Al més de novembre d’aquest any farà 34 anys que vaig començar a treballar a la Universitat de Barcelona (Divisió VII-Tarragona) com a professora associada a temps parcial. Ho vaig fer per vocació, perquè mentre estudiava la carrera vaig descobrir que el que volia fer era dedicar-me a la docència universitària. No em vaig imaginar, però, que tindria l’oportunitat d’incorporar-me al món universitari tant aviat. Després d’un breu pas pel món professional no universitari: una substitució de tres mesos en un centre d’acollida de menors de Justícia Juvenil i una altra substitució a un centre d’educació especial vaig dedicar-me de ple a treballar en el món universitari i aquí segueixo.
Faig aquesta breu introducció per a situar l’anàlisi de la universitat que faré avui després de més d’un any de confinament i semi-confinament a causa de la pandèmia per COVID-19 i per fer evident que conec molt bé la institució de la que parlaré a continuació. També en conec d’altres, d’aquí i de fora, però avui no m’hi referiré.
A principis de març del 2020 va començar la situació més complexa a la que s’ha tingut que enfrontar la humanitat perquè per primera vegada els efectes d’una pandèmia afectaven globalment a tot el món. Dissortadament hem entès que significava “global” amb un exemple claríssim. Ni els guionistes més visionaris havien imaginat mai una tragèdia d’aquestes dimensions. Les pel·lícules que s’hi havien aproximat totes comptaven amb uns/es protagonistes que trobaven una solució al problema ni que fos 5 minuts abans del final. Aquestes situacions extremes sempre són un punt d’inflexió i comporten reflexions, innovacions, canvis d’orientació i perspectiva i, no en tinc cap dubte, que hi haurà un abans i un després del 2020 … un abans i un després de la pandèmia, però, com ens ha afectat a la Universitat?.
Jo diria que, si analitzem tot el sistema educatiu formal, des de l’educació infantil a la universitat, aquesta darrera és la que se n’ha sortit pitjor parada. Primer, per un excés de cel i per la necessitat de no constituir un focus de transmissió i de contacte i segon, perquè l’estructura de la universitat és tan rígida que costa molt fer canvis ni que sigui perquè és imprescindible per les exigències del context. Dit això, també és veritat que tot el personal: professorat, personals d’administració i serveis i estudiants han fet un esforç titànic des del primer dia i s’ha aconseguit “salvar la situació” tot i que no tinc clar que hàgim aprés moltes coses ni ens hàgim plantejat seriosament com reorientar-nos com a institució.
Des de la meva perspectiva, pot ser per deformació professional perquè em dedico des de fa anys a estudiar com transformar l’educació usant la tecnologia, crec que algunes coses de les que han passat haurien de poder-se assumir a partir d’avui. Miro de compartir les lliçons que jo he aprés.
Les universitats, de les que diem que fa temps que estan digitalitzades, en realitat només teníem digitalitzats tots els processos. Ni que siguem una universitat presencial feia més d’una dècada que no es feien inversions en la renovació tecnològica. Això va fer-se evident la segona setmana de confinament. No vam poder donar servei a tots els nostres usuaris. La justificació no és que no érem una institució de formació a distància sinó que no teníem un pla d’actualització tecnològica, especialment en docència.
Dels estudiants, fa temps que diem que són el centre del procés formatiu. Ho són?, és una declaració d’intencions o una realitat? Aquest darrer any s’ha fet evident, de nou, que per a res tenim el procés formatiu dissenyat tenint en compte quins són els objectius d’aprenentatge que s’han d’assolir. Molt menys s’apliquen metodologies actives que promouen el desenvolupament de competències. El punt feble, sense cap dubte, ha estat el procés d’avaluació. És, precisament, aquest punt, el que ens dona evidències de què és realment el que han aprés.
Tots els actors que han intervingut en el procés eren competents digitals?. La resposta, sense cap dubte, és que no. Tot i que la tecnologia forma part del nostre context i de la nostra vida personal diària encara continua sent una barrera. No només per al professorat i per al personal d’administració, sinó també per a l’estudiantat. Tots els col·lectius, en general, estan alfabetitzats digitalment, però no són competents. Són necessaris programes i plans de formació transversals per poder garantir el correcte desenvolupament d’aquesta competència.
Hi ha una part del procés de formació, especialment el referent a la part conceptual i teòrica, que perfectament es podria mantenir en la modalitat on-line. Si fos així reforçaríem el valor de la presencialitat perquè és precisament aquesta la fortalesa de la nostra institució. Reservem la part més pràctica, dinàmica i social per a les sessions presencials.
Per poder garantir l’eficiència de la presencialitat també és necessari no oblidar tots els problemes que s’han derivat de la manca de coordinació i d’una organització centrada, de nou, en el temps d’aula i en els continguts més que en el procés d’aprenentatge de l’estudiant. Cal no oblidar que el temps que s’ha de planificar és el de l’estudiant i no el del professor o el de la classe a l’aula. Si no canviem d’enfoc i d’estratègia difícilment ens orientarem al procés d’aprendre. Continuem instal·lats en el procés d’ensenyar.
Per acabar vull dir que les universitats són els centres de creació de coneixement per excel·lència on la recerca hi té un paper fonamental, però la nostra raó de ser principal són els estudiants. Formar els líders i dirigents del futur és la nostra responsabilitat com a institució de formació superior i assumir-la suposa posar la docència i a l’estudiant en el centre del procés. Tan de bo la creació de de la Conselleria de Recerca i Universitats centri una part de la seva responsabilitat en equilibrar el pes específic de la docència i la recerca per poder contribuir a millorar la qualitat de la Universitat i la formació dels titulats.