El dia 16 de març del 2020, a causa de la situació sanitària, ens va tocar reinventar-nos de dalt a baix, com ha sigut lo cas amb la majoria de sectors. Hem funcionat presencialment, online i amb model híbrid – el temps que hem passat a l’aula sent molt inferior a les setmanes que hem passat online.

Vam passar l’estiu reformant l’escola, canviant mobles, mesurant-ho tot, muntant els grups estables amb traçabilitat, estudiant com escalonar les entrades i sortides, el temps de ventilació i neteja entre classes i els protocols de material… gel, mascaretes, distàncies… i pensant en un possible pitjor escenari de funcionament d’un 30% d’aforament.

Resulta que ni això va ser prou. Després de la segona onada, ens van dir que podríem tornar a l’aula amb grups de 6 – un canvi significatiu en les regles del joc. Llavors, dona igual l’espai que tingues… “Heu de ser 6” – tampoc el ‘5+1’ o ‘6+1′ queda clar del tot quan llegeixes el DOGC. Tot això ens ha portat a un muntatge actual en què s’ha hagut de partir els grups en 2, on fan una setmana a l’aula i una setmana online quan es permet. Quin trasbals per a tothom!

També podem afegir el tema del toc de queda que ens ha anul·lat la possibilitat de fer classes presencials, en el format que siga, a l’última hora del vespre.

I, quan pensàvem que ja no es podria complicar més, resulta que ens diuen que podem continuar amb aquest muntatge però només amb infantil i primària. Quina discriminació cap a l’educació dels joves i els adults!

Ara tinc clar que hem sigut un sector altament dòcil davant de reclamar les incoherències en les mesures que ens han aplicat. Lo nostre ha sigut un tipus d’activitat que s’ha adaptat bastant bé i ja hem estat molt enfocats en oferir la millor qualitat d’ensenyament i acompanyament que hem pogut a causa de les circumstàncies. No hem tingut massa temps per pensar en molt més. Això no obstant, les últimes mesures que se suposen que han donat aire, per a mi, simplement han destacat molt les injustícies cap als adolescents com a col·lectiu. I per aquí, no passo.

Allò que està clar és que no som un país que aposta pels joves. No som un país que fomentem el dret a l’educació. No som un país que proporcionem la igualtat… hi ha categories d’ensenyaments, hi ha categories de persones; i uns són més segurs o més importants que els altres – curiosament, tot el que ve del sector públic, i no tant del sector privat.

Tinc moltes preguntes que em passen pel cap:

· Per què les aules d’una escola reglada son més segures que les nostres?
· Per què parlem de lo benestar emocional i mental de la joventut, però després no els deixem fer res? Per què no els hem donat aire?
· Per què 6 és el número màgic indiferent de l’espai que tingues?
· Per què quan es diu que “les aules són segures” i la majoria de joves passen 6 hores al dia en aules amb 20+ alumnes, natros no podem funcionar?
· Per què quan una activitat porta la descripció d”extraescolar’ ja no és segura?
· Per què parlem de protegir les bombolles i després quan ens sembla, la cosa va a l’ample – no per ‘aula’ però per ‘quinta’?
· Per què tocar un instrument de vent o anar el gimnàs és més segur que vindre a una classe d’idiomes en totes les mesures?
· Els joves no són el futur? No tenen dret a seguir la seua educació del tipus que siga?

Natros com a acadèmia hem rebut un suport incondicional del nostre alumnat i famílies des del principi. Fa un any en què s’han adaptat a tot, a vegades en qüestió de 24 hores. Un any en què francament, per molts, hagués sigut més fàcil dir: “deixem-ho estar i ens veurem el setembre del 2021”. Hem fet tot el camí junts, i ha sigut una gran oportunitat per créixer. S’ha mostrat molt d’amor i molta comunitat. Som afortunats, ja que sabem que lo nostre ha sigut un cas bastant excepcional.

L’ajut que vam rebre de la Generalitat va pagar una part de les reformes que vam fer a l’estiu, però no compensa en absolut les hores addicionals que estem dedicant des de fa un any o allò d’haver de partir grups, o oferir sessions extres per tindre un contacte més personalitzat / individualitzat amb l’alumnat.

Aquesta setmana que han pogut tornar la meitat dels alumnes d’infantil i primària a l’aula, hem tingut alumnes que han arribat 10 minuts abans per començar la classe. Quines ganes tenien! Per l’altra banda, molts dels joves han mostrat una gran caiguda anímica. Imagineu com està el panorama quan poder vindre a classe d’anglés és un esdeveniment social pels adolescents. Si us plau!

Evidentment, no som només les acadèmies d’idiomes que estem patint aquestes incoherències: les acadèmies de ball, repàs, teatre… entre molts més. I, ni entrem en el tema que la majoria som autònoms. Ja és per un altre escrit.

És clar que la situació sanitària és complexa per a tothom i estem disposats a fer un esforç individual i com a sector per a fer funcionar el col·lectiu. Ho hem fet fins ara i ho continuarem fent. Només demanem coherència en les mesures aplicades – per què hi ha tanta restricció cap a l’ensenyament no reglat?

Professorat, alumnat i famílies – és hora d’aixecar la veu! Necessitem que l’Administració senti la nostra disconformitat. Ja toca fer soroll!

Els joves sobretot mereixen una disculpa! Educació reglada i no reglada en condicions per a tothom! Ja està bé!

Ara demanem firmes a https://www.change.org/mesurescoherentsja