Avui escric un títol on no uso el desdoblament del pronom en femení, només ells, en masculí i molt deliberadament, ja que aquests ells són el patriarcat i el capitalisme.
El dia 4 de març, la patronal catalana es va fer una foto “marcial i lúgubre” (agafo paraules de l’Ivan Miró), en un acte en què demanaven la fi dels aldarulls (violència, segons ells, ells que són els “violentadors”; uns aldarulls que ens han mostrat la desesperança i el malestar dels jóvens i de les classes populars). Una foto que volia transmetre que tot s’ha de mantenir dins de l’status quo, no només la foto, sinó també el missatge, la imposició del seu ordre, reunits per parlar de la violència i per criminalitzar els jóvens, tota una declaració d’intencions, ells són el poder, el poder d’una minoria que passa per sobre del benestar de la majoria.
Arran d’aquest acte, apareix el manifest PER LA MAJORIA. L’ESPERANÇA NO POT ESPERAR, una iniciativa popular signada per més de tres-centes entitats, organitzacions, sindicats, i per més de vuit-centes persones a títol personal, i el que ve a dir i cito, és “que si ells volen imposar el seu ordre, nosaltres el que hem de fer és aixecar la força social per transformar aquest món que ens condemna a unes vides de misèria”. I dissabte 13 de març, es va celebrar a les Tres Xemeneies de Barcelona un acte de presentació que arranca amb una cita de l’Arcadi Oliveres “No podem perdre mai l’esperança” (podeu llegir, i si us ve de gust signar, el manifest en aquest enllaç: https://perlamajoria.cat/).
La filòsofa Marina Garcés va obrir les intervencions i d’ella vull destacar aquestes paraules agafades al vol: “Dir nosaltres és una manera de subvertir l’ordre”, un ordre que ens aïlla, ens castiga i ens reprimeix i que és violent. Quina és la vertadera violència? La violència és la feina de dotze hores dels falsos autònoms; el 40% d’atur juvenil; tindre faena i ser pobre; morir ofegats a la mar; no tindre dret a vot; patir batudes per l’aspecte físic; perdre l’habitatge i no trobar solucions; la privatització dels serveis públics; la sanitat i l’educació públiques patint durant més de deu anys retallades; els lloguers impagables; els ERTO sense cobrar; el masclisme; la pobresa energètica; la precarietat; la desigualtat social; el racisme; el feixisme, el patriarcat, la destrucció de la natura; la pobresa… La llista de la violència que la majoria patim és llarga, per això interessa parlar del contenidor cremat i no del malestar social, perquè la patronal no s’ha manifestat mai per la justícia social. Durant la pandèmia, les grans multinacionals han multiplicat beneficis. I torno a recordar l’Arcadi Oliveres que ho té molt clar: “el capitalisme ha de desaparèixer”.
La solució ha de nàixer de l’organització, del suport mutu, també del feminisme que és el moviment global que ha combatut la barbàrie capitalista, des de les cures, des de la diversitat, des de la lluita contra el patriarcat, des de la sororitat, és aquí on ens enfortim, seguim construint poder popular, que qui ha de guanyar és la vida, per això, des de tots els racons, o nosaltres o ells!