La ètica es defineix com aquell conjunt de normes morals, les quals neixen dintre d’una societat. Aquestes normes exerceixen una forta influència en la conducta dels integrants de la societat, i fan referència al bé i el mal, i els deures que implica. Més enllà d’haver de saber quines normes cal complir en societat, cosa bàsica i fonamental, necessitem estructurar un pensament crític on gràcies als diferents corrents del pensament que ja s’estudien, de manera insuficient al meu parer, es pugui qüestionar tot allò que ens envolta, enfortint el nostre pensament crític i evitant que ens creiem tot allò que ens diuen. Tal i com diria Plató, ens aproximaria al món de les idees un món autèntic i perfecte.

La política mou sentiments, és cert, però els sentiments no aporten solucions als problemes, només aporten una sensació agradable o desagradable durant un període determinat. D’aquesta forma, als que els genera una sensació desagradable per no sentir-se atesos, tendeixen a endurir les seves demandes i a certa polarització, cosa que provoca que quan es fa tant d’una banda com de l’altra, s’acaba tendint a la confrontació. Però alguns veuen més rèdit polític en el sentiment que no pas en la raó i se n’han aprofitat. Són molts els que aplaudeixen no condemnar de manera explícita les amenaces de mort a membres del Govern Central, o el fet de “fer marxar” a un dels membres del debat a la radio no fa gaires dies d’un espai de debat. Aquest és el debat que busquem? Es simplifica tot massa.

En alguns casos, sembla ser que haguem oblidat alguns d’aquests deures que tenim com a societat. Tenim el deure democràtic d’elegir als nostres representants a les institucions, a partir del que aquests ens plantegin, i després de fer un judici de valors, decidir allò que creguéssim millor per a la nostra comunitat o per a nosaltres mateixos com a individus. Però lluny de buscar solucions eficaces, busquem a aquell que ens aporti solucions simples amb resultats ràpids. I els miracles rares vegades es veuen.

Amb això, José Antonio Marina, en un debat on pensadors i intel·lectuals debatien sobre la situació política actual en un entorn calmat, escoltant les diferents idees i buscant les causes dels problemes, afirmava que s’està consolidant un relaxament de la ciutadania, doncs alguns “Pretenen que els polítics els resolguin els problemes i no els molestin gaire”. Sembla que feia referencia a la voluntat d’alguns de viure en un estat paternalista, on no s’hagin de preocupar per la política, i és ben bé al contrari, doncs la democràcia implica una sèrie de deures com a ciutadans, on si no els fem bé, tindrem governant a gent que no ens representa. Tenim el deure de llegir els programes i fer un judici de valors adequat. No és suficient en llegir els cartells i les declaracions per televisió. A més, tenim el deure de protestar en massa si prometen una cosa i en fan una altra. Però sembla que aquests deures els tenim oblidats, sigui per una falta de temps, degut a les obligacions que totes i tots tenim, o bé sigui per desinterès. Però de nosaltres depèn que la democràcia sigui de qualitat. Tenim el poder de deixar-los al poder o fer un canvi, doncs la democràcia depèn d’això.

La societat en la que vivim, cada dia més liquida, fa que ens preocupéssim per nosaltres mateixos, per adaptar-nos de manera ràpida als nous canvis que venen. Per això, quant menys problemes tinguem, més fàcil serà adaptar-nos, raona algú que altre. El problema davant d’això és que creixem com a individus dintre d’una societat, i ja no tenim una consciència col·lectiva. Només mirem per nosaltres mateixos. L’egoisme, element de la nostra naturalesa, així com magnificat pel capitalisme cada cop més agressiu, fa separar als que quan s’ajunten són més forts.
És important la forma en que aquests ens plantegen les idees a dur a terme doncs això ja diu molt d’un candidat o grup polític. Per desgràcia les desqualificacions dintre del món de la política s’han convertit en una cosa completament normal, on els talls continus i les molèsties han convertit els debats de política, inclús als mateixos hemicicles, en autèntics circs en els que simplement es discuteix com si fossin nens petits, sense escoltar i faltant al respecte, i on lluny de sentir-nos representades i representats, ens genera una sensació de desafecció cap als membres d’aquests grups o institucions que representen.

Davant d’això, alguns, o molts, van a buscar l’alternativa, ja sigui per convicció o per estar convençut, és a dir, canviar de bàndol o de color, sense ni tan sols llegir-se el programa electoral. D’aquí que alguns partits ja enviïn publicitat electoral sense propostes, on sol·liciten el seu vot per una qüestió de fe o marketing pur, on només s’està venent una marca. I és que al obrir el document on hi haurien d’haver les propostes només hi ha una cara en blanc com era el cas del PP a la Comunitat de Madrid. S’apel·la únicament al sentiment, en alguns casos amb certs tics d’agressivitat, deixant de banda els arguments i els raonaments per crear propostes de millora. La crispació ha emergit com una nova eina política, de la que alguns n’estan traient rèdit electoral, com ja porta temps fent VOX. El partit d’ultra-dreta no ha fet altra cosa que desqualificar als seus rivals de manera contínua, ridiculitzant-los i buscant crispar encara més l’ambient polític, i que també ha aconseguit transmetre a la societat. D’altra banda, a Catalunya, també hem viscut una crispació important per la qual haurem de remar molt perquè les aigües tornin a calmar-se. Amb el procés es va proposar fer efectiva la desconnexió. Era evident que s’anava cap a un xoc de trens, i hi van haver errors molt importants per les dues bandes, tant pels partidaris com pels contraris a la independència. Algun que altre fins i tot va desconnectar de la realitat. La coalició independentista a la Generalitat formada per Junts x Cat, ERC i la CUP va forçar massa la màquina, i quan van voler tirar enrere, aquell sentiment estava ja desbocat en la ciutadania. El problema era que no hi havia arguments davant el seu públic per justificar el final d’un viatge a cap banda. D’altra banda, les càrregues policials, així com l’immobilisme permanent del govern conservador del PP tampoc va ajudar gaire. Sols algunes veus que buscaven el diàleg dintre de la política com son els Comuns i una part del PSC van ser els que van intentar frenar tot aquell xoc de trens. Però ningú els va escoltar, i els xoc es va produir. La resta ja sabem tots com va anar.

Ja fa uns quants anys vaig veure un debat de Santiago Carrillo i Manuel Fraga, un l’antítesi de l’altre, els quals van viure la Guerra Civil des de diferents bàndols i fins i tot durant la transició van saber arribar a acords polítics. Però es van asseure a dialogar i s’escoltaven l’un a l’altre. Si bé es notava certa tensió en algun moment, l’educació i el sentit comú es va imposar. Qui imagina a dia d’avui un debat cara a cara seré entre PP i PSOE, o més encara, entre PODEMOS i VOX? I aquí a Catalunya, us imagineu un debat cara a cara entre Junts x Cat i Ciutadans o el PSC i la CUP (tenint en compte que teòricament els dos són d’esquerres)? Sembla mentida com una cosa tan bàsica i senzilla com és un debat, on s’exposa un argument, posteriorment es contradiu amb altres que siguin vàlids i fiables, i on, sota cap precepte, es falta al respecte a ningú, i no es fan servir arguments ad hominem o ad partitum costi tant d’imaginar en un país membre de la Unió Europea.