Jean Jacues Rousseau (1712-1778) a “Émile, ou de l’education” deia “…en comptes de deixar-lo viciar-se a l’aire malatis d’una cambra, cal conduir-lo diariament al prat. Allà, que corri, que en frueixi, que caigui cent cops al dia, millor. Aprendra abans aixecar-se. El benestar de la llibertat guareix moltes ferides”. Amb “l’Emile” neix un nou concepte de l’educació i formació de les persones, certament revolucionari, en contra del regim estamental d’aleshores. Els dos darrers segles han estat una lluita constant entre els dos conceptes de educació.
Semblava que, a les primeres decades del segke XXI, la plena llibertat dels alumnes dins i fora de l’aula contra l’autoritat del professor, havia guanyat la batalla; llibertat, això si, sota la tutela de les noves tecnologies i la font de coneixement delegada en la dubtosa legitimitat de Google sovint conduent a la trampa i la manipukació ideol·lògica. La gran aposta dels darrers anys era evitar la segregació i garantir la inclusio de tot l’alumnat en un mateix sistema. Anava be fins l’arribada de l’informe PISA de desembre de 2023 que avalua els resultats obtinguts i, a fi de comptes, suspen justament en els aspectes mes treballats. L’impacte ha estat especialment dolorós a Catalunya, que sempre havia exhibit la seva qualitat educativa i ara queda a la qua respecte a les altres comunitats autònomes espanyoles i espacialment els referents euopeus.
Deixent de banda les qualificacions en materies concretes el gran fracas es detecta en la capacitat de comprensió lectora que és el punt de partença de l’arquitectura educativa. Si els alumnes no son capaços d’entendre el que llegeixen, tant se val que sigui sobre paper que sobre pantalla, és impossible avançar en l’aprenentage de qualsevol materia. A mes de la comprensió també s’ha detecta la manca de valoració i jarquització de la informació que es reb amb l’exusa de potenciar l’autonomia i llibertat de l’alumnat en el procés formatiu. Sembla que ha passat l’epoca que el professor expliqui i valori la formació que tramet i ajudi a entendre si es que els alumnes ho necessiten. El docent deixa de ser el nexe fisic i humà i el pont necessari entre el desig d’aprendre dels alumnes i el mon del conixement que s’els obre, per convertir-se en un testimoni mut d’un procés que li es alié; semble que no es tigui en compté que, al principi de la Secundària (12 anys) es treballa amb nois i noies molt joves que en la majoria dels casos no tenen encara autonomia per poder caminar sols.
Recordo de petit quan es deia que esl objectius principals dels primers ensenyaments eren que, sota la direcció del mestre, l’alumnat aprengues a llegir, a escriure i a saber sumar, restar, multiplicar i dividir (tinc a la memòria com catavem les taules de multiplicar al pati de lEscola). Evidentment que no era suficient i les succesives reformes han anat aprofundint en la introducció de conceptes i objectius de mes abast però sense oblidar l’arrel del proces. En qualsevol cas, però el mestre amb les seves explicacions convertira els conceptes en realitats traslladades a la vida quatidiaba. El mestre que volia ensenyar el mar als seus alumnes de la messeta castellana. El fracas no esta en l’informe PISA sino en el final del procé educatiu, quan els joves arriben a la universitat, o a la vida del mon productiu, sense saber entendre clarament el que llegeixen, sense saber escriure correctament ni explicar adequadament el que volen trametre.
Els responsables politics de l’educació estan nervisos en intentar per enessima vegada resoldre la qüestió i la necessitat de regular els curriculums. Plantejen l’estructura educatuva a partir d’assolir competències, amb l’afegit de competències bàsiques en alguns documents curriculars; competències que es situen solament en el contex social al marge de la realitat que exigeix la complexitat formativa. Certament cal que el cent per cent pugui accedirs a les aules però acceptant que hi haura sempre diferents itineraris d’acord amb la relitat de cadascun per arribar a la vida adulta. Es una falàcia l’expressió de que tots som iguals; al contrari, per sort, tots som diferents. El que cal a l’educacióo d’una societat democràtica és garantir les mateixes oportunitats, espacialment per a les minories de tota mena, per accedir al mon adult. Cal tenir en compte que la nostra es una societat molt competitiva i indiviudualista que condueix cap a un model de societat neoliberal amagada sota tota mena de subterfugis pretesament igualitaris.
Josep Bayerri Raga, Periodista