Escric a l’espera del pacte de govern. Les últimes impressions són que tindrem pacte i per tant l’article veurà la llum amb govern. Tinc dues sensacions contradictòries. Una connecta amb un desig general, volem govern; l’altra connecta amb un sentiment més general, ens “la bufa”. Pot semblar irracional. No ho és.

Simone Weil, escriu a la seua “Nota sobre la supressió general dels partits polítics”: “Els partits polítics són màquines de fabricar passions col·lectives”, “la primera finalitat, i en última instància, l’única finalitat de tot partit polític és el seu propi creixement sense límit”. Es mengen els moviments socials i l’ànsia de llibertat, justícia i veritat. Alguns tertulians-policia al servei d’algun partit polític qualificaran la reflexió de feixista i em donaran (en 155 tuits) lliçons d’urbanisme, angles i democràcia.

La prioritat dels partits és com diu Weil “créixer sense límit”. La prioritat d’ERC, era i és substituir CiU (o millor) ser la nou soci- vergència. La de Junts… també però amb el moviment social. Aquesta és la dinàmica, fem veure que no ho sabem, perquè aquesta lluita també impulsa canvis i dinàmiques… amb la complicitat, o no, de la gent.

Tindrem pacte abans de publicar l’article, el tindrem perquè cap partit independentista (ni unionista) es pot permetre lo contrari. Els resultats i les circumstàncies així ho dictaminen.

ERC es fa fort amb l’argument “hem guanyat les eleccions” “Som el partit hegemònic dins l’independentisme”. Els dos conceptes són erronis. ERC així comptat d’un en un, com partit, no ha guanyat les eleccions. Les ha guanyat El PSC. ERC només ha guanyat les eleccions com a integrant del bloc independentista. També suma amb el bloc d’esquerres, però com a segon. ERC només pot complir amb el seu somni humit de constituir-se en socio–vergencia si… Junts és el culpable de la ruptura i desapareix o se subordina, tot i això ERC seria el soci dèbil del bloc d’esquerra. No pot.

Tampoc és el “Partit hegemònic” sota cap concepte. Per ser hegemònic hauria d’encarnar una idea àmpliament assumida o consentida per una majoria cultural, ideològica o política.

Per deixar clar el concepte, a Espanya guanya i governa el PSOE, però la idea cultural i políticament hegemònica de “la Nacion Española” és més propera a PP o Vox i al rei que a la coalició de govern. Dubto que a Catalunya en aquest moment existeixi cap concepte hegemònic de país. Així anem.

Junts es vol fort amb els arguments de l’esperit de l’1 Oct. i l’embat amb l’estat. Somnia en liderar el moviment social i al temps governar, cosa difícil i contradictòria. Sap que no té ni força, ni estructura per fer-ho. Necessita temps i “poder” per com diu Simon Weil “créixer sense límit” per constituir-se en un veritable partit. Necessita, organitzar, cohesionar crear i fer créixer el moviment i la dinàmica social per poder defensar l’1 OC i plantejar un “mínim embat” amb l’estat. Sense estructura de partit i sense control del moviment social, per Junts, no pactar en aquest moment és un suïcidi.

Cap pacte acabarà ni amb la repressió ni en la força de l’Estat, serà el pacte de la renúncia d’uns i de la impotència d’altres. Tot i això tenim la memòria de les manifestacions, la revolta dels somriures i l’orgull de l’1 Oct. Sabem que necessitem el govern per evitar una derrota més profunda i una repressió més efectiva. Els unionistes ni poden ni volen un govern unionista amb presos i exiliats. No acceptaríem una humiliació tan profunda. Sabem que anem a un mentrestant que ens la bufa. Pot semblar contradictori. No ho és. Ens fan trampa i ens la deixem fer per no prendre més mal. Ens desenganyem uns (abstenció), altres ens deixem enganyar. Tot ens serveix per a mirar endavant i creure que en algun moment “ho tornarem a fer”. Desemparats, desmobilitzats, contradictoris com som volem govern, en la bufa quin govern. Amb l’orgull i la dignitat intacta sense abandonar a ferits, ni a presos, ni a represaliats, la gent hi és. No ho oblideu. La gent.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.