Aristòtil, a l’Ètica a Nicòmac , va escriure: “és impossible o no és fàcil actuar noblement quan s’està desproveït de recursos. Moltes coses, en efecte, es fan per mitjà d’instruments, a través dels amics, de la riquesa o del poder polític.” Diferents versions tradueixen enlloc d’“actuar noblement” com a “fer el bé” o “ser bo”.  En tot cas, la bondat, en les societats humanes, requereix recursos, al parer d’ Aristòtil.

La competició pels recursos forma part de la història evolutiva. Els primatòlegs diuen que els ximpanzés, els nostres cosins, tenen “conductes agonístiques”, això és, comportaments socials que suposen algun tipus d’enfrontament, de competició, es a dir, conductes agressives, en les conductes relacionades amb “la lluita pels recursos”. 

Els ximpanzés, a més a més, competeixen per l’accés a les femelles, per reproduir-se. Com escriu Frans de Waal a El último abrazo (2019): “En termes evolutius, la raó última per la qual un mascle intenta aconseguir el rang més alt és tenir femelles amb les quals engendrar descendència”. Però els humans, amb l’establiment dels llaços familiars (això sí, amb diferents tipus de famílies) han esmorteït aquesta competència, que és més privada. Encara que no hagi desaparegut del tot, aquest canvi ha fet que les societats humanes siguin menys violentes. 

En el cas del humans, com que produïm béns i serveis, la “lluita” és tant pels recursos que es necessiten per produir com pel repartiment dels béns i serveis produïts. Aquesta competició, aquests conflictes més o menys explícits, són característics dels primats en general, i continuen també entre els humans, encara que d’una forma més complexa, entrelligada amb molts altres factors.

Hem de tenir en compte que el recursos, en les societats humanes, no són fixes, sinó que varien a mesura que canvien les tecnologies. El petroli, per exemple és conegut des de l’antiguitat, però era un recurs secundari del que s’utilitzava el betum, els asfalts o les naftes, l’utilitzaven per a usos domèstics o d’enllumenat, o per calar foc a les flotes enemigues. A finals dels segle XIX la invenció dels  motors d’explosió i de combustió va convertir al petroli en un recurs clau. En un futur pròxim, el desenvolupament de l’energia solar i eòlica i la lluita contra el canvi climàtic faran que ja no sigui un recurs tan valuós.

Les comunitats humanes complexes que ens hem construït lluiten pels recursos. Hem tingut guerres, colonialisme, imperialisme, etc. Entre les “comunitats” de ximpanzés també hi ha guerres, com “la guerra dels quatre anys” que va observar Jane Goodall entre 1974 i 1978 al  Parc Nacional Gombe, i que va acabar amb un genocidi. Això la va pertorbar en descobrir el “costat fosc” del comportament dels ximpanzés, amb aquest i altres fets, com explica a A través de la ventana (1990). El territori propi, amb les seves “fonts d’alimentació”, són defensats ferotgement pels ximpanzés. En el cas dels humans, hi ha hagut, a més de defensa del territori propi, depredació dels recursos dels territoris dels altres.

No sempre havia estat així. En les societats de caçadors i recol·lectors no hi havia lluites  significatives per l’apropiació del recursos. Oscar Arce Ruiz, en un article del 2005, explicava que, en les “societats de caçadors i recol·lectors que estàn obligades per les característiques del seu entorn (i per les conseqüències del no-control d’aquest) a la vida nòmada […,] el seu equip es redueix a tot el que puguin carregar… Els productes recol·lectats es consumien normalment dins del nucli familiar, mentre que els productes de la caça es distribuïen per mitjà de mètodes de reciprocitat.” L’apropiació, com hem dit, es feia principalment sobre el territori, i la competència era entre els diferents grups.

L’inici de l’agricultura va suposar un canvi decisiu, ja que va permetre l’acumulació individual de béns.  Un equip d’arqueòlegs, encapçalat per Alex Bentley y publicat el 2012, va trobar evidències dels orígens de les desigualtats en els sistemes de tinença, que generaven disparitats d’accés a la terra, ja a les primeres comunitats d’agricultors del Neolític. 

A mesura que les societats humanes es van anar fent més complexes, la competència pels recursos a l’interior de cada comunitat, a més de individual, va ser cada cop més una competència entre diferents grups o, si es vol, entre castes, estaments o classes socials. 

En les societats humanes actuals hi ha altres aspectes, característics dels humans, que no es donen en entre els ximpanzés: hi ha, per exemple, recursos que són personals. Pierre Bourdieu, en la seva obra Poder, Derecho y clases sociales (1983), parla del “capital cultural” (coneixements, educació, habilitats, etc.), que tenen els individus, i el “capital relacional” (relacions, xarxes d’influències, pertinença a grups o institucions, etc.). 

Fins i tot hi han “recursos” una mica especials, com el “capital humà”, que són recursos de les empreses o organitzacions, però que estan constituïts per qualitats dels individus que les composen. Fins i tot hem convertit a altres homes en recursos, com en l’esclavitud o la servitud.

La política, a més d’ocupar-se de les regles de funcionament de la societat, de la gestió dels béns comuns, etc., en el fons s’ocupa, sempre, del repartiment dels recursos entre les diferents persones i grups. Totes les decisions, ja sigui respecte a les normes socials o sobre la gestió dels bens comuns, etc., tenen conseqüències en el repartiment dels recursos.

Podem pensar que darrere del que Marx i Engels van denominar “lluita de classes” hi ha la competició pels recursos, tret que compartim amb els primats, i que és una de les característiques de la vida (juntament amb la cooperació, no ho oblidéssim). 

Des del meu punt de vista, si volem contemplar com a “lluita de classes” a la “lluita pels recursos”, hem de fer algunes matisacions: a) es complexa i transversal; b) és social i individual a la vegada; c) no desapareix del tot, encara que reformem la societat; d) encara que no és realment el “motor de la història”, impulsa canvis institucionals i de relacions econòmiques i socials; e) com ens recordava Peter Drucker, freqüentment són els poderosos els que fan la “guerra de classes” contra els menys afortunats, i sovint guanyen.

Utilitzo la paraula “lluita” perquè s’ha utilitzat molt i és coneguda, però amb una certa incomoditat, per les seves connotacions històriques. Recordem que Hitler va escriure un llibre titulat La meva lluita (1925 i1926). En això va jugar un paper lamentable Herbert Spencer, que va escriure a “Principis de la biologia” (1864): “Aquesta supervivència del més apte…  és el que el senyor Darwin ha anomenat ‘selecció natural’, o la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida”. L’obra de Spencer va impulsar el darwinisme social, i va afavorir el racisme. A més, com creia que en el món natural tot era lluita per la supervivència (ignorant els vincles de solidaritat que impregnen aquest món), va propugnar el capitalisme més salvatge. 

Podem trobar alguna llum si mirem els nostres parents del món animal? Tenim uns altres cosins, amb el mateix grau de parentiu: genèticament compartim aproximadament un 98,7% de gens amb els bonobos, però mentre els ximpanzés tenen un caràcter agressiu, els bonobos són pacífics, més tolerants els uns amb els altres. Brian Hare, expert en la matèria, declarava: “Si volem conèixer l’evolució humana, necessitem treballar amb bonobos perquè el nostre ancestre probablement era molt similar al seu. […] els ximpanzés són com els membres de les bandes juvenils de les ciutats que… van a les tribus veïnes a matar als mascles joves, igual que els humans quan fem la guerra. […] els bonobos no són així. Mai s’ha observat una interacció fatal entre diferents grups. Tenen relacions pacífiques.”

El que és interesant és esbrinar a què es deu aquesta diferencia de comportament entre parents tant pròxims. El riu Congo separava uns dels altres. En el costat dret, degut a la presencia de goril·les, els ximpanzés havien de menjar fruits i fulles dels arbres, i carn de tant en tant, més difícils d’obtenir. En el costat esquerre no hi havia goril·les, i els bonobos menjaven gran quantitat de vegetació herbàcia que abundava en totes les estacions. Així, els bonobos disposaven d’una reserva gairebé inesgotable de menjar, per la qual cosa pràcticament no hi havia competició pels aliments (és a dir, pels recursos). Això sembla que va impulsar l’evolució cap a un primat diferent, tant tolerant a dins del grup com pacífic cap a fora.

Els humans, en algunes característiques genètiques, estem més prop dels ximpanzés (la guerra entre comunitats) i en altres dels bonobos (tolerància entre els pròxims). Com explica Aristòtil, es necessiten béns externs, que són instruments, perquè que els homes puguem ser bondadós, com els bonobos, i tinguem tots una vida bona. Sempre hi haurà una minoria de gent realment dolenta, siguin quines siguin les circumstàncies, però si tothom te recursos per actuar benèvolament i la societat fa una vida bona, aquest problema es pot gestionar prou be. 

Frans de Waal, a La edad de la empatía (2009) tracta d’aplicar el que hem après de la conducta dels ximpanzés i dels bonobos a la societat humana, i escriu: “Som animals grupals: altament cooperatius, sensibles a la injustícia, a vegades bel·ligerants, però principalment amants de la pau.” I afegeix: “L’empatia es desenvolupa en tots els éssers humans sempre que la societat compti amb ella i s’esforci a fomentar-la i desenvolupar-la.”