Passen els anys, faig un alt en el temps per recordar, o millor reviure, aquell temps d’infantesa i joventut en un poble de la plana del Montsià: Santa Bàrbara. Va ser la dècada dels 60 i 70, on els nens ens sentíem feliços amb poc. El nostre hàbitat de diversió era als carrers per on ens resultava molt fàcil desplaçar-nos, gairebé no hi circulaven cotxes, les persones eren amables, no existien mòbils, ni xarxes socials, ni falta que ens feien.
Carrers de terra amb alguna que altra pedra que escataven la nostra pell, tatuava de cicatrius els colzes i genolls fruit de les caigudes a les tardes de joc, el dolor es calmava només possar-nos drets, i la millor medicina, seguir amb els jocs. Ens divertíem muntant amb bicicleta, saltant a la corda i molts altres dels jocs avui oblidats. Sens dubte aquest és el millor record, els jocs i sobretot els “amics”.
Ens divertíem muntant amb bicicleta, saltant a la corda i molts altres dels jocs avui oblidats
Amics que passàvem d’un paratge idíl·lic a un front de batalla, però al final érem nens que no vam deixar de ser nosaltres mateixos, amics que ho compartíem tot i ens defensàvem com una pinya.
Com oblidar aquelles nits d’estiu, després de sopar arribava l’hora de prendre la fresca, on els nens repreníem els jocs pels carrers i fèiem alguna malifeta insignificant com trucar al timbre de les portes dels nostres veïns. Recordo quan arribava Sant Joan, anàvem per les fusteries del poble a buscar trossos de fusta per fer una foguera.
Per fi va arribar el primer televisor del veïnat, va ser a casa de Pepito Sales, és clar, en blanc i negre amb dos canals, sempre tenien possat el mateix canal per no aixecar-se i canviar, aleshores no existia el comandament a distància, no hi havia baralles ni per la programació ni per la possessió del comandament. El carrer semblava un cinema d’estiu, la gent amb les cadires asseguts davant de la finestra, els que arribaven primer tenien la sort de poder veure-la, els que arribaven darrer només veien els caps dels de davant. Com oblidar: “1, 2, 3 responda otra vez”, “Bonanza”, “Els pallassos de la TV”, entre altres però, això sí, a les 00:00 la carta d’ajust i fins demà.
Era un poble que per als seus 3.500 habitants no li faltava res, bàsicament era un poble agrícola, vam arribar a tenir tres metges, dues farmàcies, tota mena de comerços d’alimentació, restaurants, petites indústries com fàbrica de mobles, fàbrica de botons, on treballaven gent del poble i dels pobles dels voltants, taxi, estació de tren, parada d’autobús, tres cinemes (un d’estiu), i d’altres que em deixo al tinter.
Els anys de col·legi, la meva ment dibuixa un gran edifici envoltat d’un alt mur, amb dues portes grans a cada cantonada, per una entraven els nens i per l’altra les nenes, un cop traspassada la porta recorríem un llarg passadís que ens portava al pati, allà ens posàvem en fila per a les 9.00 en punt, després d’escoltar el xiulet que ens convidava a passar per la porta d’entrada i accedir a l’aula corresponent. Recordo unes grans finestres, la nostra vista només aconseguia veure el mur que envoltava l’escola, els pupitres eren de fusta, una pissarra on ens possaven els exercicis, i també les frases que devíem copiar 50 o 100 vegades per algun càstig, suposo que merescut. No oblidaré el dia que vam haver de copiar, “La lluvia en Sevilla es pura maravilla”, frase traduïda de l’anglès “The rain in Spain stays mainly in the plain” de l’oscaritzada pel·lícula My fair Lady. I va ser perquè va començar a ploure tan fort que tots vam reaccionar com si mai no haguéssim vist ploure, per la qual cosa el mestre D. Rogelio es va aixecar de la seva cadira, va agafar el guix, i va començar a escriure a la pissarra, ja sabíem que mai se’ns oblidaria aquesta frase, han passat cinc dècades i ho recordo com si fos ahir, com també recordo amb afecte cadascun dels mestres que em van ajudar en la meva primera formació.
Allí vam anar creixent i ens vam fer grans, vam començar a sortir, recorríem quilòmetres des de les estació al camp de futbol i viceversa, així passàvem les tardes dels dissabtes. Els diumenges al matí, obligat anar a missa, recordo a mossén Josep Sirisi, els seus sermons eren interminables, a la sortida era habitual anar a veure els avis per rebre la paga, per les tardes bé repetíem el recorregut de dissabte o bé anàvem al cinema. Quan arribava la Setmana Santa, de petits anàvem a la tarda amb els pares al barranc de la Galera a menjar la mona, allà ens trobàvem amb els nostres amics i passàvem la tarda de diumenge i dilluns. Ja amb l’edad del pavo, vam deixar els pares amb els seus amics, i nosaltres ens anàvem amb els nostres, vam formar una bonica colla, que ho passàvem fenomenal. Des d’aquí una menció i un record molt especial als que ja no estan amb nosaltres.
Els balls de revetlla a les nits, l’homenatge a la gent gran, en el qual cada any Lo Canalero i la seva Rondalla els deleitava amb les seves jotes improvisades
I què dir de les festes majors, les recordo quan es celebraven al maig en honor al seu patró Sant Gregori. Cada matí ens despertava la Banda de Música amb la seva cercavila per tot el poble, les tardes de bous, els balls de revetlla a les nits, l’homenatge a la gent gran, en el qual cada any Lo Canalero i la seva Rondalla els deleitava amb les seves jotes improvisades. També es feia un homenatge al Planer Absent, era el darrer diumenge de festa, després de la missa major s’anava al parc on es ballaven jotes o sardanes, i com a cloenda de festes una desfilada de carrosses i a la nit focs artificials. Al llarg dels anys, les festes van passar de celebrar-se de maig a juliol, ja que no hi havia any que no plogués al maig durant la setmana de festes, també el seu programa any rere any va anar modificant-se a millor, ja que la gent hi participava més, i es van anar afegint més activitats.
Coses de la vida, fa 20 anys que vaig deixar Santa Bàrbara per començar una nova etapa a Xérez de la Frontera. Cada cop que torno al poble el trobo molt diferent, no dic ni millor, ni pitjor, simplement molt diferent, però jo bé a Santa Bàrbara o bé a Xérez sempre seré una planera.