“Mis hijos no trabajarán la tierra. Quieren tener los fines de semana libres y vacaciones y un trabajo fijo. Les gusta tener dinero en el bolsillo para poder gastarlo. Se han ido a ganar dinero; les vuelve locos (…) No es probable que trabajen nunca en el campo. La granja terminará cuando faltemos Nicole y yo. ¿Para qué, pues, trabajar con tanto esfuerzo y tanto empeño en algo que está condenado? Y a eso yo contesto: este trabajo es una manera de preservar el saber que mis hijos están perdiendo”, John Berger.
Les noticies vinculades al despoblament rural, al descens demogràfic o a la fuga de talents apareixen de forma reiterada en els últims anys en els mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre. L’any 2018 vaig escriure un article en veure que els indicadors esmentats corresponen als símptomes d’una crisi global: la pèrdua de pes i de valor del món rural, que a la vegada es conseqüència del model socioeconòmic i sociocultural hegemònic, el model urbà. A Europa i a l’estat espanyol més del 75% de la població viu en zones urbanes. I en les ciutats es concentra el consum d’energia i la generació de renda. Per això les ciutats no paren d’acumular poder. Per això les ciutats atreuen als joves, especialment als més formats.
I que passa a les Terres de l’Ebre?. La diàspora ebrenca va començar als inicis del s. XX. En entrar al nou mil·lenni el cens del 70% dels municipis havia caigut força respecte als màxims dels dos segles anteriors. La majoria van recuperar habitants en la primera dècada del s. XXI. Després de la crisi de 2009-2010, de nou el 80% dels nuclis perdia habitants fins el 2018. En els últims quatre anys el 61% de localitats han recuperat veïns, però tant sols un poble ha obtingut el seu màxim històric, mentre que 9 han baixat fins al mínin demogràfic contemporani el 2022. A nivell de tota Catalunya els sistemes urbans de Flix/Ascó i el de Gandesa eren els que perdien més població del 2001-2020, i en el període 2010-2020 ho ha estat Tortosa.
“Alguna cosa no es fa bé quan de fa dècades es parla d’equilibri territorial i els indicadors empitjoren”
Les dades anteriors tenen com a font l’Idescat o l’INE, i les projeccions futures mantenen la tendència negativa, fins arribar al punt que, segons el Centre d’Estudis Demogràfics, el despoblament s’alentirà perquè en alguns pobles cada cop quedaran menys persones per anar-se’n. Si no es canvia la tendència i no s’incorporen polítiques que doten de valor afegit el nostre emplaçament i creen ocupació agrícola i industrial de qualitat, tot i el cicle econòmic favorable, tot apunta a un estancament que comportarà més pèrdues. L’envelliment de la població aguditza el procés a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre (vora el 30% i el 25% de la població tenen mes de 65 anys). I els nuclis ebrencs que es mantenen i creixen, haurien de reflexionar sobre el model de gestió i desenvolupament municipal que acaba provocant que marxen els joves més formats, per a compensar-ho amb ma d’obra poc formada o directament subsidiada.
Alguna cosa no es fa bé quan de fa dècades es parla d’equilibri territorial i els indicadors empitjoren. El balanç global esdevé cada cop més favorable per a les zones urbanes i més negatiu per a les zones rurals. Aquí la renda és més baixa, a l’igual que l’ocupació laboral. L’economia es diversifica poc i té en les produccions agrícoles un pilar que coixeja (pel model d’indústria agrícola mundial i per les diferencies dels índex de preus en origen i en destí). En general no millorem en els nivells comparatius de les infraestructures i serveis. En certa manera, les formes de vida i els models culturals locals encara son estigmatitzats (malgrat tot si llegiu la tesi d’Hugo Capellà sobre les tres comarques interiors que envolten el massís dels Ports, entendreu el paper de la cultura de base com a cohesionadora de la pervivència dels pobles).
Alguns flautistes anunciaven que el turisme rural podria esdevenir un revulsiu, quan de fet ha de competir amb ofertes lowcost o, alhora, amb d’altres de més qualitat que disposen de grans mitjans de promoció. Altres gurus publicaven que les noves tecnologies i el teletreball farien que el jovent tornes al camp, i Ia realitat es que les industries del sector ja fa temps que opten pel 21@ o per Sant Cugat.
A més, que podíem esperar? La concentració de població, és concentració de riquesa i concentració de poder. A Ia ciutat floreixen els lobbies, com Barcelona Global, i al camp floreixen els localismes. De vegades és allò que diuen en castellà “pueblo pequeño, infierno grande“.
Ens cal apel·lar a Ia magnanimitat (virtut desfasada en el món capitalista dels polítics i lobbies urbans) o a la justícia social dels ciutadans de les metròpolis, per tal que prenguen en consideració i compensen com cal els serveis aportats per les zones rurals com a font essencial de recursos dels que en depenen les mateixes ciutats i els seus habitants (aigua, aire, aliments, energia, …). O esperar que en un món hiperconnectat i exposat a les crisis econòmiques, energètiques i climàtiques, el camp torne a ser un espai refugi.
Catalunya esta demogràficament més prop dels valors d’altres països veïns que del desert de la Espanya buidada de les “mesetes” castellanes (a l’Estat espanyol els quadrats de 1×1 km deshabitats son el 90%, a Portugal el 70 % i a França el 30 %). Ara més enllà dels tòpics ibèrics, a Catalunya s’apliquen receptes territorials idèntiques a les espanyoles. Si la comarca de la Terra Alta amb 12.000 habitants front als 7, 5 milions de catalans, es a dir el 0,0016 de població, produeix el 25 % de la energia eòlica catalana, no es precisament per una “cadena de valor” que vaigue a favor dels territoris rurals i ajude en la lluita contra el despoblament. En un altre article parlarem de les renovables. Si teniu algun dubte, i si voleu, podeu llegir el llibre de Jaume Franquesa Molinos y gigantes que posa de manifest com precisament a la Terra Alta l’eòlica s’ha implantat promovent la desvalorització dels terrenys rurals.
“Cal no oblidar que el futur és fill del present. El pitjor dels despoblaments és el de Ia pèrdua de talent, de solidaritat i d’il·lusions”
Avui algunes nacions ja no colonitzen d’altres països, sinó que duen a terme un neocolonialisme extractiu sobre una part dels ciutadans i territoris marginals. Des d’algunes instancies es proposa adoptar mesures per discriminar en positiu fiscalment les regions rurals. Però ens equivocaríem si pensessem que Ia situació i Ia solució només te a veure amb factors econòmics. En primer Iloc el que cal es crear oportunitats i ocupació per als joves (una organització agrària calculava que cada jove que es quedava a treballar al medi generava 7 Ilocs de treball indirecte). És evident que cal mantenir serveis, millorar les comunicacions i combatre els tòpics i les polítiques que assimilen les perifèries i els seus habitants a endarreriment (l’únic endarreriment és envers el conflicte d’interessos en el que sempre guanyen les majories, envers les modes i estàndards consumistes que promou el capitalisme o envers el postureig de la falsa sostenibilitat) .
En el fons el problema té una rail econòmica en l’estomac, i una altra anímica en el cor. Cal reubicar mentalment els nostres valors i les nostres necessitats. Cal refer els ponts entre les ciutats i els pobles. Cal valorar i reivindicar adequadament Ia qualitat d’allò que tenim d’extraordinari: els recursos naturals, les formes de vida, les relacions socials, la solidaritat i Ia cultura del mon rural. Ens hi juguem el futur. Cal no oblidar que el futur és fill del present. El pitjor dels despoblaments és el de Ia pèrdua de talent, de solidaritat i d’il·lusions.
