Aquests dies, els mitjans s’han referit abastament a la commemoració dels 50 anys del cop d’estat d’Agusto Pinochet i de l’exèrcit xilè que va enderrocar el govern legítim del president Salvador Allende i els molts assassinats comesos pels feixistes xilens, d’alguna manera personificats en el martiri i l’execució del cantant Víctor Jara.
No em puc estar de recuperar els meus records relacionats amb la lluita dels xilens per la democràcia i especialment pel referèndum celebrat fa 35 anys que suposà la caiguda del dictador.
Es per això que em permeto trametre els meus records als familiars, amics i companys.
Com és conegut, el novembre de 1970, Allende, al front de la candidatura d’Unitat Popular, va guanyar les eleccions a Xile. Fou el primer president marxista que arribava democràticament al poder, amb el suport de socialistes, comunistes i moviments d’esquerres, endegant el que seria anomenada “via xilena al socialisme”.
Paral·lelament esdevé una conscienciació dins dels sector cristians de base, de la mà, entre altres, de la que havia estat dirigent de l’acció catòlica juvenil, Marta Harnecker, amb el seu llibre “Los conceptos fundamentales del materialismo histórico”, una mena de catecisme per als joves d’aleshores, que acabarien en la creació de Cristians pel Socialisme a Catalunya, creats pel sacerdot Joan Garcia Neto i Alfonso Carlos Comin. Tot plegat un moviment engrescador per a la joventut d’aquells anys que havíem començat en el marc dels moviments catòlics per esdevenir il·lusionats pel marxisme.
En aquest context, a principis de 1971 la FAO va convocar unes places per anar a Xile a treballar per al desenvolupament social del país. Coincident amb això, el capellà amb qui sempre ens havia acompanyat en el nostre compromís cristià, mossèn Joan Antoni Martinez, se n’acabava d’anar com a missioner a Xile on va estar uns anys. Ell sí que s’havia llançat a l’aventura de treballar en aquell país.
Aleshores, Mari Carne i jo feia poc ens havíem distanciat dels moviments cristians però els sentiments eren encara vius. Érem molt amics de Joan Lluís Jornet i la seva companya. Tots recent casats i amb estudis acabats de feia poc. Engrescat amb la convocatòria vam decidir contactar amb el consolat de Xile amb il·lusió per l’aventura. No fou possible, entre altres raons per que natros ja teníem una xiqueta de dos anys i era difícil preveure a quin futur l’arriscàvem. Malgrat que des d’aleshores sempre ens sentiríem propers a la vida xilena i el desenvolupament del seu procés polític.
A meitats de 1988 el panorama polític internacional estava canviant substancialment: el final de la guerra freda, el principi d’obertura als països de l’Est, el diàleg entre Gorbatxov i Reagan i la creixent oposició europea a les dictadures sud-americanes
Van passar els anys i la vida. Fins que el setembre de 1973, sense haver tingut temps de completar els seus projectes de canvi, el cop d’estat va acabar amb aquella il·lusió i va segar la seva vida, com la de milers de persones. Darrera hi havia el secretari d’Estat americà Henry Kissinger i el seu projecte global de control de l’amèrica llatina amb el suport de les oligarquies locals i la mà executora dels militars: Brasil, Uruguai, Argentina i també Xile.
A meitats de 1988 el panorama polític internacional estava canviant substancialment: el final de la guerra freda, el principi d’obertura als països de l’Est, el diàleg entre Gorbatxov i Reagan i la creixent oposició europea a les dictadures sud-americanes. Tot plegat feren que els Estats Unitats obliguessin al general Pinochet a celebrar un plebiscit sobre el futur de Xile.
Alguns països occidentals varen enviar delegacions per vigilar i garantir la netedat de la consulta. Espanya en va enviar una i Catalunya una altra. Aquesta estava integrada per una vintena de persones del món institucional, cultural i polític d’orígens diversos. Entre altres, Joan Reventós, Gregorio López Raimundo, Joaquim Nadal, Marta Mata, Montserrat Tura, Magda Oranich, Arcadi Calzada, Àngel Colom, Roc Fuentes, Doménec Sesmilo, Antoni Santiburcio, Alberto Fernández Díaz i el diputat tortosí Josep Curto, aquests darrers, del PP. També hi havia Joan Manuel Serrat. El viatge estava finançat pel Parlament i per l’Ajuntament de Barcelona i varen oferir dues places per als dos sindicats CCOO i UGT. Jo vaig ser el representat d’UGT.
Arribàrem a Santiago el dia 1 d’octubre a meitat matí. Quan l’avió aterrà ja vàrem haver d’aguantar els insults d’un grup de passatgers xilens, partidaris de Pinochet, fins aleshores silenciosos, que ens tractaren de comunistes, terroristes i moltes coses més. L’avió fou aparcat a un extrem de la pista i va pujar un escamot de la policia política revisant els documents de cadascú. A Joan Manuel Serrat no li varen permetre baixar de l’avió i va haver de retornar a Buenos Aires amb el mateix vol. Un cop arribats ens instal·larem a l’hotel i de seguida es feren grups diferents en funció de la seva referència política. Jo vaig relacionar-me amb Reventós i Nadal, acompanyats sovint per Valentín Anton, anterior Secretari General de la UGT de Catalunya i aleshores agregat laboral a l’ambaixada d’Espanya. No explicaré les anècdotes o vivències del viatge i de la setmana d’estada a Xile, que foren moltes, però sí algunes de significatives com a per a recordar-les.
Aleshores vaig atrevir-me. Situant-me en un punt una mica més elevat vaig parlar d’Allende, la seva memòria, l’exemple que ens donà amb el seu sacrifici i el compromís de tots de lluitar per la llibertat i el socialisme
El dia 2 d’octubre una dotzena de membres del grup, socialistes i comunistes, vàrem decidir anar a visitar la tomba de Salvador Allende al cementiri de Viña del Mar, a la vora de Valparaíso. Hi havia una làpida de marbre blanc amb la inscripció “Eduardo Grove”, casat amb una germana d’Allende i alcalde que fou de la ciutat. Malgrat la voluntat d’anonimat, tothom sabia que allí estaven les restes del president màrtir. Ho vàrem preguntar en entrar al cementiri i espontanis ens varen voler acompanyar. Magda Oranich va deixar unes roses i romanguérem uns minuts en silenci. Jo vaig dir-li a López Raimundo: “Gregorio, di alguna cosa”. Em va respondre “No puedo. Habla tu”. Vaig mirar a Reventós i ell em feu un gest. Aleshores vaig atrevir-me. Situant-me en un punt una mica més elevat vaig parlar d’Allende, la seva memòria, l’exemple que ens donà amb el seu sacrifici i el compromís de tots de lluitar per la llibertat i el socialisme. Parlava en castellà perquè la gent que hi havia pels voltants, segur que també algun policia, ho escoltés i tingués consciència de la nostra solidaritat.
El dia 5 d’0ctubre es celebrà el plebiscit. Malgrat les dificultats de tota mena, les trampes, la pressió policial i el temor d’un nou cop de força de darrera hora, el 56 per cent dels xilens es manifestaren pel No a Pinochet. Jo vaig intentar anar a Asunción, per estar amb Mossèn Martínez, que havia retornat a Xile feia uns anys com a professor del Seminari, però els companys xilens em van dir que havia de ser a la capital fent el seguiment a la seu del sindicat.
Cada vegada que ho recordo m’entendreixo. Potser pels anys, o per la meva passió malaltissa per la llibertat
Dos dies després, a la tarda, va haver-hi una marxa multitudinària, la primera que es feia des del cop d’estat, del parc O’Higgins a l’Estadi Nacional. Allí mateix on havia estat assassinat Víctor Jara i tants d’altres. Milers de persones agafant-se les mans començaren a cantar a pulmó obert: “Te recuerdo, Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel. La sonrisa ancha, la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontrarte con él….”. Cada vegada que ho recordo m’entendreixo. Potser pels anys, o per la meva passió malaltissa per la llibertat.
Vàrem tornar el dia 8, arribant a Barcelona cap a les 10 del matí. Un grup de xilens residents a Catalunya ens reberen amb aplaudiments com si fóssim un herois. Estaven mons pares, Mari Carme i ma filla. No havien sabut res de mi durant tots aquells dies i estaven preocupats per les notícies de la premsa. Em va alegrar trobar-los.
Cada vegada que es parla de Xile, ho sento com si fos cosa meva. Aquests dies també, especialment ahir quan tothom va recordar Víctor Jara.
Gràcies per la paciència de llegir-me.
