Frankenstein -el doctor i la seua dissortada criatura sense nom- és el gran mite de la modernitat i, alhora, una revisió de la vella faula de Prometeu, segons ens adverteix la pròpia Mary Shelley al títol de la novel·la: Frankenstein, or the modern Prometheus (1818). La seua gènesi és prou coneguda, perquè ha estat objecte de diverses glosses artístiques com, per exemple, una notable pel·lícula espanyola que no ho sembla en absolut, per la seua temàtica i el seu repertori, tan internacionals: Remando al viento (1988),de Gonzalo Suárez, amb un Hugh Grant en un dels seus primers treballs protagonistes, que també és dels més lluïts que ha fet. Interpretava lord Byron, el poeta maleït que una freda nit de l’estiu de 1816 -l’estiu més fred dels darrers segles a Europa- reptava els seus convidats de vil·la Diodati, al costat del llac Leman, a explorar l’estètica del terror. De la juguesca en van sortir dos obres mestres: El vampir, de John Polidori (1819) i la novel·la de Mary Shelley.
Frankenstein ha retornat amb força entre nosaltres en aquests darrers mesos, quan els mitjans han començat a fer pública la prevenció de centenars de científics de primer nivell mundial davant la irrupció de la intel·ligència artificial, que consideren una realitat que ja és inquietant, amb la sospita fonamentada que tot plegat serà un nou parany per dotar el poder de nous instruments de control social encara més sofisticats i més potents, una nova insurrecció de la ciència contra la condició humana.
De fet, la monstruosa criatura de Mary Shelley fa gairebé quatre anys que es passeja pels carrers de la capital del regne d’Espanya, si hem de donar crèdit a l’existència d’un Govern Frankenstein que, segons l’extrema dreta, és l’executiu de Pedro Sánchez -que aviat passarà a millor vida. Es tracta d’ un ens teratològic que, segons la caverna mediàtica, ha sojornat a les masmorres de la Moncloa, s’ha alimentat de la sang, la suor i les llàgrimes dels bons espanyols i ha fet la viu-viu gràcies als seus pactes amb Esquerra Republicana, Bildu, BNG, Compromís i, ocasionalment, el PNB, sempre regit pel principi que l’entesa és bona si la bossa sona.
Cal reconèixer que els neofranquistes tenen una envejable creativitat a l’hora d’arrossegar pel fang els seus adversaris polítics, en explotar una de les idees claus de la novel·la: la creació contra natura d’una forma de vida horrible, feta de bocins de cossos al límit de la putrefacció, que representen l’anti-Espanya: el llibertinatge, el separatisme, la fi del dualisme sexual i de la família cristiana, la dissolució de la sagrada unitat pàtria -sempre imposada i sempre qüestionada- i l’oposició a la vella aliança entre l’espasa i la creu.
El fet és que, després de les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles, l’ombra del monstre plana sobre Feijóo, amb aparicions fantasmagòriques que li provoquen malsons i li fan passar “las noches de claro en claro (…) y los días de turbio en turbio”, que deia Cervantes del seu Quixot. Perquè l’ onada d’entusiasme que ha provocat l’àmplia victòria neofranquista entre els cavernícoles amenaça seriosament l’establishment del PP. Com sempre, ho han sabut veure molt bé Toni Soler i els guionistes del Polònia: que el perill per al líder popular es diu Isabel Díaz Ayuso , un veritable fenomen del circ polític que, meteòricament, ha passat de comunity manager del gos d’Esperanza Aguirre a gran esperança blanca de la ultradreta.
Amb la seua perillosa mescla d’ignorància, frivolitat i espanyolisme dur ha estat entronitzada pel peculiar electorat madrileny com la reina de la festa. Perquè Madrid és una festa que, bàsicament, paguem els catalans, la festa de la llibertat considerada com la lliure circulació de la cañita en plena pandèmia i mentre els morts s’acumulaven a les morgues. Com un nou oracle de Delfos, el setembre de 2020 va parlar en termes inintel·ligibles, només aptes per als iniciats: “Madrid es una España dentro de España. ¿Qué es Madrid, si no es España?. No es de nadie, porque es de todos”, va dir amb la veu enrogallada i els ulls en blanc.
Després d’una acurada exegesi hem pogut copsar el missatge: la qüestió no és que Frankenstein sigui a Madrid, sinó que el propi Madrid -el concepte, la ciutat i la regió- és Frankenstein, un colós hiperfinançat que s’ha alliberat de les cadenes de la lògica política i amenaça tota la Península Ibèrica, especialment Barcelona i Lisboa, dos ciutats atemorides per l’apetit insadollable del monstre, que ara es cruspeix una fàbrica, ara es cruspeix una entitat bancària i demà una sucursal d’alguna multinacional o un museu, o una fira o un festival. I tot, per compensar un antic complex d’inferioritat que l’ha obsessionat durant segles.
Explica Pere Anguera a Prim. Biografia de un conspirador (Edhasa) que, quan el militar ganxet va arribar a Madrid, el 1841, per recollir l’acta de diputat per Tarragona, va escriure al seu amic Galofre les impressions sobre la ciutat. “No he visto nada, nada absolutamente que me haya llamado la atención, excepto el palacio de los reyes”, deia. I afegia un comentari antiborbònic, típicament català: ”Lástima es que semejante edificio esté consagrado a tales entes”. El desencís sorgia de la comparació amb la capital catalana, amb “teatros y cafés peores que en nuestra Barcelona” i una Puerta del Sol que “consiste en una plaza informe en donde embocan varias calles”. I més avall, crípticament es referia a la manifesta inferioritat dels prostíbuls madrilenys: “Ayer visité algunes profesoras, y no vi ni una cara que me recordase las delicias de aquelles niñas”.
L’anècdota ens ajuda a entendre la història del Frankenstein hispànic com la d’una obsessió malaltissa per superar Barcelona i Catalunya, el fet que, en lloc de la inversió racional en infraestructures per a la productivitat i el desenvolupament econòmic estatal, ha prioritzat les despeses sumptuàries en nom d’un poder polític orgullós, centralitzat i tronat. Perquè, com diuen al meu poble, “el poll reviscolat pica més que cap”.