M’agrada que enmig d’una conversa surti una frase que es converteix en una idea. Quan m’impacta, sempre dic en veu alta: “Me l’apunto per a l’article al grup de whatsapp Coses meues” (un xat que només estic jo i on em guardo totes les relíquies). De fet, ja són els meus propis amics i amigues els que, quan tenim alguna conversa que deriva en intensitat, em diuen: “Mira, ja tens tema per a l’article”.
Converses com les dia 23. Enguany com era festa local a Sant Jaume, me’l vaig emprendre de festa festa. Mentre dinava o sopava amb els amics castanyeros –ara no ho recordo bé. Ja us dic jo que, amb l’excuseta d’anar a pegar una volteta per les paradetes en busca del meu amic de les monges, Marc Bolet, per a que em signés el seu llibre “Espècies invasores” per al cavaller que mai falla, mon pare, ni spinnings ni crossfits. Dia de rumbo fins a l’hora que la Lluna va fer el ple a Escorpí- comentàvem la sort de coincidir amb les persones que ens presenta la vida (més que coincidència potser seria causalitat perquè realment ens atraiem per freqüència vibratòria) i la importància de saber seleccionar bé qui ressona amb el nostre mindset.
Ja ho deia Jim Rohn, un famós autor i conferenciant nord-americà, que som la mitjana de les cinc persones amb qui més temps compartim. (Casualment també, al grup de la Castanyada som sis). Algú que, la diada de l’amor i la cultura catalana, passejant passejant, et regala (cançons) i reflexions com “Els llibres em van fer pensar i el pensar em va fer lliure”, et fa pensar que és algú que cal tenir a prop. Perquè, com ell diu, no és el millor però va amb els millors.
Abril ha sigut (i pinta que potser serà) energèticament el mes més mobilitzant i complex de l’any. Hem viscut la primera temporada d’eclipsis i la gran conjunció planetària del 2024: la unió de Júpiter i Urà a Taure, que s’ha anat sentint tot lo mes però no han conversat fins el dia 20 d’abril del dos mil veinticuatro… quan els celtes s’han quedat curts a les poques hores del Sol transitar pel primer signe de terra, Taure.
A més, el famós Mercuri ha estat retrogradant des de principis de mes fins al 25 d’abril. És possible que haguéssim tingut la sensació que alguna cosa es posava en pausa, la comunicació no acabava de fluir, i, com no, hagi reviscolat algun fantasma del passat. Res de lo que preocupar-se. Hi ha persones que simplement et toquen la porta només per a vore si l’obres i ja està. Sense intenció de passar. Quina peresa, en serio. El desinterès està (massa) de moda però no mola, ataranta i avorreix. Les relacions madures no juguen a “conillet amagat”.
També, hem viscut un disruptiu eclipsi solar total el dia 8 que millor no entrar en detalls (cadascú se sap lo seu) i la gran Lluna plena de Buda el dia de Sant Jordi, qui estos dies pot pegar-nos una espenteta per fer-nos conscients d’aquells moments en los que som natros mateixos el drac ferotge que obstaculitza el nostre propi camí.
No se vatros, però jo hi ha momentets de la vida que m’he caçat vivint com si estès en una sala d’espera, deixant passar el temps, esperant que algun cavaller em vingués a salvar del drac –i em regalés la rosa i el llibre amb la millor història, clar- i així no prendre acció per temor a no triar l’opció més justa i equilibrada (los Libra ja ho tenim això. La balanceta va al vol. La indecisió un dia d’estos ens matarà). I de vore que miracles a Lourdes… i els justos, que hi ha la gran colada. Per tant, no queda una altra que: pit i collons!
Volem senyals i els senyals estan. Som natros els que no estem prestant prou atenció. Hem de confiar més en lo nostre Pepito Grillo. Reduir el soroll fins que comencéssim a escoltar lo que la vida ens està intentant dir. I no voler tenir totes les respostes de cop… total, la vida ens respon a base de preguntes.
Hi ha una part del diàleg d’una peli que m’agrada molt, Cartas a Julieta, que sempre que la rellegeixo me dona una miqueta de llumeta: “I” i “si” són les dos paraules menos amenaçadores que existeixen. Però posades una després de l’altra tenen el poder d’atormentar-te la resta de la teua vida. I si? I si?
No hi ha persona, lloc, ni temps “correcte”. No existeix el moment perfecte. Existeix el moment en què et decideixes d’una vegada. I t’adones que la part més important d’“estar a temps” és precisament la d’estar.
Hi ha eleccions tan difícils com necessàries, eleccions que esperen que les invites a passar, altres que es cansen d’esperar-te i acaben buscant portes diferents. Així que no esperes que el temps es perdi per adonar-te el què has vingut a fer. Només necessites (ánimo i) coratge.
El risc és teu, ho és la pèrdua i el triomf també.
Tere Llambrich
Jurista astrolover
