L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) elabora el conegut informe PISA, avaluació del nivell de competències de 690.000 alumnes de 15 anys de 81 països.
L’informe confirma la tendència continuada de mals resultats que la pandèmia ha fet remarcar. Hi ha una caiguda de 17 punts i no és més gran perquè els països asiàtics com Singapur, Taiwan, Japó o Corea han seguit millorant i compensen les xifres desastroses de la resta.
Espanya ha tingut un retrocés general, amb desigualtats entre territoris. Les comunitats més petites tenen resultats menys dolents i és a Catalunya i al País Basc on la caiguda ha sigut més gran. L’informe ha generat molts parers i el debat està servit. Hauríem de saber fer una anàlisi intel·ligent amb propostes factibles que ajudin a millorar.
Com a resum, podem dir que el conjunt d’Europa surt mal parat i Catalunya, especialment. La batussa ha començat amb un polític català que assenyala com a causa dels mals resultats, l’alt percentatge de nens vinguts de fora. Una de les crítiques ha vingut de la Najat el Hachmi, escriptora catalana nascuda a Marroc, guanyadora de l’edició 2008 del Premi Ramon Llull amb la novel·la L’últim patriarca, que reivindica amb vehemència els dret dels nens a no ser tractats sempre com a nouvinguts i diu que s’han de considerar iguals a tots els altres pel simple fet que tots ells són nens. Najat parla dels prejudicis amb els nois que venen de fora. Sovint són tractats com si fossin menys intel·ligents de naixement i ella atribueix els mals resultats a les retallades pressupostàries i al procés.
Els resultats de l’informe són complexos i malgrat que alguns mitjans de comunicació els simplifiquen per obrir una guerra ideològica i cultural, també en podem trobar que aporten dades objectives i clarificadores. Quan se li pregunta al matemàtic Pak Tee Ng responsable de la formació dels mestres de Singapur, país amb millors resultats segons l’informe PISA, sobre les raons de l’èxit, la seva resposta és clara: “No tenim petroli, ni agricultura, ni fusta, ni cautxú, només tenim persones i busquem la nostra fortalesa en l’educació. Les famílies hi col·laboren sacrificant-se per millorar el nivell dels seus fills. El mestres no són rics, el seu treball és dur, però viuen confortablement i la seva professió és molt respectada. Cal atreure gent bona i interessada per a dedicar-se a l’ensenyament” Consideren que l’educació del caràcter i de la ciutadania són molt importants i no es poden aconseguir sense esforç.
No podem oblidar el problema que tenim a l’ensenyament, que si no el corregim ho pagarem car, que cal analitzar el model i les causes del desastre que són molt variades
El seu èxit educatiu també es posa de manifest en dues de les seves universitats, situades entre les 100 primeres de tot el món. A Singapur l’educació no és despesa sinó inversió i fins i tot en els temps més difícils econòmicament, no van reduir el seu pressupost.
Miquel Roca ens recorda en un dels seus articles, que no podem oblidar el problema que tenim a l’ensenyament, que si no el corregim ho pagarem car, que cal analitzar el model i les causes del desastre que són molt variades i que ja es coneixen des de fa temps, però que no hem sabut resoldre. Aquest ha estat un error i greu.
És probable que passi el mateix de sempre, que canviem de tema i ens oblidem del PISA havent convertit la discussió política en una batussa identitària
L’autoritat i l’esforç imprescindibles per a la transmissió i adquisició de coneixements ha perdut prestigi. L’època en que vivim ha desestabilitzat unes institucions que a la seva manera, cohesionaven el conjunt, i no n’ha creat de noves per substituir-les. Aquest buit l’han omplert les xarxes socials i les pantalles.
És probable que passi el mateix de sempre, que canviem de tema i ens oblidem del PISA havent convertit la discussió política en una batussa identitària. Estem instal·lats a la cultura de la queixa i la reivindicació, de la sobreprotecció de la infantesa, desconfiem dels nostres líders i qüestionem la ciència. Tot és sospitós, costa objectivar la veritat, les fake news fan trontollar els fets objectius, tot es discuteix. La confusió és espectacular, però ni les persones ni les societats poden funcionar sense confiança ni sense una ètica compartida.
Totes aquestes lectures em transporten al meu passat infantil, a la meva escola. Els nens compartíem el mateix espai fred a l’hivern, calorós i amb mosques a l’estiu, l’única pantalla era la pissarra on hi escrivíem amb guix. A la mateixa classe hi havia nens de diferents edats i diferents nivells de coneixements. Estàvem tots junts, amb un sol mestre. Era una escola unitària.
El respecte al mestre no es discutia, l’ordre i la disciplina eren sempre presents, de tant en tant ens queia un càstig físic que jo personalment vivia amb naturalitat
El respecte al mestre no es discutia, l’ordre i la disciplina eren sempre presents, de tant en tant ens queia un càstig físic que jo personalment vivia amb naturalitat i intentava que els meus pares no se n’assabentessin perquè percebia amb claredat el seu gran interès perquè aprengués i perquè tingués respecte al mestre. Malgrat tot, sempre sabíem com fer petites malifetes.
Quan el mestre no estava amb el nostre grup, havíem de treballar, sols, els deures que més tard presentaríem.
El pati de l’escola era el carrer, corríem, saltàvem i fèiem modalitats de jocs molt variades. No recordo moments d’avorriment. Vaig deixar aquesta escola per anar a estudiar a Tortosa amb una motxilla a l’esquena plena de competències: carregada d’afició a la lectura, poques faltes d’ortografia, sabia comptar ràpid, sabia resoldre problemes fàcils, podia escriure amb ploma sense fer taques i sabia estar sol davant d’un tema intentant entendre’l, memoritzar-lo i aprendre’l.
Em queda un bon record dels tres mestres que em van acompanyar fins als 13 anys. Don Ramón, Doña Carmen i Don Rogelio, moltes gràcies!