El mes de juliol, des del punt de vista acadèmic, sempre és un temps de tancament de curs i de planificació dels nous reptes per a iniciar-los al mes de setembre. Durant molts d’anys hem pogut definir amb claredat què és tot allò que hem de fer en començar, però des de fa dos juliols aquesta planificació ha esdevingut quelcom borrós. La situació derivada de la pandèmia per la COVID-19 ens ha impedit tenir clares totes aquelles línies que solen ser imprescindibles per a definir els objectius, les metodologies, els temps i els espais. Aquest curs acadèmic, a la Universitat, ha estat un exemple de no poder determinar “a priori” què faríem, en quin moment i que podríem assegurar des del punt de vista dels resultats esperats en termes d’aprenentatges. Tot i la incertesa, amb l’esforç que ha fet tothom hem aconseguit arribar al final amb un cert nivell d’èxit. Tots els actors del procés formatiu: els professorat, l’estudiantat i també el personal d’administració han contribuït a que això fos possible.

Que haguem acabat el curs amb un cert nivell d’èxit no vol dir que tot hagi estat bé, sinó que ens n’hem sortit i, pel camí, hem hagut d’aprendre altres estratègies i altres maneres d’ensenyar, d’aprendre i de gestionar. Des del meu punt de vista tot el que hem aprés i que ens han de servir per a repensar com hem fet les coses fins ara i incorporar, per al proper curs, tot allò que ha estat òptim. Si no ho fem així, haurem invertit molt de temps i esforç per tornar assumir la realitat de fa dos cursos. Ara, hi ha moltes coses que són/han de ser diferents.

Des del punt de vista de l’organització del procés d’aprendre i d’ensenyar, és necessari  que assumim que tant l’espai com el temps no és del centre formatiu ni del professor, sinó que és de l’estudiant. La nostra missió com a docents és ensenyar-li a gestionar el seu procés d’aprenentatge no organitzar-lo d’una forma única i esperar que tots el duguin a terme de la mateixa manera. No sempre ens necessiten de manera presencial, però és evident que ens necessiten acompanyant-los durant tot el procés. Aprofitem la presencialitat per a poder donar-los un valor afegit, no tornem a una interacció comunicativa unidireccional on el protagonisme recau, quasi en exclusiva, sobre qui ensenya i no sobre qui ha d’aprendre.

La incorporació massiva de les tecnologies digitals en el procés formatiu també han evidenciat que no hem de pensar només en un escenari analògic, l’aula, sinó que en un mateix programa formatiu podem tenir de manera simultània escenaris analògics i escenaris digitals i que aquests, ben planificats de manera conjunta, ens permeten augmentar la flexibilitat dels processos formatius, permetre que cada estudiant es creï el seu espai d’aprenentatge i aplicar de manera més eficient les eines que tants anys fa que ens faciliten les aplicacions de campus virtuals. No significa això, tenir uns estudiants a classe i els altres a casa que ens veuen per streaming. Hem de planificar des de l’inici el tenir escenaris simultanis (uns analògics i els altres digitals).

Des del punt de vista de la gestió, durant més d’un any hem hagut de fer tots els tràmits a distància des dels nostres dispositius. Arribats a aquest punt, segurament, no cal que recuperem la necessitat de presència i, si ho fem, que sigui per aquelles gestions que requereixen una interacció cara a cara per a poder-se resoldre. Si ho fem així, hi haurà una part dels professionals de la gestió que es podran dedicar a fer unes altres tasques o a fer les que fan ara de manera més àgil perquè l’atenció podrà ser telemàtica.

Es fonamental, en l’escenari que ens espera el proper setembre i especialment a la universitat, que tinguem en compte, que a part de totes aquelles coses que acabo de dir, els centres educatius són també centres de socialització. Això és especialment important quan es comença un cicle i és fonamental quan s’inicien els estudies universitaris. Entre d’altres coses, perquè el canvi que s’experimenta quan es passa de l’educació secundària a la superior és molt gran. Solc dir que sovint els estudiants de 1er curs tenen la sensació que han caigut a una espècie de “forat negre”. Imagineu com ha estat de gran aquest forat per a l’estudiantat que pràcticament no ha tingut docència presencial o, directament, tot ho ha fet a distància. Això no ens pot tornar a repetir i, més enllà dels percentatges que estableixi el PROCICAT, és imprescindible preparar una doble acollida: la dels estudiants de primer i la dels de segon que vindran cada dia per primera vegada. Els altres nivells educatius han aconseguir un grau elevat d’èxit amb la seva estratègia. Nosaltres, des de la universitat també ens ho hem de plantejar com a repte per al proper curs.

Es evident, que un article breu no permet aprofundir en tots els temes clau i m’he limitat a fer algunes reflexions sobre aquells que crec que són fonamentals. Per acabar, voldria fer-ho amb una frase que m’agrada utilitzar quan acabo dels meves conferències i és que “mai ens podran prendre tot allò que hem aprés” i durant els dos darrers cursos hem aprés moltes coses. No aspirem a tornar a la “normalitat” pre-pandèmia i aprofitem tots aquells reptes que han hagut de superar des de casa per poder repensar el procés formatiu. Convertim les amenaces en oportunitats, la innovació en motor de canvi i la capacitat d’adaptació en temps real en una possibilitat de transformació educativa.

 

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.