Ara fa just un any, Pedro Sánchez era entrevistat en un dels molts pòdcasts que triomfen entre la generació Z (els nascuts entre finals dels anys 90 i el 2011), “La Pija y la Quinqui”. Una conversa divertida, desenfadada i que seria tendència a les xarxes socials durant setmanes. Uns dies abans, Sánchez conversava en directe, durant una hora llarga, amb Ana Rosa Quintana, i s’atrevia amb ‘El Hormiguero’ de Pablo Motos, entre altres entrevistes a mitjans de comunicació ‘poc afins’ amb el líder socialista.
Un ‘tour’ d’entrevistes que van ser claus per a la mobilització del votant socialista i per a l’ampliació de la frontera electoral del candidat, especialment després de la derrota en el ‘cara a cara’ d’Atresmedia. De fet, si hi ha algun consens de la ‘comunitat’ d’analistes polítics al voltant de les eleccions del 23J és sobre com aquesta ‘humanització’ i presència en formats i mitjans de ‘fora de la zona de confort’ de Sánchez i del PSOE van ser un èxit i un revulsiu per a ell, pel partit i pels resultats electorals.
El cap de l’executiu espanyol no utilitza les seves xarxes socials ni per explicar continguts polítics, ni molt menys personals
Explico tot això perquè avui, un any després d’aquella estratègia no en queda absolutament res. No veureu ni rastre d’entrevistes del president del Govern en mitjans (i molt menys en mitjans no afins), ni presència en nous formats, plataformes o continguts i, de fet, ni tan sols publica vídeos a les seves xarxes socials, i no disposa de canal a TikTok (xarxa social que ha superat en audiència a Twitter / X a Espanya enguany, per cert).
A diferència dels primers ministres dels països veïns, o de referències com ara França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Polònia, Regne Unit… el cap de l’executiu espanyol no utilitza les seves xarxes socials ni per explicar continguts polítics, ni molt menys personals, ni fomentar la participació o interacció amb la ciutadania, o ni tan sols emetre en directe els seus actes públics.
Però no només es tracta de fer coses noves, sinó que el seu equip ni tan sols aprofita allò que ja fa el líder socialista: en aquella mateixa conversa a “La Pija y la Quinqui”, Sánchez va confirmar que tenia un perfil a Spotify on hi publica, recomana i ordena música tot sovint (i del tot recomanable), però ho fa amb un pseudònim difícil de detectar. Què facil seria utilitzar aquesta melomania a favor de la seva imatge i reputació (com va fer Patxi López en les seves eleccions que el van portar a la lehendakaritza, el 2009).
I per si tot això fos poc, fa 3 mesos, mitjançant una ‘carta’ a la ciutadania denunciava que estava sotmès a una campanya de ‘deshumanització’ per part dels seus adversaris polítics i mediàtics. I hom es pregunta: quina és la forma més fàcil, efectiva i beneficiosa políticament de lluitar i contrarestar una estratègia de deshumanització? Tan fàcil que resulta quasi absurd: la humanització (pròpia).
Les xarxes socials d’un líder polític no són només, en sí mateixes, un mitjà de comunicació al qual cal destinar-hi temps i recursos, sinó que també poden ser la forma més fàcil de modificar, impulsar, consolidar o capgirar la teva estratègia política, o no fer-ho. I un bon exemple d’això és en Pedro Sánchez, perquè una flor no fa estiu.
