Fa un parell de mesos vaig anar a veure Creatura a una sala de cinemes d’Amsterdam anomenada LAB111. És un antic laboratori patològic i anatòmic que va reobrir les portes com a una sala de cinema el 2016 al barri de Oud-West. La pel·lícula es projectava en primícia a l’Spanish Film Festival of Amsterdam i jo, que havia vist el tràiler i havia escoltat una entrevista a la directora, vaig insistir a les meues amigues (algunes d’elles catalanes, algunes espanyoles, australianes, neerlandeses, italianes) perquè vinguessin amb mi. Em van fer cas.
Creatura és la segona pel·lícula dirigida per la directora catalana Elena Martín Gimeno, que va debutar amb el llargmetratge Julia Ist el 2017. Com en la seua òpera prima, a Creatura, Elena Martín no només ha dirigit sinó que també n’ha escrit el guió i n’és l’actriu principal. Un conjunt de tasques ambiciosíssim que podia sortir molt malament, però que, per contra, aconsegueix brillar i deixar clara la capacitat d’esta cineasta que és només cinc anys més gran que jo. Creatura conta la història de la Mila, una nena i una noia i una dona que es mira i no s’entén, que sent un desig irrefrenable, que descobreix i amaga la seua pulsió sexual, que intenta buscar el perquè d’una erupció estranya que li envaeix la pell. Creatura captura la vida, les intuïcions, els estius, les vergonyes, els silencis, les passions, les ganes i els neguits de tres Miles diferents: la Mila nena de cinc anys, la Mila en plena adolescència amb 15 i la Mila semiadulta de 25 anys. Creatura és un tríptic del desig femení. Així l’han anomenat en moltes crítiques. Però Creatura és moltes més coses. Creatura és el retrat de moltes noies de la generació de la directora i més joves.
L’Elena Martín Gimeno és del 92. Quan ella tenia 15 anys jo en tenia 10. Però la Mila, segurament, només és un parell d’anys més gran que jo. Això situa les nostres adolescències en, d’una manera pràcticament exacta, els mateixos anys (2011, 2012, 2013). I això significa que la Mila i jo vam fer moltes coses d’una manera molt similar: la Mila i jo ens maquillàvem igual, ens vestíem igual, escoltàvem les mateixes cançons, féiem les mateixes porcades prohibides a xats anònims d’Internet, miràvem a nois que portaven els cabells tallats de la mateixa manera. Vam passar de nenes a noies els mateixos estius dels mateixos anys, en escenaris i paisatges similars. La Mila passa els estius a l’Escala i Creatura és capaç de transportar-te a platges mediterrànies que fan olor de resina i d’aigua de mar i de crema solar i on canten les xitxarres. Jo estiuejava al meu poble, però amb les meues amigues sempre hem anat a les platges i cales de l’Ametlla de Mar i del Perelló tan bon punt l’estiu començava. I allà també se sent l’olor de resina i d’aigua de mar i de crema solar. I també s’hi sent cantar les xitxarres.
Ha aconseguit una cosa increïble: que una pel·lícula que pot semblar en principi autobiogràfica, individual i confessional, esdevingui universal i emocioni a una noia catalana veient esta pel·lícula a Amsterdam, però també a una italiana, una australiana, una neerlandesa
Creatura, d’una manera estranyíssima, va ressonar en mi amb una intimitat esfereïdora, gairebé invasiva. Com si l’Elena Martín Gimeno hagués traspassat les fibres del meu cervell, obrint-se camí a través del meu crani, fins a arribar als meus records tendres i carnosos per agafar-los i fer-ne una pel·lícula que ha rebut un premi a Cannes, 6 premis Gaudí i 4 nominacions als Goya. Però no, l’Elena no ha entrat dins de cap cervell, a part del seu. No ha robat cap record a ningú, només ha aconseguit una cosa increïble: que una pel·lícula que pot semblar en principi autobiogràfica, individual i confessional, esdevingui universal i emocioni a una noia catalana veient esta pel·lícula a Amsterdam, però també a una italiana, una australiana, una neerlandesa. Tocar a una persona persona que podria ser la Mila, que ha ballat les mateixes cançons que la Mila, que té una família semblant a la de la Mila, que parla la mateixa llengua que la Mila pot semblar lògic i, fins i tot fàcil. Però la història que protagonitza, escriu i dirigeix l’Elena arriba més enllà del que és local i específic. Creatura parla d’una cosa tan genèrica com el desig que senten les nenes, les noies, les dones. El desig viscut per la meitat de la població durant els seus primers anys de vida. I també de què passa quan este desig se reprimeix, o quan se creix sense entendre ni sense saber què és este desig, que és precisament com vam créixer moltes. I parla també d’enterrar la vergonya i ens encoratja d’una manera gairebé urgent a dir, com va cridar la Clàudia Malagelada (la Mila adolescent a la pel·lícula) en recollir el seu Gaudí com a actriu revelació la setmana passada, que a naltros, a totes, també ens bota i ens ha botat la vulva! I que ja no volem amar-ho mé!
Quina sort viure en un temps en què Creatures tan valentes com l’Elena Martín Gimeno decideixen fer pel·lícules brillants, sinceres, confessionals i sí, també, universalíssimes. Aneu al cinema, nenes i noies i dones! I, sobretot, ANEU AL CINEMA NENS I NOIS I HOMES! Deixeu-vos emportar pel vaivé de les onades de les platges de l’Escala, pels ritmes electrònics dels hits del 2011, per la frustració i l’alliberament i el plaer i l’angoixa de totes tres Miles. I segur, seguríssim, que en sortireu cridant que a valtros, a tots i totes, també us bota la vulva.
Clàudia Pallisé