Al segle XII, la gent es movia d’un lloc a un altre amb cavalls, i carros. Si tenies sort. Altres només tenien mules. Altres havien d’anar a peu. Imagineu-vos el calvari per a una família en fills, haver de transportar els nens/nenes en un cavall, o en mules, o dins d’un carro, amb tot el que implica netejar-los, adormir-los, tenint en compte tots els perills que hi havia durant el camí, animals salvatges, bandolers, lladres… res de Seat Alhambra en cadiretes ISOFIX i cinturons de seguretat, amb tancament automàtic i alarmes, amb seients reclinables per poder descansar o posar més còmodes als petits de casa. No, no, cavalls, carros, pedres i bandolers.
Al segle XII, si tenies sort, la gent es movia d’un lloc a un altre amb cavalls, i carros
L’Amazon Prime de l’època depenia de vaixells, amb dimensions molt inferiors als vaixells actuals, i amb zero motors, només la força de les veles al vent, i amb cascs molt menys fiables que els d’ara, amb els consegüents enfonsaments, pèrdues de vides al mar i vaixells destrossats per assalts pirates i d’altres lladres marítims. Res de transatlàntics gegants, amb motor i mil contenidors, fent-te arribar el teu paquet del Shein en quatre dies.
També al segle XII, si tenies algun problema de salut, que et curessis depenia de monjos, clergues, i capellans, que amb herbes i algunes oracions a Déu nostru senyor, creien tenir el poder de curar. Ells veien un braç trencat, amb l’os sortint dient “hola, soc l’húmer” (pista: segurament no sabien què era l’húmer) i ells agafaven una mica de farigola i una mica de romaní, ho mullaven en greix animal, t’ho passaven pel braç i deien “que Déu nostru senyor et beneeixi i et curi el braç”. Al cap d’uns dies t’agafa gangrena i mories per una infecció. Res de Seguretat Social, metges, higiene, guants de làtex, coneixements, i fàrmacs. No, no, romaní, farigola i dos versos de la bíblia, i a funcionar.
L’Amazon Prime de l’època depenia de vaixells, amb dimensions molt inferiors als vaixells actuals, i amb zero motors
L’altra opció era confiar de metges que anaven deambulant per les comarques, amb alguns coneixements de medecina, però que ho limitaven tot a posar-te algunes sangoneres pel cos. Passés el que et passés, l’important era canviar la sang. Llavors, o bé mories, o bé, màgicament, mories. Hi havia uns barbers cirurgians, sí, els que ara tallen els cabells i afaiten barbes, abans es dedicaven a la “medecina”, i la seva solució molts cops era tallar en rodó. T’has trencat el braç? No passa res, ara només en tindràs un. I després poso els draps plens de sang a eixugar al sol, i d’allà ha sortit el meravellós i divertit símbol de barberia que molts perruquers i barbers utilitzen ara. Ja sabeu quin vull dir, aquell blau i roig que fa voltes. Sí, els que es posen a les barberies que al mateix temps són saló de tatuatges. Ja en parlarem un altre dia.
Al segle XII eren molt famoses les cantigues. Eren poesies que estaven destinades a ser cantades. Martín Codax, Joan Zorro, Pero Meogo, Airas Nunes, o el grandíssim Dioniso I de Portugal eren dels artistes més considerats. Eren històries d’amor, monòlegs, o converses entre mare i filla sobre l’home que les havia “cortejat”. L’altra opció era el Codex Calixtinus, un llibre d’himnes i cançons eclesiàstiques sobre els apòstols i històries religioses. Res de Bad Gyal, The Tyets, Figa Flawas o Bad Bunny. No, no, al segle XII el que ho petava era el Codex Calixtinus.
Si tenies algun problema de salut, que et curessis depenia de monjos, clergues, i capellans, que amb herbes i algunes oracions a Déu nostru senyor
Era una època bastant complicada per a l’entreteniment. Si tenies sort i evitaves la tuberculosi, la lepra o la pesta negra, podies anar a la plaça on t’ajuntaves amb altra gent per a cantar, conversar, muntar i representar obres de teatre petites, jocs de rondes, o fins i tot jocs d’atzar. El clàssic “on està la pilota?”, fent canviar de lloc uns gots amb una pilota petita a dins. Res d’Instagram, ni TikTok, ni Netflix, ni HBO, ni Los Bridgerton ni The Crown. No, no, tothom a la plaça a veure com un estafador ens amaga una pilota sota uns gots mentre ens roba monedes de plata.
Si tenies sort i evitaves la tuberculosi, la lepra o la pesta negra, podies anar a la plaça on t’ajuntaves amb altra gent per a cantar, conversar, muntar i representar obres de teatre petites
Al segle XII la gent es divertia fent córrer bous pels carrers. Algú, imaginem que accidentalment, va entrar un dia dins d’un tancat de bous, d’algun ramader, i va adonar-se que si li tocava molt els collons a un mascle, este el perseguia. Amb tanta mala sort que no va tenir temps de fugir, el mascle li va posar les banyes ben a dins del cul, li va fer un esgarro de trenta-sis centímetres, va aixecar-se com bonament va poder per a buscar un capellà que li resés dos Ave Maries, i va veure que, de lluny, algú ho havia vist i reia i aplaudia. I va pensar “tate… aquí tenim algo.”
Tampoc hem canviat tant.
