“La transhumància constitueix un sistema de relacions entre l’home i la natura que satisfà, amb el menor cost econòmic, necessitats d’ordre molt divers: mediambientals, socials, culturals, estètiques, …”, Jean Claude-Duclos.
Cal aclarir que l’amic i museòleg francès autor de la cita es referia a la transhumància i a la ramaderia extensiva. També que la seua posició, igual que la meua pròpia, tenia com a punt de partida l’equilibri sostenible entre la natura, la cultura i el benestar econòmic d’on veníem d’unes generacions abans. En veritat era un punt de partida contemporani que volia evitar l’actual punt i final cap on ens dirigim. Un punt i final en el que la majoria dels pastors es veuen obligats a plegar, quan l’economia els esclafa al menjar-se tot l’espai d’un triangle que abans tenia dos costats més, que eren l’ecologia i l’etnologia.
Vam xocar amb la “realitat” d’uns governs i una societat que havien girat l’esquena a unes formes de vida que consideraven una relíquia del passat, i la nostra causa era vista com “una causa perduda”
Durant uns quants anys vam mirar d’ajudar als ramaders, ell a la Camarga i la Drôme, i jo al Delta i el Maestrazgo. No només fent exposicions o publicant llibres , sinó ajudant-los a crear associacions de pastors, assessorant-los, organitzant jornades … També una part del cos de veterinaris del territori va esforçar-se per assegurar la renovació i continuïtat del sector. Els ramaders van ajuntar-se en l’ADS, la FECOC i el Lligallo de pastors. Tots vam xocar amb la “realitat” d’uns governs i una societat que havien girat l’esquena a unes formes de vida que consideraven una relíquia del passat, i la nostra causa era vista com “una causa perduda”.
L’ofici esdevenia un exemple de solitud i aïllament, també, el símbol d’una visió bucòlica i romàntica que ha mitificat i fossilitzat des de la distancia la imatge de lo rural. Un clixé forjat per la civilització urbana que -en estar lluny del seus patrons, l’encapsula en el tòpic folklòric- denigra en el fons una activitat que considera primitiva, sense horaris, sense lloc fix de treball i sense amo.
Primitiva també per l’esforç d’unes condicions dures, de sol a sol i sempre a l’abast de les inclemències del temps, en una feina sacrificada sense dret a vacances, ni festius. El bestiar cal aviar-lo cada jornada i tancar-lo cada vesprada, una rutina repetida tots els dies. Al llarg de l’any canvia el lloc o l’hora de treure els animals a pasturar, ve el temps de cobrir les ovelles i desprès el de la paridera, que fan que el tràfec i les ocupacions s’acumulen dins dels corrals. Alletar, marcar, vacunar, esquilar, treure el fem … Una roda que es renova cada any i, cíclicament, es manté igual al llarg de tota la vida. Una roda que comparteixen per fidelitat homes i animals.
Els coneixements del pastor sobre el territori i la natura són extraordinaris. La orientació i la toponímia, els camins i les abeurades, els estels i l’oratge, la vegetació i les propietats de les plantes o els costums i les coses del camp, són la seva ciència. Però allí on destaca la seua saviesa és en la cura dels animals: els estimen, els reconeixen i els hi posen nom, atenen el seu caràcter i les seves necessitats, les malalties i remeis. Tot un microcosmos, un món de sabers i d’emocions acumulades al llarg de la història, que és transmet de pares a fills.
L’ofici de pastor s’heretava, i la unitat ramadera s’ha sustentat en la família. Aquesta transmissió s’està perdent en l’inici del present mil·lenni, els descendents ja no segueixen i es trenca la base en la que descansaven els sistemes i processos ramaders.
Les explotacions d’oví i cabrum, sense relleu generacional i sense rendibilitat, abandonen. De les que hem conegut personalment, són ja més les que han plegat que les que queden. Ja no hi ha pastors a Alcanar, la Ràpita, St. Jaume, Freginals, Sta. Bàrbara, Godall, la Sénia, Mas de Barberans, Alfara de Carles, Benifallet, Tivenys, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre, …
Avui en un món d’intel·ligència artificial, d’economia consumista i de polítiques ambientals d’aparador, s’enfronten a un futur advers. No com els penúltims representants d’un ofici, sinó d’una civilització que va nàixer al neolític i que ara esta apagant-se. La globalització, les directrius europees, la tecnocràcia de l’administració, els nous hàbits de vida i modes alimentaries, o la indiferència col·lectiva per allò que no sigue el culte a l’individualisme, al consumisme o a l’oci tecnològic.
Els pastors en l’escala de valors dominant son pobres, en la seva escala son humils. En la nostra escala de valors son esclaus, en la seva son lliures. I això és el que un sistema que situa els referents actuals a les antípodes no permet: per la llibertat que tenen en pasturar els animals, perquè coneixen la seua faena i són autosuficients, per no necessitar ningú que els digue com han de fer les coses… Son diferents, s’aparten dels nostres desitjos inesgotables i superflus, per ells són suficients les obligacions naturals. Però el “sistema” no els expulsa per això, els expulsa perquè no els pot assimilar, no els pot dominar i convertir en assalariats per compte d’altri. No sap incorporar en la seua cadena de valors la cura del paisatge, ni la qualitat de la carn, ni la llana amb la que ens vestíem abans de les fibres sintètiques. I és que en veritat, al contrari del que ens venen, el principi en el que es basa el model vigent és en el marge del guany de les corporacions agroalimentàries. I, en una activitat en la que els productors treballen tot l’any, amb pluja, neu o amb un sol que atauba, el marge del guany i l’esquema que imposa la industria, els duu a treballar a un preu de menys de 2 € nets hora.
Amb allò que vaig aprendre a casa de menut i de jove a la universitat costa d’entendre i se’m fa difícil acceptar que sigui més ecològic i sostenible una hamburguesa de soja amb forma i color de carn i impresa en una copiadora 3D, que unes costelles de corders que mengen herba en les raberes que queden pels nostres termes
El “sistema” només pot millorar quan tots entenguem que el sistema som natros. No són només les grans corporacions. Qui controla el “sistema” som les persones, les persones informades, les persones crítiques i els consumidors sensibilitzats. Persones crítiques i consumidors sensibilitzats, però em generen dubtes els més combatius (per la informació que menegen i difonen). Els activistes de Futuro Vegetal, que tiren pintura damunt l’art sagrat idealitzat pels seus pares per a protestar pels impactes del consum de carn; potser mengen hamburgueses veganes o aliments ultraprocessats produïts en una cadena industrial llarga, potser vesteixen fibres sintètiques, potser viuen en una gran ciutat?. Amb allò que vaig aprendre a casa de menut i de jove a la universitat costa d’entendre i se’m fa difícil acceptar que sigui més ecològic i sostenible una hamburguesa de soja amb forma i color de carn i impresa en una copiadora 3D, que unes costelles de corders que mengen herba en les raberes que queden pels nostres termes.
Anem camí de ser la generació que veurà desaparèixer els pastors dels nostres pobles… o potser serem la generació que els farà desaparèixer. Podem esperar assentats a que el temps ho confirme o no. O podem pensar que també depèn de natros, i actuar. Ara és quan cal ajudar-los i valorar la seua faena i els seus productes. No quan els haguem perdut
El planeta se’n va a la merda, no pels pastors que viuen avui amb cotxe i mòbil, mentre en tot allò que fa a la resta del seua feina i formes de cuidar l’entorn són gairebé al neolític. Amb una fe cega en els models industrials, tecnològics i consumistes anem cremant etapes acceleradament. És clar que no volem canviar, a ningú li agrada anar enrere. Però per respecte als nostres avantpassats que -en algun moment de la historia, i potser no fa tant- van ser pastors o pagesos, no els hi carreguem a ells la culpa del canvi climàtic, atribuint-lo a l’agricultura o la cria de bestiar extensius. Podem seguir instal·lats en les modes i en el nivell de consum més alt de la historia, sense prendre consciencia del que esta passant, i sense canviar d’hàbits. Ara bé, no busquem falsos culpables en els pastors.
Anem camí de ser la generació que veurà desaparèixer els pastors dels nostres pobles … o potser serem la generació que els farà desaparèixer. El seu origen es remunta a fa 8.000 anys, i ells avui ho tenen tot en contra. Pel mateix camí, en els llocs d’interior, es tanquen escoles, farmàcies, bancs o bars que havien arribat allí només fa un centenar d’anys. En els dos temes, hi tenen alguna cosa a veure la globalització i les formes de vida actuals?. Podem esperar assentats a que el temps ho confirme o no. O podem pensar que també depèn de natros, i actuar. Ara és quan cal ajudar-los i valorar la seua faena i els seus productes. No quan els haguem perdut.
Àlex Farnós Bel, biòleg i museòleg
