Si bé és cert que aquesta pandèmia ens ha refredat a tothom una mica, és evident que les ganes de poder tornar a sortir amb normalitat i tenir contacte amb els nostres cercles estan a flor de pell. Tot i la pandèmia, que desgraciadament ja ha fet un bon mos a les gràfiques de població per edat, molts es resisteixen a seguir les recomanacions de sanitat, amb tot el que això ha comportat: una cinquena onada.

És normal i més que comprensible que molts joves (i no tant joves), entre ells un servidor, tinguem ganes de tornar a la normalitat i poder viure de la mateixa manera que abans de l’estat d’alarma. Però el destí es capritxós i sembla que encara no podrà ser. Quan ens veiem a les portes de l’estiu, amb la situació controlada, i es provoca un relaxament de les mesures, la mobilitat torna a augmentar a grans nivells i això, juntament amb el fet de treure l’obligatorietat de portar mascareta, ha conduit a aquesta cinquena onada. Sembla doncs que estem condemnats a repetir els errors. El que alguns experts ja pronosticaven desgraciadament s’ha acabat complint.

Però tota aquesta mobilitat, tot aquest pensament sobre el jo i les ganes d’un mateix de passars’ho bé amb els seus, xoca de ple amb l’empatia (que semblava que va aparèixer sobretot amb els sanitaris durant la primera onada, però que ha anat decaient) que es necessita per combatre aquesta pandèmia i evitar la propagació del virus. I és que les mesures no van només encaminades a protegir-nos a nosaltres, sinó també a protegir als del nostre entorn. Per això, aquesta pandèmia ens pot servir com un exercici d’empatia com a societat, on, davant d’un obstacle, tots junts, independentment del color polític, hem sabut anar junts de les mans. I això va ser pràcticament així fins no fa gaire, quan el virus es va tornar a descontrolar.

No cal oblidar que molta gent del sector serveis i turisme necessita que la incidència del virus sigui baixa per a que hi hagi major mobilitat i poder recuperar-se de les pèrdues que alguns ja que fa molts mesos que porten suportant. És per això cal ser responsable i posar-se a la pell de moltes persones que necessiten que la situació millori per tal de que tornin a tenir ingressos que els permeti recuperar-se. Els artistes, cantants, músics, membres de l’hosteleria i de la restauració, així com molts comerciants us ho agrairan molt.

Aquesta empatia, totalment necessària, pot xocar una mica amb el missatge de llibertat que alguns polítics porten llençant des de fa bastant de temps, i que els ha permès repetir al càrrec que ocupaven. La llibertat no és fer el que un vol i punt. Com deia (i diu de vegades), algun “il·lustre personatge”: “la llibertat és poder prendre’s una canya a les 11 de la nit a un bar”.

Potser també és deixar que el preu de la llum, necessitat bàsica, augmenti cada cop més? No, això no. Doncs la llibertat engloba una sèrie de responsabilitats que alguns, evadeixen, com és la tolerància i el respecte, valors que des d’alguns partits s’ha perdut per complert. És totalment inacceptable assenyalar i incitar a l’assenyalament a l’editor de la revista satírica El Jueves per fer publicacions que a algun partit no li han agradat, sobretot quan el mateix partit veta a periodistes a les seves rodes de premsa per fer preguntes possiblement incòmodes per a ells. D’altres es protegeixen en compareixences sense preguntes o davant de pantalles de plasma.

Jo no vull aquesta llibertat. M’agradaria viure a una societat on tots ens respectéssim i fóssim tolerants, on la finalitat principal fos el bé comú i no el benefici personal. Molts només saben pensar en ells mateixos, buscant el seu benefici personal i de vegades perjudicant altres persones. I és que som egoistes per naturalesa. Quin món volem deixar a les generacions del futur? Quins valors els estem ensenyant ara? Amb la pandèmia tenim una oportunitat genial per canviar la forma de pensar i de funcionar, i anar cap a una societat més justa. Però hem d’anar tots a una, i això és el que realment ens costa, doncs alguns dels que governen prefereixen que ens aferrem al que ens separa i no pas al que ens uneix, doncs alguns són molt conscients de la força que podem tenir si ens unim totes i tots.