Ara que certes veus il·lustres de la política, l’economia i la comunicació tornen a cobrir-se de glòria reivindicant l’assecament de l’Ebre i la mort del seu Delta per pal·liar la sequera, reapareixen alguns fantasmes dels vells temps, enyorats pels qui potser també enyoren aquell oasi català afavorit per la bona entesa entre l’Aznarisme i el Pujolisme. L’espectacle diari de tertulians, obligats a saber parlar tant de Puigdemont, com la tragèdia de Gaza, Dani Alves, Luís Rubiales, la vacunació de la covid o les infidelitats de la reina d’Espanya, es realimenta aquests dies amb una diversitat d’opinions moralistes sobre com solucionar el problema de l’aigua després de quinze anys de no fer res.
Resulta patètic sentir novament frases com “l’aigua que sobra de l’Ebre i es perd al mar” o la perversa “necessitat de solidaritat entre territoris”; però el que m’ha cridat l’atenció, perquè sembla que els agrada recordar com a anècdota simpàtica, són les continuades referències a “aquell conseller que es va encomanar a la Moreneta perquè plogués”. Justament és això el que m’ha motivat aquest escrit.
A les Terres de l’Ebre va sorgir un nou crit: “som la Catalunya enganyada”, amb mobilitzacions i tot un seguit d’informacions que van posar en el punt de mira la transparència en la gestió de tota la conselleria de Medi Ambient
El rememorat conseller tenia nom i cognoms, era agnòstic i pertanyia a un partit declaradament antitransvasista i defensor de la Nova Cultura de l’Aigua. Malgrat tot això, la construcció d’una canonada portadora d’aigua de l’Ebre a Barcelona no havia arribat mai tan prop de ser real, fins al punt que les seues obres ja estaven adjudicades i amb data de començament, segons les hemeroteques del 2008.
Per tot això, a les Terres de l’Ebre va sorgir un nou crit: “som la Catalunya enganyada”, amb mobilitzacions i tot un seguit d’informacions que van posar en el punt de mira la transparència en la gestió de tota la conselleria de Medi Ambient, posteriorment investigada per les seues presumptes vinculacions amb l’empresa Agbar.
Jo no sé fins a quin punt els precs a la Moreneta van ser reals o si només van ser reconeguts públicament per mostrar al poble la seua preocupació pel gran problema que s’estava coent. El fet és que a Catalunya va ploure durant dies i nits, de tal manera que va ser impossible justificar la construcció d’aquella canonada que semblava donada i beneïda pels governs d’aquí i d’allà, amb més o menys convenciment. La pluja va ser tan generosa i prolongada que avui encara es recorda l’anècdota del conseller i la Mare de Déu de Montserrat, per damunt de totes les altres cròniques més fosques i que lògicament no interessen tant de mantenir a la memòria als hereus d’aquella classe política, alguns dels quals han de resoldre ara la incompetència d’una dècada i mitja de mala gestió.
I tornant als assumptes de la cort celestial, avui tothom esmenta a la Moreneta, però ningú parla de la Mare de Déu de la Cinta, qui segurament com a protectora de l’Ebre havia d’haver jugat un paper molt important en què les rogatives arribessin al mateix Déu i es produís tan gran miracle. No oblidem que la nostra Cinta, comparteix un lloc amb la Moreneta i altres bones companyes en el mític monument del Muntell de les Verges, que s’aixeca des de fa molts anys a la desembocadura del riu. Potser els precs de la gent de l’Ebre, amb menys suport mediàtic que els del conseller però més sincers, també van fer el seu recorregut.
Arturo Gaya. Periodista i músic.
