Este mes en faig 30. El número de la maledicció. Des de petit sempre he sentit les frases “crisi dels 40”, “crisi dels 30”, “crisi dels 50”… i jo pensava que, com a mínim, a mi, la dels 30 no m’afectaria. Perquè jo era un noi jove i divertit i res podia crear-me una crisi, i molt menys fer anys, cosa que des de ben petit m’ha encantat. Al final, millor fer-los, que no fer-los, no?
Però estes últimes setmanes li he donat una petita volta. Després de tenir un període de temps força complicat en l’àmbit laboral i personal, he sentit moltes vegades la frase “ai, mare, que això són los 30…”, com justificant el meu malestar. Al principi, i parlant amb gent que ja els havia fet, pensava que era veritat, que els 30 portaven un pes moral més alt del que creia per a mi. Després, i pensant-ho millor, m’he adonat que la meua crisi fa dos anys que va començar, així que en certa manera, i tenint en compte que encara en tinc 29, seria més una crisi del Club dels 27. Per sort, no he acabat com Kurt Cobain.
Nosaltres no som els culpables de la nostra crisi
Amb el temps m’he adonat d’una cosa. Parlant per la gent de la meua generació, la gent nascuda a principis dels 90, i respectant les distàncies i sense conèixer els motius de la possible crisi dels 30 de la gent nascuda als 80, 70, etc., he de dir que nosaltres no som els culpables de la nostra crisi. Ni tan sols el número 30 és el culpable de la nostra crisi. Crec que tot el país, o món, o la forma de governar-lo, provoquen les nostres crisis dels 30. M’explico:
Quan tenia 18 anys se’m va posar davant tot el meu futur
Quan tenia 18 anys, quan sempre estava feliç i tenia zero problemes a banda d’aprovar els exàmens de Matemàtiques, se’m va posar davant tot el meu futur. Un futur que, a priori, si escollies bé, podies evitar-te totes les crisis futures. O això és el que se’m venia en frases com “fes una carrera i estudia per tenir un futur millor…”. El problema és que en 18 anys en prou feines tens la capacitat mental de saber quin és el teu plat de menjar preferit, com per a triar què seràs des dels 18 fins al dia de la teua mort. Amb el pes que està decisió comporta.
En 18 anys, has de triar el que faràs durant la resta de la teua vida durant 40 hores setmanals (si tens sort, ja que moltes feines venen en hores extra i feina a casa) i ho has de triar pensant en una sortida que et doni certa solvència econòmica per viure bé, intentant esbrinar quins girs donarà el futur per aprofitar-lo bé i pegar una bona cullerada. És a dir, jo en 18 anys hauria hagut de visitar una vident per saber que la intel·ligència artificial el 2024 seria primordial i llavors podria aprofitar este moment per ser l’únic expert en IA i fer-me milionari. Igual que quan tenia 10 anys estava massa ocupat jugant a Pokémon i el que hauria d’haver fet era invertir en el mercat immobiliari. El problema és que jo vaig decidir, com és obvi, fer el que m’agradava.
Jo vaig triar no deixar d’estudiar als 16 anys per fer mecànica, o per fer qualsevol altra cosa, perquè jo volia aquell “futur millor”. Vaig decidir estudiar el que més m’agradava, i després d’estudiar el que més m’agradava, vaig decidir marxar a Barcelona perquè llavors en una carrera no era suficient i havies de tornar a estudiar per tornar a “millorar el futur”. I ara que tinc 30 anys, torno a estudiar una altra cosa perquè vull “millorar el futur”, una altra vegada. Mentre que la gent que als 16 va decidir fer mecànica ja està vivint el seu futur. (Inseriu frase genèrica de cunyat “tothom vol el que no té”).
La generació dels 90 hàgim arribat als 30 mirant als nostres pares i veient que no hem arribat on ells van arribar als 30
Però, el que vinc a dir, és que és l’Estat el que crea la crisi dels 30. Un estat que, d’una manera o una altra, ha provocat que la generació dels 90 hàgim arribat als 30 mirant als nostres pares i veient que no hem arribat on ells van arribar als 30. I que, té pinta, que segurament als 40 encara no haurem arribat. No tenim propietats. No tenim feines sòlides. No tenim quasi capacitat econòmica, amb sous miserables i poques oportunitats de progressar. I si decideixes anar un dia a sopar fora has de passar la resta de mes menjant arròs bullit.
Llavors, tinc jo la crisi dels 30, o és que els meus 30 han coincidit en el pitjor moment a escala global i estatal? I, sabeu aquell mem d’una persona que diu “este estiu és el més calorós de la meua vida” i l’altra li respon “és el menys calorós de la resta de la teua vida”? Doncs això, sembla que anem a pitjor.
La crisi dels 30 és la crisi de tota la joventut que està superpreparada acadèmicament i que tenia unes ambicions altíssimes fa 10 anys
La crisi dels 30 no s’ha de prendre de manera irònica. S’ha de prendre com el que és. Una crisi de tota la joventut que està superpreparada acadèmicament i que tenia unes ambicions altíssimes fa 10 anys, i que, per com han deixat el país uns altres, ens l’han fet tirar a terra. El que s’ha de prendre irònicament és el fet que estem més preparats, i per tant tenim més potencial del que tenien generacions anteriors a la nostra edat, però per uns motius o uns altres no el podem aprofitar. O no el podem aprofitar al nostre país, perquè a altres sembla que el valoren més.
I el pitjor de tot això, és que les generacions que vindran estaran molt més preparades que nosaltres, i encara tindran menys coses, menys oportunitats, menys solvència, i segurament menys drets.
Podeu camuflar-ho sota la frase “tens la crisi dels 30”, que quan arribeu a la jubilació i us queixeu per una pensió ridícula, o per no tenir pensió, serà perquè l’Estat, el món, ens ha maltractat a nosaltres i ha menyspreat el nostre potencial ara que en tenim 30. Llavors, serem natros qui us direm “oh, sembla que teniu la crisi dels 70”.
Manel Añó Vernet
Filòleg Anglès i Periodista
