El petit poble guipuscoà d’Usurbil és un bon exemple, al meu entendre, del que podria ser la gestió a petita i gran escala, quant als serveis d’atenció a les persones. Des de la planificació en l’àmbit municipal dels serveis per a atendre dignament a les persones quan es van fent grans, fins a la planificació de serveis en l’àmbit de país, tenim molt camí per recórrer. Com sol passar, tenim exemples on emmirallar-nos, hi ha països, comunitats i petits pobles que ja ho estan fent d’una nova manera.

No té gaire sentit al segle XXI seguir planificant els servies d’atenció a les persones grans des d’un despatx polític o empresarial, no podem ignorar a la persona que ha de viure en una institució. Cal comptar amb ella. Pensem ‘i cadascú de nosaltres, quan siguem grans, ens sentim vulnerables, quan necessitem algun tipus de suport o senzillament de companyia, com ens agradaria viure?, On ens agradaria viure? Què ens agradaria fer? Amb qui ens agradaria estar?’ Aquestes i moltes altres preguntes per exemple se les estan plantejant, i des de fa anys al petit poble d’Usurbil, governat des del 1987 per partits d’esquerra, la seva actual alcaldessa, Agurtzane Solabarrieta (EH Bildu), té com a objectiu en aquesta legislatura, ja establert abans de la pandèmia, les cures i atenció a les persones. Estan duent a terme un model de cura públic-comunitari que va decidint de forma participativa, amb principis feministes, d’igualtat i justícia social, com les persones del poble volen ser cuidades. La iniciativa s’ha generalitzat a sis pobles més de la zona. Iniciatives com la cura de les condicions laborals de treballadores a domicili, la gestió dels espais municipals i públics d’atenció a les persones, les activitats intergeneracionals, la gestió dels serveis, etc., estan sent debatuts i planificats de forma cooperativa i participativa. La Fundació Matia està al costat de tot aquest procés. Basant-se en el model, ja tant estès a molts països del nord d’Europa, on les institucions on viuen persones grans, són cases on la persona és sent totalment còmoda. L’olor de la casa, la decoració, les activitats, són realment personalitzades.

A banda d’aquestes iniciatives públiques destacar també, iniciatives de caràcter privat, i també públic en alguns ajuntaments, de posar en marxa projectes de “co-living” o també conegut com a “co-housing”, és a dir, vivendes col·laboratives. Aquest model funciona des de fa ja dècades també al nord d’Europa i ara comencen a haver-hi iniciatives a Espanya i alguna d’incipient a Catalunya. Es tracta de projectes on persones que estan en l’etapa de maduresa, decideixen viure de forma privada, amb la seva caseta o apartament, amb la seva privacitat, però alhora al costat d’altres persones amb les mateixes condicions. Aquestes comunitats tenen serveis comuns compartits, que abarateixen costos, donen més i major cobertura a moltes necessitats, i potencien les relacions, fent front a la soledat, i a altres situacions que pot generar el procés d’envellir. Es canvia la vivència del “fer-se gran”, i pot esdevenir un període vital bonic, amb iniciatives compartides, amb il·lusions, amb activitats de tot tipus, amb el fet de poder gaudir de la maduresa i estabilitat d’aquesta bonica fase vital. Alguns Ajuntaments han apostat per donar suport a aquestes iniciatives, han col·laborat aportant terrenys i/o altres tipus d’avantatges i, realment els hi ha revertit en ser referents en un nou model de servei que acull persones tant de la zona com d’altres llocs. Les persones valoren/valorem en una etapa de maduresa a la vida el viure bé, el fet de ser tractats com a persones, el fet de poder gaudir de bona companyia, d’entorn agradable, d’activitats i d’un dia a dia ple, sa, satisfactori.

Cal obrir-nos a aquestes noves mirades que han vingut per a quedar-se. I tots, particulars, ajuntaments, i polítics de diferents àmbits ho hem de tenir present. No es poden seguir planificant com fins ara els serveis. Cal mirar a fora i comptar amb les persones usuàries.

Segur que ho sabrem fer si tenim una mirada oberta i flexible. Només ens en calen ganes… Tot i sortirem guanyant, com a persones i com a societat.

Psicòloga.