L’esforç més gran que estan fent joves i adolescents amb la pandèmia té a veure amb la socialització, un element clau en la formació de la seva identitat, de la seva personalitat i de la psicologia evolutiva d’aquesta etapa madurativa. A la joventut, relacionar-se és una necessitat primària. Hi ha un impuls molt gran a diferenciar-se de la família, a sentir que formes part d’una societat i que pots sobreviure sola i en total autonomia, i la manera natural d’experimentar-ho és en grup, relacionant-te i experimentant amb els teus iguals.

He volgut fer un petit experiment i donar veu anònima a testimonis reals de persones joves preguntant-los-hi com se senten i quina ha estat la pitjor conseqüència que estan vivint:
“Incertesa amb la feina i el meu futur, molt d’estrès i ansietat”; “M’ha fet adonar del que realment vull i que els diners no són el més important”; “No tinc vida social”; “La dificultat de trobar feina”; “No poder gaudir d’aquella llibertat per poder sortir i passar-ho bé, estar en amics i celebrar”; “El retorn al poble, allunyar-me de la vida universitària i tornar a casa en la família, i haver de lidiar amb l’ansietat que suposa no poder tenir llibertat i autonomia”; “Passar-me tot el dia al davant de l’ordinador assistint a les classes online al matí i passar la tarde realitzant un nombre de treballs totalment desmesurat”; “Els joves som persones normals, i, igual que els adults, n’hi ha que s’han saltat les normes i n’hi ha que no”; “Quedem al carrer després de classe i, si som més de 6, ja ens hem d’amagar”; “La universitat no s’ha adaptat a la situació”; “La impossibilitat de desconnectar, tots els canals que abans utilitzava estan limitats, on i quan ho fem ara?”; “Dificultat de compaginar estudis i feina, els dies que no fem classes presencials he de treballar al negoci familiar”; “No s’han tingut en compte les necessitats socials mínimes que tenim”; “La falta de socialització i no poder trobar-me en tota la família i amics”; “Quan arriba l’edat de descobrir i sortir ens tanquem a casa, em sento perdut”; “Visc a un poble petit, m’he sentit molt aïllada i sola”; “No poder desfogar-nos i soltar la ràbia amb els amics”; “Com celebrem el final d’una setmana d’exàmens?”; “Consumeixo més, m’avorreixo molt”; “A les xarxes socials i tele se’ns ha criminalitzat molt, a més aquest discurs, que constantment ens culpabilitza, acaba sent adoptat i verbalitzat pels adults amb els quals ens relacionem i això ens allunya”; “Si no vaig a veure la iaia em sento culpable, i si la vaig a veure i després agafa la covid, em sentiré culpable, la culpa serà sempre meva”; “Tinc la sensació que la joventut se m’escapa, que tinc de jove si no ho puc compartir amb ningú?”.

Després d’aquest mar de pensaments, llenço tres preguntes que crec que ens poden fer reflexionar. Som prou conscients de com i quan es crea la nostra pròpia identitat com a persones? Som prou conscients que el grup i les relacions constitueixen un element clau perquè qualsevol adolescent o jove pugui crear-se una imatge de si mateix/a i definir la seva identitat? Podem fer alguna cosa per garantir altres espais alternatius de socialització segurs per al nostre jovent?

Ara, tothom tenim l’obligació de reflexionar-ho perquè aquesta generació pugui madurar amb totes les eines i espais que necessita.

Autor: