L’Agència Tributària acaba de fer pública la informació estadística referida a l’impost de l’IRPF declarat pels contribuents espanyols en 2021. No hi és tota la riquesa, però hi és aquella que afecta la majoria dels ciutadans reflectida en el seu passar comptes anuals amb la hisenda pública. Les dades no són gaire afalagadores per a les Terres de l’Ebre. Som, oficialment, els catalans més pobres. Vivim en la demarcació amb la renda mitjana disponible més baixa i, dins d’aquesta, les Terres de l’Ebre se situen clarament a la cua.
No tenim cap poble o ciutat que assoleixi ni la renda mitjana bruta ni la renda mitjana disponible catalana
De tots els municipis catalans de més de mil habitants, les comarques ebrenques en situen 8 entre els 10 més pobres. Però les xifres no milloren si obrim el focus. No tenim cap poble o ciutat que assoleixi ni la renda mitjana bruta ni la renda mitjana disponible catalana (33.543 € la primera, 26.677 € la segona).
La demarcació tarragonina està en el seu conjunt per sota de la catalana (28.662 € renda mitjana bruta i 23.328 € la renda mitjana bruta). Només Mora d’Ebre, Riba-roja i Falset se situen lleugerament per sobre d’aquestes xifres. La resta de pobles, sempre de més de 1.000 habitants, estan tots per sota.
Alguns, molt clarament. És el cas de Batea, el municipi més pobre de tot Catalunya pel que fa a renda disponible, seguit d’Horta de Sant Joan, Sant Jaume d’Enveja, Camarles, Santa Bàrbara, el Perelló, l’Aldea, Ulldecona, la Sénia, Deltebre, Alcanar, Tivissa, etc. Ni tan sols les capitals de comarca, a excepció de Mora d’Ebre, assoleixin la mitjana tarragonina, malgrat els beneficis associats a aquesta condició. La capital del Montsià és la que presenta uns números més magres, seguida de Tortosa i Gandesa. Totes tres per sota de la mitjana tarragonina i, a molta distància de la catalana. Tampoc els municipis d’accent marcadament més turístic, la Ràpita, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla aconsegueixen empatar amb la mitjana de la demarcació. Es miri com es miri, som a la cua de Catalunya, juntament amb algunes àrees de la demarcació lleidatana.
L’explicació a aquesta situació rau, segons els experts que n’han parlat aquests dies, en l’envelliment de la població i la poca presència en el PIB ebrenc de la indústria, que és el sector on normalment els salaris acostumen a ser més elevats.
Cada vegada som més vells i, des del punt de vista productiu, anem més justos que un pany de porta
Són males notícies, encara que no representin cap sorpresa. Sempre podem apel·lar a la qualitat de vida, que si bé manté una relació amb la renda, admet també d’altres variables. Per sentir-nos cofois podem agafar-nos a aquest argument, sí. I omplir-nos la boca explicant que aquí els diners s’estiren més i que amb menys renda es pot viure més dignament i còmode que a d’altres indrets on se’n guanyen més però també se’n necessiten quantitats ingents només per arribar a final de més. Tot això serà veritat. Però no amagarà el fet substantiu que cada vegada som més vells i que des del punt de vista productiu anem més justos que un pany de porta.
Seguim exportant joventut i només compensem en certa manera aquest fet amb l’arribada de persones d’altres països o amb jubilats de les àrees metropolitanes. Però ens seguim debilitant demogràficament
En 2021, el darrer gran cens de població (vegeu mapa interactiu) es va confirmar que les Terres de l’Ebre seguien perdent habitants malgrat l’arribada d’immigració. Res no fa pensar que aquesta tendència s’hagi invertit. Seguim exportant joventut i només compensem en certa manera aquest fet amb l’arribada de persones d’altres països o amb jubilats de les àrees metropolitanes que, finalitzada la seva etapa laboral, retornen al territori o s’hi instal·len per primera vegada en busca d’una altra manera de viure. Però ens seguim debilitant demogràficament. Tampoc cal esperar, malgrat algunes iniciatives lloables i exitoses, que el territori faci un salt pel que fa a la ubicació d’indústria. En tot cas no la suficient per capgirar el nostre model productiu.
No és una fotografia ni desconeguda ni tampoc, a dir veritat, molt optimista. Tampoc serveix de consol que no ens afecti només a nosaltres o que hi hagi d’altres territoris que encara pateixen de manera més accentuada un procés de depauperació que en molts casos ja es considera irreversible. De fet, alguns estudis demogràfics preveuen a moltes zones d’Espanya un accelerat procés de desertització humana de les zones rurals que només faria possible la supervivència d’alguns municipis i ciutats, bé per la seva condició de capital amb els serveis públics associats, bé pel seu accent marcadament turístic, o bé perquè han aconseguit mantenir algun tipus de monocultiu industrial.
En tot cas, i aquesta era la intenció d’aprofitar les estadístiques acabades de fer públiques per l’Agència Tributària, són qüestions com aquestes les que haurien de merèixer també l’atenció dels lideratges del territori. Lideratges que, per força, haurien d’articular-se més enllà dels propis municipis i depassar estrictament l’àmbit de la política que, això sí, hauria de liderar les discussions de fons sobre com afrontar aquestes amenaces més que serioses sobre el nostre futur. Els individus tenen molt a dir i a fer, més enllà del que ja duen a terme en molts casos amb un mèrit més que remarcable. Però com a col.lectiu necessitem més benzina, més ambició i també, perquè no dir-ho, més talent.
