Reprenc el fil dels darrers escrits. Els adverbis i les expressions que ja han quedat enrere…

Aquests dies he anat preguntant a professores de llengua com ho deien, si anar “espaITET” o anar “espaIET”, amb te o sense. Doncs resulta que he trobat de tot, o sigui que totes dos formes són bones. Fins i tot “ves espaiETET”… Embolica que fa fort!

Ara bé, no he trobat consens en el contrari, anar ràpid, que ma iaia deia “anar furient” i que ara diuen “anar esperitat” o simplement “rapidet”… I allò de “furient” o “furienta” s’ha perdut!: “No vaigues tan furienta, xica, que les cames no em porten!” o “Ves espaitet, que ja em veig a terra”.

Igualment, feia diminutius dels adverbis, cosa que ja no sento gaire: més amuntet o més avallet, més allunyet, més avantet…: “Més amuntet trobaràs la casa de ma tia”, o “Més allunyet hi ha la masada de Marepà”, o “Més avallet de la plaça hi hava una sala de ball”, o “Més avantet prepararem coquetes de sagí”…

Això “està dit prompte”, diria ma iaia amb referència a un fet que aparenta ser fàcil, però que en realitat no ho és. “Ja sé que està dit prompte, però fes-ho tu i ho voràs”.

Semblantment, deia “un dia o atre”: “Ai, no sé quan va passar, això; pos un dia o atre” o “Un dia o atre siràs gran i ja no voldràs vindre”.

I quan volia demostrar-te que tenia raó o quan et mostrava una cosa deia “eigues?” o “veigues?” Res de “ho veus?” o “mira!” “Estos xiquets són descreguts, eigues?” o “Eigues això, que t’agradarà!” No cal dir que és un imperatiu del verb “veure”, ara en diríem “veges!”.

I la incredulitat la reblava amb un “vaiga, veu!”. “Això que dius no té ni fi ni compte! Vaiga, veu!” O en expressar un record: “I quan lo matxo no volia anar, d’allà no el menejava ningú… Vaiga, veu!” Fixeu-vos que aquest “veu” és l’imperatiu de “anar”…

Així mateix també deia “sisquiera”: “Sisquiera que li vaigue tot bé, pobre xic!”, “Posa-me’n una quarta i fes-me bona pesada, sisquiera!”

En relatar una història en demostrava la veracitat amb un “de bo, de bo”. Ara tot és “de debò”… “Lo sinyor retor va explicar-ho l’altre dia, de bo de bo”. “Sí, sí, va anar així! De bo de bo”.

I per a alertar deia “para compte!”: “Para compte de no caure a l’arjub!”, “Sobretot, oco als cantons, para compte!”.

Escric això amb la millor intenció: per a recuperar mots i expressions que ja no sento, però que potser encara es mantenen en alguna contrada, i jo que me n’alegro!