatge i volia arribar primer al planeta Spok 1714. Tothom es va assabentar també del projecte Pilota d’Or, per intentar vèncer aquell partit contra el Real Madrid. Però encara no hi havia ni guanyador ni perdedor, la pilota estava a l’aire. Per tant tots tenien por que els merengues haguessin arribat i conquerit el planeta.
Van decidir descendir a l’illa d’on sorgia la font d’emissió d’aquell missatge confús que cada 50 segons es repetia. Aterraren a un preciosa vall, que segons un jugador del Barça, hi cabrien 20 camps Nous. Una vall travessada per un riu i voltada de nombroses muntanyes amb masses forestals d’un color amb combinació de moltes games de colors blaus i rojos o granes. D’allí precisament, d’un d’aquells frondosos boscos procedia l’emissió. Van comprovar que l’aire era un 70% respirable i la pressió atmosfèrica una mica inferior a la terrestre. Els nivells de radiació eren normals i per tant es podia viure. La temperatura no superava mai entre els 30 graus positius i menys 5 negatius.
Una vegada situat el campament base i assegurada la subsistència i la seguretat, sota la cúpula atmosfèrica artificial, el president de la Generalitat en funcions, Mohamed Martínez Colldejou ordenà una primera exploració a la recerca de l’aparell que emetia periòdicament aquell estrany i confús missatge. En silenci pensava que ja seria mala sort, descobrir que aquell planeta era propietat del govern espanyol… En silenci es temia el pitjor… “Mira que si em de començar la vida a un altre mon sota el jou del franquisme i del madridisme…”
Tots estaven amb l’ai al cor, si havien arribat els del Real Madrid, no els quedaria altre remei, més que acotxar el cap i acceptar el fracàs, perquè la nau una vegada aterrada i desplegada ja no podia tornar-se a enlairar. La única Llei de tot l’univers era sagrada. I si havien arribat el merengues la sonda emetria un senyal al mapa estel·lar. I la resta del mon sabria que aquell planeta estava ocupat pel Real Madrid.
La Remei Guiu Torres va comandar questa primera expedició als boscos de de l’entorn, a la recerca de la sonda que emetia l’estrany missatge. Amb tres vehicles blindats es van introduir a la forest d’arbres enormes. La Remei va deturar la marxa i comprovà que els arbres se semblaven molt als pins, però eren molt més grans, això li va donar un esparpell d’esperances, però, no va dir res a ningú. Durant un dia van seguir el senyal per un tortuós i monòton paisatge amb poca vegetació baixa, formada d’estranyes flors de colors blaus i també de color carmí o similar. Amb equips aïllats i autònoms, en previsió de qualsevol contaminació de vida biològica, van saltar dels vehicles. En un radi de 3000 metres haurien de trobar la font d’emissió.
La Remei Guiu Torres va ser la primera en comunicar la descoberta al molt honorable president de la Generalitat en funcions. Nerviosa, molt atabalada, va dir :
-Sí, molt honorable, president… Em trobat rovellons!!! Rovellons gegants! Enormes. Com paraigües. Els boscos son de pinetells gegants, ho em comprovat… I flors blau-grana! Milers! Per tots els llocs
-Rovellons? Pinatells gegants? Flors blau-grana? del Barça? Què s’ha begut l’enteniment, Remei?
-No en tinc cap dubte, molt honorable – digué la Remei somrient, a punt de plorar i pensant en sons pares, germans, parents, tots els que havien morta Montserrat per culpa del meteorit Tanatos.
– És la pilota d’or que vam enviar quan vam descobrir la sonda del Real Madrid!!! Ens volien prendre el planeta, es van avançar accelerant la nau… Sens dubte! fa deu any vam construir el projectil, el míssil en forma de pilota, dins de la pilota projectil vam ficar llavors transgèniques de rovellons, flors modificades de color blau-grana, i llavors de pinetell, arbres amb coloracions del Barça… La pilota d’or, com un coet invisible, com un xut a porta, va superar la nau dels merengues i va arribar primer al planeta. Es veu que l’atmosfera i les condicions del planeta, per causes desconegudes, ha fet créixer ràpidament les llavors i espores de rovellons flors i pinetells…
-Calmis, assosseguis, Remei…
-Molt honorable, jo vaig tenir l’honor de xutar la pilota d’or, i he marcat el gol de la victòria contra el Real Madrid! estic molt emocionada. Per tota l’illa creixen flors blau grana i rovellons, centenar de milers de rovellons enormes.
A la Remei se li va entretallà l’alè. El molt honorable Mohamed, president de la Generalitat en funcions li va dir:
-Enhorabona Remei!!! El primer camp Nou del Barça, portarà el teu nom… Però vull que escoltis això… Un tècnic en comunicacions, d’aquí de la base, acaba de captar el missatge, d’una nau que fa pocs mesos va rondar pel planeta Sí! Ho acaba de confirmar era una nau del Real Madrid. Escolti vostè mateix la emissió que el tècnic de so ha captat d’un comunicat de fa uns mesos, quan la nau merengue va entrar a l’atmosfera planetària de Spok 1714, escolti, escolti, Remei…
El capità va acostar l’emissor i la Remei i tots els de l’expedició, al costat dels rovellons gegants, i les flors blau-grana, van poder escoltar crits, insults, renecs de tota mena i entremig una veu que deia: “Vámonos de aquí inmediatamente, todo el planeta con flores del Barça! Es insoportable, tengo alergia! Un sarpullido por todo el cuerpo!!! Flores blau-grana, es horrible, aquí han llegado los del Barça… Que no lo veis??? Y además todo está lleno de níscalos! Qué asco! Se comen los Niscalos!!! Judios catalanes… Polacos y cules… Vámonos de este planeta maldito antes que se dispare la sonda y tengamos que colonizarlo!!!!”
-Rovellons! van trobar l’illa del planeta plena de rovellons i flors del Barça, i van marxar amb lo pet al cul… – va exclamar el president de la Generalitat. L’home va ficar veu cerimoniosa i va afirmar:
-Remei aquesta pilota projectil, la Pilota d’Or, que vostè va xutar, vull dir que vostè va idear… Anirà a una vitrina, que presidirà el nou Museu del Barça!
La Remei, molt contenta, per que el seu pla havia estat un èxit va dir…
-Hem detectat la pilota d’or del Barça, al mig d’una rovellonera, un agre impressionant… Això és un veritable paradís català. Escolti, honorable president Mohamed, escolti la gravació que emet la Pilota d’or….,:
-Benvinguts a la República catalana. Segons les lleis de l’espai, dictades a la plataforma espacial de la ONU, al juny del 2057, fa 110 any, a l’inici de de la diàspora, nosaltres, els catalans del Futbol Club Barcelona, els culers, hem arribat els primers i plantem nostra bandera al planeta Spok 1714. Hem guanyat la final!!!! El planeta és del Barça!!! de Catalunya!!! Visca el Barça! I visca Catalunya!
Pel comunicador la Remei, molt emocionada, va poder escoltar el crits del 150 catalanes i catalans, que estaven al campament, tots escoltant la emissió amb el cor dins d’un puny, i en acabar van exclamar:
Visca!!!!
El clam va ressonar per tot el planeta català. I pels altaveus va ressonar l’himne del Barça i tot seguit els Segadors, que tothom va cantar amb la mà dreta al pit.