LES PUT-PUTS DE LA POLITICA
NAZIS-FEIXISTES-FRANQUISTES
Han penetrat a totes les institucions de l’Estat Espanyol, també de tot Europa. El blanqueig de certes oligarquies i partits instal·lats al poder ha fet possible aquest statu quo que els ha donat la baraka (benedicció). De la mateixa manera que hi ha certes institucions formals, entitats legals, financeres, que blanquegen diners de les pasterades corruptes de la venda il·legal d’armes, negocis fraudulents, prostitució, venda d’òrgans humans, drogues, etc, etc… A les democràcies també hi ha entitats, partits polítics, institucions legals, culturals, econòmiques, religioses, etc que blanquegen les idees i el partits polítics que defensen el caciquisme, racisme, masclisme, supremacia, extermini de races, puresa de la sang etc… Això és cíclic. No és que ara arribin. No! Sempre han estat aquí, formen part del nostre ADN cultural i social.
I aquí, a casa nostra, als nostres pobles i ciutats, tenim als nostres franquistes: fatxes de tota la vida, amb diferents noms per a cada època. Existeixen, són presents. No ens enganyem.
Abans d’arribar al nus del meu argument us vull explicar un cas que em va passar de ben petit. Anava amb mon pare amb la moto per la carretera i vam parar a beure aigua a una font. A l’asfalt hi havia una puput que menjava cucs d’algun animal en descomposició. Mentre mon pare mirava les bugies de la moto, una Iso Scooter 125cc., de color blau, jo contemplava, fascinat, extasiat, aquella au. Em va semblar un moixó del paradís. Em vaig quedar seduït per la bellesa, l’elegància dels seus moviment, el seus colors, la seva cresta impressionant. Sigui com sigui, en arribar a casa havia pres una decisió. La meva colla d’amics caçava verderols, caderneres, etc, als boscos de ribera, pel seu cantar, pels seus colors. Però jo em vaig fer el propòsit de caçar i engabiar una puput… I tant, aquella majestuositat de la seva figura, aquella bellesa de la cresta, els colors… Ni punt de comparació. De petit tenia habilitats naturals instintives que ja he perdut. Era bastant salvatge, temerari, inconscient, etc… Un dia, per fi, es va complir el meu somni i vaig localitzar un niu de puput. Un matinet em vaig aixecar ratllant l’alba amb el propòsit de caçar una puput i alimentar-la fer-la gran al niu que ja li havia preparat a casa. Tot il·lusionat com estava, en apropar-me al niu vaig sentir nàusees, fastig, vaig vomitar i vaig haver de marxar marejat amb el cos i el ventre revolt… És una experiència que em va marcar. No vaig poder agafar la cria de puput. No em vaig poder atansar al seu niu, la fortor, la pudor em va tombar , em va doblegar.
La natura és sàvia, nosaltres humans, en som un reflex. Als espais naturals, boscos, ecosistemes biològics hi ha cadenes tròfiques. La cadena tròfica descriu la cosa més bàsica de la subsistència: gasela menja herba, lleó menja gasela. Es tracta com tothom ja ha endevinat d’una cadena alimentària, que segons com pot ser molt complexa: alga-insectes-crustacis-peixos petits-peixos grans-home.
No, no vull parlar dels depredadors. Permeteu-me que sigui respectuós amb els depredadors, els admiro: s’ho “curren”, formen part de la cadena tròfica. Forment part de la naturalesa. Estan dalt de tot, al cim…
Vull parlar d’una altra espècie del Jardí de l’Edèn, que el Totpoderós va decidir crear en l’últim moment del Gènesi, quan ja ho tenia tot fet. Estem parlant de la matinada del setè dia. Després de sis dies sense dormir creant tot l’univers, amb la ressaca del diumenge al matinet se’n va adonar que a la creació li faltava un gènere d’espècie, uns animals que eren absolutament necessaris i que estaven per damunt dels depredadors, per damunt fins i tot dels carronyers.
De la mateixa manera que a la natura hi ha carronyers: raboses, corbs, voltors, mosques saballonera, els cucs que es mengen la carn corrupta…, a les societats humanes hi ha també els carronyers de la política, de tota la vida. Aristòtil va dir: l’home és un animal polític. Es va equivocar, volia dir l’home és un animal carronyer de la política. Però, salvant les distàncies i amb molta prevenció, fins i tot els carronyers mereixen un respecte. Dintre del món animal els carronyers tenen una funció: netejar les últimes deixalles, les escombraries biològiques. Dintre del món social de la “polis” els carronyers polítics també tenen la seua vida.
Però no és dels carronyers “necessaris” dels que vull parlar. Seguint el mite de la creació, del Gènesi, el Totpoderós en despuntaven les llums del setè dia, quan va crear els carronyers va tenir un somni, curt i bell, va veure un au, un moixó extraordinari: la puput.
La “abubilla” en castellà, és un moixó extraordinari, la seva bellesa en el vol, sembla una papallona, la seva elegància, el pic corbat, com de colibrí, uns colors bonics, els ulls penetrants, a més tenen particularitats, no es banyen a l’aigua es banyen a l’arena… Però al seu niu no t’hi pots acostar de la pudor que fa. De fet la seva definició ho diu: puput ocell que put! No netegen els excrements del seu niu. És la pudor més horrible de totes les flatulències fins i tot supera a la de les mofetes. La CIA y la KGB russa van estar investigant el poder letal de la pudor dels nius de les puputs com a arma de destrucció massiva. Encara que no sigui considerada una au carronyera, el fet és que menja cucs d’allí on sigui, especialment de la carn morta. I per això és considerada el moixó més brut… Devora, depreda els carronyers de la carronya.
El Totpoderós va crear la puput quan sortia el sol a primera hora del mati del setè dia, diumenge, entomant la postressaca dels sis dies del Gènesi.
Els franquistes creixen s’alimenten dels carronyers de la carn morta del passat. Les despulles d’aquell règim dictatorial que relegava les dones a la casa, sota la voluntat de l’home, el patriarca, que condemnava els desviats sexuals: “Los mariquitas” a la presó por “maleantes”, que censurava llibres, revistes, cançons, tot signe de llibertat, que torturava homes i dones (alguns torturadors franquistes encara viuen d’una pensió de l’Estat espanyol)
Els nazis, feixistes i els nostrats franquistes són les puputs de la política. Els últims animals polítics creats pel Totpoderós en plena ressaca. No s’alimenten de la carronya sinó dels cucs que devoren els animals morts. Em venen basques només de pensar-ho. Són la darrera baula de la cadena, de la creació i per això son llampants, seductors, bonics. Els tenim aquí. S’han instal·lat a totes les institucions. Els estan blanquejant alguns partits polítics “carronyers” temorosos de perdre el poder.
Només cal escoltar el discurs de la puput franquista i és llampant, bonic, entra directe a la consciència col·lectiva social… Resulta que ells, ara són els més constitucionalistes del món, els més democràtics del món, els més respectuosos de les llibertats, els més respectuosos amb la llei… Exactament igual com Hitler ho era just abans de guanyar les eleccions a Alemanya i dissoldre la democràcia, la constitució, els parlaments, partits polítics, l’imperi de la llei i iniciar l’extermini…
Els nostrats franquistes, les puputs de la vida política espanyola, aixequen el vol, busquen els cucs de la depravació, de la corrupció i s’alimenten d’ells. Sedueixen especialment la gent jove. Són les aus més boniques, més atractives, diuen les coses que volem sentir sobre la immigració, la política i els polítics, el malestar en general, la falta de feina, el malament que van les coses… Però que ningú ho oblidi, són puputs. Els carronyers dels carronyers i fan molta, moltíssima pudor!