El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha reconegut que, amb l’Estat, “el diàleg serà extraordinàriament difícil, però és la nostra obligació”. Aragonès i el president de l’Executiu, Pedro Sánchez, han coincidit en un acte amb els empresaris catalans i allà s’ha volgut fer un punt d’inflexió en les relacions Madrid-Barcelona.

A l’altra banda, Pedro Sánchez ha afirmat: “No busquem revenges, sinó solucions, amb pragmatisme, honestedat i sentit comú.

És aquest el moment fundacional d’un canvi d’ambient en les relacions entre Catalunya i Espanya? Potser sí, tot i que hi ha massa interessos i interessats a fer descarrilar el nou tren del diàleg, ja abans de sortir de l’estació.

I és que hi ha situacions en política en què cal ser molt valent. Crec que ara és important fer l’orni al soroll ambiental, massa estrident, dels extrems, sovint ancorats en la venjança.
En política, és més treballós i difícil teixir i construir. Sovint és molt més fàcil i vistós esguerrar i destruir. Sovint és molt més fàcil fer demagògia barata i populista.

Però, qui vol guerra, qui treballa perquè el diàleg descarrile?

D’una banda, tenim els i les vociferants des de les tribunes de la dreta i de l’extrema dreta que no paren de parlar de la “traïció” de Sánchez. Tanmateix, també hi ha recalcitrants a la banda de l’esquerra “tricorni”, com s’anomena darrerament aquelles veus que, essent suposadament d’esquerres, també estan per la venjança i per la repressió. Tot en nom de la “sacrosanta unidad de España”.

De l’altra, tenim el menfotisme nostrat, la malastrugança de què tant bevem de vegades els catalans. I també els propis extrems, que, sense haver-se embrutat ni la camisa, continuen amb el seu independentisme màgic i l’embat democràtic, que ja veiem on ens ha portat. No sé si ja s’estan preparant per pujar a la muntanya o què, però de moment no mouen més que la fitxa de twitter i poca cosa més per posar pressió al nou govern i a l’entesa entre partits.

Als uns i als altres, pareix que no els interessa ni l’entesa ni el diàleg. Qui tem el Govern de Catalunya? Qui tem que ho faci bé i aconsegueixi avenços? Crec que tant uns com els altres.
Òbviament, tots hem de fer autocrítica, és saludable i és honest. Però no tothom és capaç de fer-ne, perquè comporta sovint haver de reconèixer les pròpies vergonyes i mediocritats.

Comptat i debatut, hi ha el factor humà al capdavall i caldrà un temps nou. Hi ha massa gent pendent de processos i de deutes dineraris importants. Hi ha massa dies i anys amb gent empresonada. “Hi ha massa dolor”, com bé deia el president Aragonès. La maquinària judicial no s’atura i cal desfer el nus gordià d’alguna manera.

A l’endemig, ens plantegem alguns interrogants: “És Espanya país d’indults?”. Sí, però no ara, ni precisament per aquests. Uns corruPPtes recollint firmes en contra, una vegada més (cap geperut es veu la gepa). Els mitjans de la capital del regne muntant el circ mediàtic una vegada més, sense parar de fanguejar, i l’opinió pública espanyola, que ja comença a estacar-se al fangar, com ha passat tantes vegades.

Només cal consultar les enquestes: el suport als indults és inversament proporcional a Catalunya (70-80 % a favor) i a Espanya (70-80 % en contra, fins i tot dins de l’electorat socialista).
Ja els va passar pel trasllat de la Mòmia, massa orquestració, massa miraments amb els hereus del dictador, quan el que tocava fer era memòria i reparació històrica i evitar l’enaltiment del franquisme.

Massa miraments quan saps que amb tu no en tindran gens. És un problema endèmic del PSOE, ha donat massa camp a la dreta i ha acordat massa coses importants amb la dreta. I, ara, aquest monstre del bipartidisme que va crear, li creix a l’esquena i el voldria apunyalar.

Per això, crec que Pedro Sánchez és valent, però ja tarda a prendre la decisió final. Com més tardarà, més profund serà el fangar, més li farà la llesca la Quinta Columna que té dins i fora del partit i més difícil serà firmar.

Aleja jacta est.

Filòloga.