Odiat per molts, finalment assassinat, Calígula, però, fou l’emperador que li va guanyar la guerra al mar. Calígula, necessitat de glòria, es va plantar amb les legions a una platja del sud de l’actual França, va desafiar Neptú i li declarà la guerra. Va llançar pedres, llances i fletxes contra les ones. Com el mar no va reaccionar, va donar la batalla per guanyada. Com a prova de la victòria es va endur cofres plens de closques i petxines. Una gran victòria.
El Parlament de Catalunya ha creat una comissió d’estudi sobre la protecció del delta de l’Ebre. Si fem un seguiment de les compareixences de gent de l’Ebre veurem quelcom que sabem. El desànim i l’escepticisme és la norma. Mentre ERC presenta a algun Ajuntament mocions tant peregrines com les de crear punts d’aigua per abastir amb “aigua corrent” el “disseminat” i poder “regar el secà”; compareixents de l’Ebre, proclamen davant la comissió del Parlament un crit desesperat: “ens sentim enganyats per partits, plataformes i taules de consens. No només som ecologia, som un àmbit humà. Ens és igual quines mesures es prenguin, toves o dures però les necessitem ja! I les volem possibles i urgents. Si ho han fet als Països Baixos o al Poo, per què no aquí. Heu fet tard”.
Les queixes contra els partits polítics, plataformes i taules són un fet. El Delta desapareix. Aigües amunt, a través de la CHE (Confederació Hidrogràfica), controlen els sediments, els “desembassaments”, segueixen fent transvasaments –al 2020 es va autoritzar un transvasament a Santander–, segueixen tenint la clau de l’aigua. Una clau que per poc temps va tenir el CPIDE, dinamitat tant aquí com allà, abans d’acabar de néixer. Una gran victòria.
Es va renunciar, ens vam quedar sense o poques competències de gestió del riu i de protecció del litoral . No importa tampoc tenim polítiques. Darrera les pancartes vivíem millor.
Per dogma de fe, no es pot parlar d’interconnexió de xarxes (ni que siguin reversibles), pecat mortal va ser parlar de interconnectar amb el Roine. Les restriccions han arribat abans a l’arròs que a les ciutats. Les ciutats no les tolerarien. Actualment cap d’aquestes propostes és factible, ja és tard.
Cap partit està disposat a assumir impopularitat, ni a contradir cap plataforma, taula o moviment. Parlar d’aprofitar la capacitat d’embassament de les conques internes, només caldria una fàcil interconnexió puntual i reversible que evitaria també restriccions a l’arròs, és tema tabú. Tan tabú, que abstenir-se des de l’oposició al Parlament de votar en contra de la interconnexió és un error (com aquest article), doncs això permet assenyalar Junts com el culpable i per tant dissimular la inoperància del govern.
Seria millor que el Parlament, avui que tenim “influència” política, reclamés el retorn d’aquelles competències (no totes) del CPIDE que permetien controlar el cabal, els sediments i que podria garantir també la reversibilitat de qualsevol interconnexió.
Per governar cal assumir impopularitats, no es farà. Es prefereix tornar a confiar en la Moreneta. Ens enfrontarem al mar amb pancartes, consignes i taules de consens. No ens caldran mesures perquè tenim un dogma de fe, un govern que fomenta la divisió al territori i entre territoris, que proclama un culpable. Qui té un culpable no necessita res més. Ens enfrontarem a la sequera amb paraules, discursos i l’esperança que “tot, tan dolent no pot ser”, que en aquest cicle finalment tornarà a ploure.
Aigües amunt la CHE respira. Els seus conreus i transvasaments estan garantits. De moment.
Neptú no s’ha manifestat. Proclamem la victòria
Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer.
