“Alguna cosa em va commoure quan es va enfonsar el Titànic. L’evidència de que encara hi havia oceà. ” S. Essenin
Vaig reprendre aquesta col·laboració fa quinze dies per invitació del director del mitjà i amb ganes d’aportar una perspectiva sorgida de la experiència de biòleg i museòleg. Però sobretot des de la posició personal adoptada en els anys de formació universitària a Barcelona, quan aspirava a tornar a les Terres de l’Ebre per a treballar pel territori, no des de la política, sinó des de l’administració, és a dir, des dels serveis públics.
No espereu trobar res d’allò que avui es considera la més estricta actualitat, si per això s’entén una mirada curtterminista. Sovint, en la immediatesa del temps i de la societat en què ens ha tocat viure, ens veiem atrapats en l’engany de canviar individualment temps per béns materials, i de repetir en bucle escenaris col·lectius que crèiem haver superat.
Ara, a les portes de l’estiu, enmig d’un episodi de sequera i d’escassetat d’aigua em ve al cap una col·laboració anterior on escrivia sobre el riu Ebre. A l’abril de 2018, al llarg vàries setmanes, el tema va mantenir-se en les portades pels cabals propers als 2.000 m3/seg. El riu llavors va deixar sediments i va fertilitzar les terres que havia anegat; va recarregar els aqüífers; va afavorir l’entrada de peixos migradors; va somoure els hàbitats, la llera i els macròfits; va arrossegar l’anòxia i la falca salina; i al mateix temps va aportar nutrients i va provocar l’upwelling (fenòmen marí impulsat pel vent que genera aigua més fresca i rica en nutrients) a la mar de l’Ebre.
“De fa temps penso que la repetició de cicles de grans riuades i de l’enquistament dels fronts bèl·lics per la barrera física de l’Ebre, han estat dos dels factors determinants de l’endarreriment socioeconòmic de les Terres de l’Ebre”
El règim irregular i de caràcter mediterrani de l’Ebre es tracta informativament com a extraordinari, quan es del tot esperable. Els espais de comunicació que dediquem a la gestió dels elements naturals (l’aigua, el foc, …) ens evoquen la crònica de successos. Els mitjans responen esporàdicament als episodis d’alarma, però no ens ajuden a comprendre el què tenen de comú els fets o a analitzar-ne les causes. Cada cop els temes importants duren menys, mentre van essent arrossegats pel corrent de l’actualitat.
De fa temps penso que la repetició de cicles de grans riuades i de l’enquistament dels fronts bèl·lics per la barrera física de l’Ebre, han estat dos dels factors determinants de l’endarreriment socioeconòmic de les Terres de l’Ebre en l’època moderna i contemporània. Els interessos dels imperis avui es dirimeixen en guerres en d’altres fronteres més orientals. I en l’àmbit hidràulic, malgrat l’abús per part de les hidroelèctriques en els anys 60 atropellant servituds i drets immemorials, o per la gestió energètica posterior, cal reconèixer que els embassaments del tram final han contribuït al progrés del territori.
Algú es pot sorprendre per l’afirmació anterior, però s’entendrà en veure com han evolucionat en les darreres dècades els desbordaments. El més gran fou el 1961, a l’entorn de 4.580 m3/s. Des de 1967, un cop acabades les obres de regulació, hi ha hagut nombroses crescudes de poc més de 2.000 m3/s a l’Ebre. El 1978, 1981, 1982, 1993, 1997, 2003, 2007, 2010, 2015, … les darreres el 2018 o el 2021. Per tenir una dimensió gràfica i exacta, en l’escala fluvial de l’església de Xerta la riuada de 1961 està marcada a ran de terra. La mateixa revinguda a Tortosa va omplir 30 cm els carrers i els baixos de les vies Felip Pedrell i Generalitat. Per aportar un exemple comparatiu, la riuada de novembre de 1982 sense la laminació d’aigües dels pantans segurament hauria superat el volum de 12.000 m3/s, és a dir uns nivells semblants a la de 1907 (segons estimacions del MOPU, tot i què en veritat la de principi de segle es va aproximar als 20.000 m3/s); i aquella a la façana del campanar de Xerta esta 3 m per dalt de la de 1961 (i 9 per damunt del nivell mig del riu).
També en els últims decennis, els estiatges han estat recurrents el 1970, 1990, 2001, 2005, 2012, 2017 o 2019. Però convé de nou fer memòria i recordar com abans de les preses, per exemple a l’agost de 1961 o al juliol de 1963, el cabal que baixava alguns dies era de 12 m3/s a Tortosa. Per contra, tot i l’excepcionalitat d’enguany, d’abril a juny els nivells més baixos mai han caigut per sota dels 75 m3/s.
“Produeix perplexitat comprovar com la privatització i l’ocupació del domini públic hidràulic s’ha agreujat des de la segona meitat del segle passat, just quan més informació i més lleis teníem”
Riu amunt, a la ribera aragonesa, el debat i la confrontació apareix amb les revingudes pel trencament de les motes, les pèrdues en l’agricultura, o les evacuacions de població. (fins i tot una associació, ASAFRE, va amenaçar en acudir a la via penal si patia noves riuades). Paradoxalment, l’Ebre esdevé notícia quan inunda zones inundables, i no quan s’instal·len cases, fàbriques o carreteres en aquestes zones. Produeix perplexitat comprovar com la privatització i l’ocupació del domini públic hidràulic s’ha agreujat des de la segona meitat del segle passat, just quan més informació i més lleis teníem.
També riu amunt, les comunitats de regants es queixen de la manca de previsió davant les mesures dictades per fer front a una situació d’emergència que comporta restriccions. Paradoxalment i de nou el riu esdevé noticia. En aquesta ocasió quan a l’estiu -en un país mediterrani com és el nostre- no ens quadren els números d’unes demandes hídriques que tenen els seus màxims en l’estació seca.
Diversos estudis apunten que els dragats i la neteja dels rius no són la solució a les riuades. Alguns apostem, no per construir infraestructures de contenció, sinó per Ia ordenació del territori i el respecte al domini públic hidràulic. Tampoc les obres serveixen per fer front a l’escassedat, i cal establir mesures per afavorir la recarrega dels aqüífers, la reutilització, l’estalvi i la reducció del consum i per evitar la contaminació.
“Es tracta de conviure amb el riu, no contra ell (…). És bo que, els que estimem el territori, lluitem per mantenir un riu viu que batega amb crescudes i estiatges”
Es tracta de conviure amb el riu, no contra ell. L’ecòleg R. Margalef exposava que es poden modificar els equilibris, però no es poden instaurar els desequilibris. I afegia que els sistemes d’avís de la natura funcionen com han funcionat sempre i son implacables.
Està bé que cada dos primaveres, alguna tardor o quan sigue, el riu ens desperte de l’ensopiment. Que, en veure la llera mig seca, tinguem ben present que l’aigua és un recurs limitat. És bo que, els que estimem el territori, lluitem per mantenir un riu viu que batega amb crescudes i estiatges. Que ens posicionem contra l’arrogància i la ignorància d’aquells que s’entesten en voler dominar els cicles de la natura. Com evoca cruament la cita literària del poeta rus S. Essenin, a nosaltres alguna cosa ens commou si el riu es desborda o si s’agosta. L’evidència dels cicles de la natura, esdevé la constatació de què encara hi ha vida.