Quan explico que tinc endometriosi, aproximadament un 70% dels meus interlocutors em sol respondre amb un incòmode silenci acompanyat d’una mirada visiblement desconcertada. Això representa un percentatge bastant elevat de persones que desconeixen l’existència d’aquesta malaltia, sobretot si tenim en compte que és una dolència que afecta, com a mínim, al 10% de les dones en edat menstruant. Només a Catalunya, l’endometriosi afecta a unes 250.000 dones: segons els metges especialitzats, aquesta xifra és més elevada que el nombre de dones amb asma, diabetis, VIH i tuberculosi totes juntes. Tots hem sentit a parlar d’aquestes malalties, en canvi, l’endometriosi segueix sent una malaltia completament desconeguda per gran part de la societat. No obstant això, aquests darrers anys aquesta situació ha començat a canviar i cada cop existeixen més espais de divulgació i debat sobre aquesta malaltia: sense anar més lluny, el mes de març ha estat declarat com el mes de visibilització de l’endometriosi. Tanmateix, encara queda molt camí per recórrer i, allò que més falta fa, a banda d’espais de debat, és inversió en investigació.

Anem pas a pas, però. La pregunta que probablement us estareu fent —si les meues estimacions son correctes— un 70% dels lectors d’aquest article ara mateix és, efectivament, què és l’endometriosi. Doncs bé, l’endometriosi és una malaltia crònica que, com ja hem dit, afecta a les dones en edat menstruant i que té com a principal símptoma un dolor molt intens (que pot arribar a ser incapacitant) a la zona pèlvica. L’endometriosi també és coneguda com la malaltia de les mil cares, ja que afecta de manera molt diferent a cada dona. En alguns casos, l’endometriosi pot comportar complicacions greus que arribin a interferir amb la capacitat de portar una vida normal, mentre que en d’altres casos, el dolor és tan ínfim que pot passar desapercebuda. I és que, a nivell mèdic, és una malaltia encara molt poc estudiada, ja que es desconeix quines són exactament les causes que la produeixen. A grans trets, però, aquesta dolència apareix quan el teixit endometrial —similar a l’endometri, que recobreix les parets de l’úter— s’implanta a fora de l’úter, causant l’aparició de quists o endometriomes que poden arribar a ser molt dolorosos. Sembla que això ocorre a causa d’una varietat de factors, tant a nivell hormonal, immunològic i genètic, com d’estil de vida i d’estat emocional. Així mateix, també se’n desconeix la cura i els tractaments disponibles són molt limitats.

Per tots aquests motius, moltes de les dones que pateixen aquesta malaltia acostumen a sentir-se perdudes i poc escoltades: ja només el fet d’arribar a aconseguir el diagnòstic correcte podia tardar diversos anys. I és que vivim en una societat on parlar de la nostra salut sexual i reproductiva ha estat un tema tabú durant molts anys. Durant molt de temps ha estat considerat com a “normal” que la regla ens fes mal, com si d’alguna manera estiguéssim destinades a patir el càstig diví de menstruar amb dolor per haver comés el pecat original. Tanmateix, és molt important tenir clar que no és normal que la regla ens faci mal i, que si és aquest el cas, això pot indicar que estem patint algun problema de salut menstrual.

Avui en dia, per sort, cada cop més ginecòlegs estan al corrent d’aquesta dolència i són capaços de diagnosticar-la quan apareix, tot i això, vull remarcar que els tractaments disponibles encara són poc satisfactoris. Com en quasi bé qualsevol dolència menstrual, l’única solució que se’ns ofereix a les dones són les píndoles anticonceptives, les quals, en molts casos, fan que deixem de tenir la regla i ens causen una infinitat d’efectes secundaris, com ara nàusees, canvis d’humor, manca de desig sexual o fins i tot depressió. A més a més, en els escassos 15 minuts que sol durar una visita ginecològica estàndard, no s’acostuma a incidir en profunditat en la importància que altres factors poden tenir sobre com gestionem aquesta malaltia i els dolors que ens causa, com per exemple l’alimentació, el repòs, l’exercici físic o la gestió de l’estrès. L’única solució que se’ns ofereix des de la medicina tradicional és, com de costum, una píndola: un pedaç que, amb més o menys èxit pal·lia el nostre dolor, però que no soluciona de cap manera les causes d’aquest, ja que les desconeix.

Des del meu humil i subjectiu punt de vista de dona amb endometriosi, considero que, principalment, dos grans temes han de canviar per tal de poder avançar i millorar en la coneixença i el tractament d’aquesta malaltia. D’una banda, és absolutament necessari destinar més recursos a la investigació científica d’aquesta malaltia, per tal que els tractaments que ens ofereix la medicina siguin molt millors del que són ara mateix. D’altra banda, però, penso que també és important que existeixin espais d’escolta i d’empoderament pel que fa al nostre cos i al nostre dolor: si ens observem amb cura i compartim la nostra experiència amb altres dones, podem arribar a aprendre moltes coses sobre com funciona el nostre cos i sobre quin tipus d’accions podem dur a terme nosaltres mateixes, per entendre’l, escoltar-lo i cuidar-lo millor.